NADAL I EL FET RELIGIÓS : DOS CONCEPTES ANTAGÒNICS ?
Açò que subscriuré a continuació ve a ser un pensar en veu alta i compartir el que, de la mateixa manera, com una interpel·lació, m’arriba d’altres persones des de la seua actitud de cerca per tal de bastir-se d’un criteri i una mentalitat renovada constantment.
Immersos en les celebracions nadalenques, amb l’intent d’implicar-m’hi, demane disculpes a qui corresponga, si és menester, pel meu atreviment d’abordar aquesta qüestió que en bona hora necessitaria pàgines senceres per tal d’esbrinar tot allò pretés i sobre el qual no m’atribuesc cap autoritat. Sobretot quan únicament aspire a fer quatre pinzellades. Només, i per tant, més a l’estil d’un Miró que suggereix, que no d’un Velázquez de perfils més definits i acabats. També he pensat, potser ingènuament, que malgrat no ser un tema d’interés general aparent, en el fons ningú no el bandeja, influïts com estem, creients o no, ‘practicants’ o no, per una cultura i tradició cristiana qüestionada i malmesa per mal testimoniada.
El fet religiós i, en conseqüència, les religions esdevingudes, naixen i se sustenten des dels principis de la humanitat en les pors. L’home, conforme va prenent consciència de si mateix i del seu entorn, és interpel·lat per totes les adversitats que pateix, que no domina ni en sap el perquè. Per a ell són forces tenebroses, hostils, que habiten en la foscor d’un més enllà que se li escapa. Vénen de part d’uns éssers superiors que capritxosament l’afecten. Llavors, convé d’establir ponts de comunicació, de bona relació amb ells, pactar una bona convivència, la no agressió: impotències, neguits, neurosis, pors ancestrals que encara subjauen davant tot allò que lesivament ens pot sobrevenir, els futurs incerts de cadascú, la mort… Qui pot ni imaginar-se els sofriments històricament patits, totes les conseqüències i càrregues potencials negatives d’infelicitat que arrosseguem amb elles i ens llasten la joia de viure sense ser-ne del tot conscients!
Nadal: Nadal és el principi de la inauguració de la Plenitud dels Temps, encarnat en la vida i missatge de Jesús. Ell és la resposta, l’alliberament de totes les pors que ens corquen. Ell és la Paraula que ens manifesta tot allò que mai l’home per si mateix no hauria arribat a somniar ni concebre: Déu ens estima. Déu és Amor. Déu és Amic. Déu és el seu Pare i també Pare nostre i, per tant, tothom, fills i germans engendrats per Ell. I anuncia: ‘Fora les pors!; el més enllà sóc Jo. La Llum, no les tenebres. L’Amor Infinit que us acull i espera. La plena realització de les vostres millors ànsies i desitjos. Mireu tot el que he creat en favor vostre. Gaudiu-ne. Confieu. Obriu els ulls del vostre esperit: “On mireu que no admireu”? El meu Temple no està ací o allà sinó que és a tot arreu on m’he derramat i sóc present; i especialment en vosaltres, destinataris del gra de mostassa, el meu Regne al vostre cor. Cultiveu-lo, feu-lo créixer i tastareu què significa la plenitud, la felicitat que cerqueu. No us en desentengueu. No en paralitzeu el creixement. No congeleu la vostra fe de pantalons curts de primera comunió penjats com un record a l’armari i que ja no serveix. Madureu, evolucioneu, creixeu. Repenseu-me, actualitzeu-me experiencialment cada dia i des de cada paraula dita de fa dos mil anys. Parleu-me amb confiança, amb la certesa de ser sempre escoltats. No necessite ritus, ni sacrificis, ni holocausts per arribar a mi i guanyar-me. Sóc gratuïtat absoluta. Només m’heu d’acceptar amb joia, confiar que així sóc, Jo. Que us estime a fons perdut i res no em farà desdir-me.’
Sintetitzant: el Déu de la religió ben organitzada està instal·lat en una espècie de Temple-Fortalesa pel bé del seu nom i prestigi que necessita ser defensat. La Meritocràcia és l’antesala principal d’accés als seus favors i comunicació amb Ell. Allí, de portes endins, tancades, despatxen i l’administren funcionaris i delegats seus. A ells se’ls han confiat les claus. I la Llei on intenten tancar l’Esperit i on el dimoni té assignat un lloc preferent assolint certa rellevància, movent-se amb manifesta llibertat i protagonisme.
Jesús, per tant, no fundà cap religió al menú ni a la carta. Ell l’ha trencada desmarcant-se de la seua dinàmica. I sentencia: ‘No he vingut a abolir la llei, sinó a donar-li plenitud”. Assolint-ne l’esperit, no la lletra. Ell és una invitació al seu seguiment, alliberats: Llum, Camí, Veritat, Vida… Tampoc no fundà cap Església. Ni llocs de culte. No dictà regles, ni normes. L’amor, la tendresa, la compassió ha de ser la mesura de tot i per a tothom en la nostra convivència. Deixant-nos transformar pel seu esperit, ser més humans. L’Església ‘esdevé’ constituïda com a tal, dins el cor de cada creient en Ell, des de la fe com a resposta personal i seguiment comunitari, units, intercomunicats, universalitzats com a Poble seu.
