DE DESCOBERTA

  Una altra vesprada que féiem braços pel mateix paratge, pel corralet d’Alberola, no recorde si del mateix any o de la temporada següent altra vegada se’m fa present aquella figura que s’hi dibuixava sobre la carena segons que miraves cap a la Safor, semblava cosa de la mà de l’home però què? I tot i que no era molt gran, la seua situació i el reflex del sol la sobredestacaven d’allò més.

 Així que li vaig dir a mon pare que me n’anava de descoberta, perquè quan u no vol fer feina, ja saben, Déu li’n dóna. De manera que m’hi vaig endreçar com si tot allò fóra un mar, en línia recta devers el meu objectiu entre to el forest, botant marges, apartant-me dels coscolls, sempre mirant aquella figura. Mon pare, bé siga per por, jo no havia estat mai en el collet de l’Aire, ni havia passat del siti de l’Avenc, o bé siga perquè li va picar també la curiositat, la bona qüestió és que va arrear darrere de mi i per taules i pinedes, i per damunt de sospedrades arribàrem a aquella espècie de… monòlit, de columna palplantada sobre una mena de base quadrangular, un cub de maçoneria, un “vértice geodésico” segons que resava una plaqueta de “llanda” apamada sobre una de les cares de la seua base.

 No sé si dir-li decepció, potser jo esperava trobar algun què, pero vaig preguntar-me, cosa del romanticisme, si allò era tot. Almenys la tornada, una vegada saciada la curiositat, va ser més plaent, és a dir, que vaig gaudir més de la passejada entre altres coses perquè l’home que m’acompanyava que mai havia anat per camins de perdiguera, va decidir que cercàrem una senda que segons recordava per allí n’hi havia, guaitant ara la foia de Pinet, mai no vista per mi des d’aquelles alçades, després les vistes del poble del mateix nom i el collet de l’Aire, des d’on endreçàrem la senda, ara sí més marcada, del pinaret de l’Avenc que aleshores no era encara la pista forestal actual.

 Després he pensat que jo devia tindre el benifet d’aquella vesprada orquestrat d’entrada, no debades pujava a treballar a la serra però, vejau les meues intencions, portava la màquina de retratar amb què vaig fer algunes fotografies que ara no sé on són, o que sense garanties suficients de trobar-les no em pose en tals escorcolls. I si vos conte ara açò és perquè ja fa un temps, quan aquell punt geodèsic el tenia més que guardat al recambró més fosc de la memòria, un dia vaig passar de nou pel referit lloc, ara passe moltes vegades, i la meua sorpresa fou que la plaqueta identificativa del molló o vèrtex ja no hi era, l’havien treta?, l’havien furtada?

 Això sí, n’hi havia una altra en el seu lloc, bé, no exactament en el seu lloc perquè la que jo havia conegut anys abans estava sobre un lateral i la nova era sobre la cara superior on s’assentava la columna; el missatge sí que havia canviat, l’actual resultava més, diguem-ne que eufemístic o suau, no debades el càstig anunciat per a tots aquells que gosaren desfer i malbaratar aquella construcció era molt més grossa i dura en el vell monòlit que no la publicada ara.

 El temps però, jutge implacable que diuen ho  posa tot al seu lloc, va acabar per descobrir de nou la vella plaqueta ja que realment havia quedat dessota de l’arrebossat, de manera que avui en tenim una de nova que amenaça amb una pena sense especificar, i la vella que anuncia bé una multa, o bé el “presili”. Poca broma!

 I encara que dic tenim, ja sabeu els que aneu per allí que la fita aquesta no s’hi troba en terres quartondines, més aïnes al terme de Llutxent, tot i que no sé si el territori que ocupa el sobredit vèrtex funcionarà com una mena d’ambaixada de l’estat Espanyol, sent per tant territori nacional.

 

 

benavent

 

 

1. I com que potser no s’haureu adonat encara que ja tenim ací les tradicionals campanetes de l’Avinguda, ben bé ja ha arribat l’hora de dir allò de, bon Nadal!