PERQUÈ JO NO HO TRET, MÉS DEL PATRIMONI DE L’ESGLÉSIA
Ara, aprofitant que el senyor Oriola ha assajat i ens ha il.lustrat en el seu “blog” sobre l’interessant tema del transagrari de la parroquial quartondina, i encara que discrepe en un punt, un punt que només té valor apreciatiu, com és el que la dita estança o transagrari siga poc conegut entre nosaltres, perquè altra cosa és que siga poc apreciat en tot allò que val, que s’ho val -de condició humana és no demostrar apreci fins que una persona o cosa ens falta- de manera que per diferents motius considere que és una sala bastant trepitjada, potser massa i tot. I això que anem.
Potser el meu contacte o les meues visites ja no són el que eren mes, és el constant trepig, el trànsit entre una part i altra de l’església travessant la partdarrera de l’altar major, les entrades i eixides del dit altar per la doble porta lateral a més dels paraments, mobles o d’altres atifells, com aquells canelobres del reconegut, en altre temps, pare Pelegrí que allí s’hi depositen, el que pot fer malbé dit tresor artístic, ni que siga pel simple ús i el natural pas del temps.
És molt el seu valor sí, per tant pense, sempre he pensat, que des de la rectoria s’havien de prendre les mesures necessàries per tal de no malmetre’l, bé restringint d’alguna manera el pas, bé col.locant estores o qualque altra protecció de manera integral o només en aquells punts “calents” que salvaguarden de la millor manera possible el conjunt ceràmic d’una sala tantes vegades usada de travessera. No sé ara però crec recordar, i parle de dècades, que en un temps sobre el terra hi havia una catifa, igual encara hi és.
També és possible que aquestes recomanacions siguen del tot innecessàries, no debades un noble de l’església, bisbe o d’altra alta dignitat eclesiàstica, manifestava que en la bellesa estava Déu, cosa que implica que els béns i patrimoni artístic no només tenen un valor per se, material, també espiritual, a més a més i com ha recalcat l’Oriola el valor d’aquest conjunt ceràmic estava en funció de la seua destinació sagrada i encara que aquesta funció haja canviat en benefici d’una nova capella, no tenir cura suficient d’aquest patrimoni potser també siga atemptar contra algun dels Manaments.
I ja saben que “consejos doy que para mi no quiero”
benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