La religió ha estat i és l’esforç en tot allò que l’home ha inventat per tal d’acostar-se a Déu. La Fe és ‘l’invent’ que Déu disposa gratuïtament per aproximar-se a l’home. La religió sublima el sofriment. Jesús el rebutja i en haver-lo d’acceptar el que sublima és la coherència de la seua vida, la seua fidelitat, el seu Amor testimoniat per nosaltres.
L’home, en el seu esdevenir, cercant ser feliç, ‘fuig de les pors i va cap a les aspiracions’. El fet religiós encarna les pors. El Nadal, les aspiracions. Nadal, Jesús, és una ‘invitació a la llibertat de l’home per trobar-se amb l’Esperit de Déu’.
I al final, davant el Misteri, davant tan inabastable do gratuït de tot plegat, la nostra resposta: l’èxtasi meravellat, el sentit de la vida o l’absurd del buit del no-res.
Rafael Benavent
Rafael Benavent Benavent amb el seu estil genuÍ, amb la seua perfecta escriptura i curat discurs i argumentacions ens enriqueix i en fa pensar al voltant dels fets i circumstàncies de la vida.Vinculat des del principi al col·lectiu cultural Dorresment, és un incansable treballador en pro de la cultura.
Una reflexió molt profunda i valuosa.Moltes gràcies per enriquir una vegada més, aquest llogaret digital amb els teus treballs. Bon Nadal!
Disculpeu-me però estic una mica espès i no sé com, en llegir-vos, l’escrit que heu ficat a QD em retrotrau al col•legi dels jesuïtes quan als sermons i els exercicis espirituals ens parlaven amb un llenguatge que no era el del carrer, que eixes idees que tenia el Jesús aquell, que tot siga dit només era l’home que veiem en la creu, ens sonaven a discursos tan elevats que possiblement només entendrien els retors…, i no tots.
Al remat l’únic que arribàvem a entendre era que ens prometien una vida millor en un altre món on ja no n’haurien malalties, ni fam, ni necessitat de treballar i on estaríem tot el dia cantant cants gregorians o semblants. Si no els fèiem cas, i pecàvem, de cap i sense tocar vores ens cremaríem eternament, ben rostits sí, en el foc de l’Infern, que tot siga dit un dels últimes Papes ha assegurat que no existeix.
La por no és només el que ens mou a creure en la divinitat protectora, ni tampoc els dogmes revelats.
De menut sempre tens el davantal de ta mare o els braços del pare que acollidors t’arrepleguen com una lloca i et sents protegit amb eixe calor que et donen i un acte tan simple és suficient per asserenar-te i sentir-te a cobert.
Ai el dia que t’adones que estàs més a soles que la una! Eixe dia saps que el pecat original és açò: l’adonar-te de què estàs desemparat.
És en eixe moment quan comences a desitjar que hi haja algú que t’allibere de càrrega tan angoixosa i tires mà del xiquet que encara dus dins de tu i creus, com ho feres aleshores, amb un Rei Mag, i te’l representes com t’ha dit el teu entorn cultural o amb noves maneres que suren a l’espai d’idees per on estàs movent-te.
Les paraules ampul•loses, quasi críptiques, no arribes a fer-ne cas encara que les has oït una i mil vegades. Nadal et sona a xino si volen que et recorde que nasqué el Jesuset per redimir a l’humanitat.
Si de cas l’instint natural d’afecte a tot tipus de cadell del mamífer que som, t’impulsa a sentir tendresa per un xiquet nu, que està damunt de la palla, una cova sense portes i fora ple de neu, ̶ que ja és difícil que n’hi haja a la Palestina.
En sentir emocions tan tendres et gires cap als que tens més prop de tu i sense ser-ne conscient vols refer aquell ambient en el que estaves acaronat davall del davantal matern i és hi quan aquesta cultura nostra, eixida de Grècia, Roma, Jueva i Cristiana alhora, ens du des de ja fa uns segles a festejar l’inici de l’esdeveniment que ens ha marcat, vulguem o no, a l’Occident.
Tindre fe o creure en dogmes és un altre assumpte, el qual pense que no és per anar tractant-lo amb quatre lletres.
He ficat per escrit pensaments que passen sovint pel meu cervell i volguera haver-los plantejat en el llenguatge del carrer.
Gràcies… i novament: BONES FESTES.
Salva: Gràcies per les teues observacions.
El títol original del que ens ocupa anava sense interrogació. Per un error que no ve a compte,
apareix amb ella. No sé si la diferència et dóna millor resposta al que pretenc compartir i als teus dubtes sobre la meua intencionalitat. No soc persona erudita. Si ho fóra potser m’hauria sabut explicar de manera més entenedora. Demane disculpes. Dit això, em reafirme essencialment (per si amb això ho aclare un poc millor), en»El Jesús Històrc» segons Pagola, per al qual no és ningún mite ni cap conte xinés. Totes les adherències «religioses» que al voltant d’Ell ( i les ancestrals descrites), arrosseguem, tràgiques, edulcorants i o infantilitzants a vegades, com tu apuntes, tampoc les compartesc ni es corresponen a «l’original». Són producte del fet religiós en si, diferenciat de «l’esperit del Nadal» com esdevenimement del que «desde la fe» ens significa. Tampoc soc partidari de cap dogma en sentit d’acceptació obligatoria, sinó com a proposta. Rafael
Rafael:
De primer antuvi: Bon Nadal!
Si has llegit tot allò que he anat escrivint a QD veuràs que sóc tremendament respectuós amb tothom i no tinc mai intenció de molestar, si bé ja he dit fa poc que és mol difícil expressar els sentiments, i el que tenim allà dins de nosaltres, amb la lletra escrita perquè sempre ens deixem en el tinter eixe important detall que seria el que ho aclariria completament. Parlant ja és una altra cosa, tot i que també és ben difícil.
Els Nadals del 2014 vaig escriure
http://quatretondadigital.info/2014/12/14/senyor-quan-et-verem-famolenc-i-no-et-donarem/
Si tens temps volguera que el llegires, potser que hi trobes una mica més de l’assumpte que duguem entre mans…, almenys l’esforç per entendre el que significa nostra herència cultural és el que m’ha guiat sempre. Crec que l’home ha de mantindre amb aquestes coses una actitud, i alguna que altra porció, d’incertesa, fins els sants més afamats n’han tingut.
Vaig a repetir-me: en viatjar a Roma anem a Sant Pere i crec que poca gent va a veure Sant Pau ̶ un jueu amb formació hel•lenista̶ perquè pel que conten els que de l’assumpte saben és el que muntà aquesta empresa de relació amb la divinitat que ja dura dos mil anys.
Salutacions cordials.
Ací ningú em crida, però com que passava i tenia entre les mans el llibre de Bertolt m’he dit que tal vegada seria adequat aquest altre eixem literari. I ací el teniu copiat, o compartit que volen ara. Això sí, a mi no em pregunteu que jo no en sé.
SOBRE LA PREGUNTA SI EXISTEIX UN DÉU
Algú va preguntar al senyor K. si existia un déu. El senyor K. va respondre: «T’aconselle que reflexiones si el teu comportament canviaria segons la resposta a aqueixa pregunta. Si no canviàs, podríem abandonar la pregunta. Si canviàs, jo podria almenys oferir-te alguna ajuda dient-te que ja t’hi has decidit: tu necessites un déu».
Salva: És ben cert el que dius sobre la dificultat d’expresar adequadament el que sents. Total per a que al final aparega aquell que va sentenciar: «Doneu-me un llibre i condemnaré l’autor».
He tingut gust de llegir l’article que apuntes del Nadal passat. Evidencies un sentit crític molt acusat (i acurat) d’insatisfació. Crec que és saludable. I pense que, possiblement parlant del mateix, el que passa és que utilitzem distint codi d’interpretació i ens dóna diferents resultats. A la fi, allò que preval fonamentalment per a totes les creences, com tu vens a dir, és ser més humans i sensibles davant els altres. Que no ho hem «inventat» nosaltres. Sense aquesta base no s’aguanta res.
Referent a Pau, teixidor, que es guanyava el pa de cada dia amb el seu ofici per tal de no ser càrrega de ningú, i que predicava l’Evangeli de franc a hores extres i amb moltes dificultats, dubte molt de la seua intencionalitat de montar cap «empresa multinacional vaticana». Ni de que puguen, honestament, fer-lo servir de base. El pas del temps…, les adherències…, la llei…, donen per a molt i poden acabar fent possible moltes coses.(Els fonamentalismes, tots, sempre estan a l’aguait i amb marca blanca, sense patentar) I passar de ser perseguits a perseguidors. Inclús en nom de Crist. Fariseu il·lustrat, convençut, tot un caràcter ple d’ombres inclús, camí de Damasc, se la pega i «cau del burro»: la seua conversió. Seria interessant saber, amb el testimoni tan determinant i convincent de qui, es degué trobar. Amb permís o sense dels discrepants, per a mi és tot un referent de com és necessària a vegades una experiència semblant per a canviar autènticament i profunda una persona. I la personalitat que es requereix. Ahir, huí i sempre.
bnvntbnvntr:
Ens coneixem?. La seua cara m’és familiar, em sona. Apareguent vosté veig que la faena
s’amuntona i, ara si, em done «per mençut». La sentència-resposta que vosté aporta del tal senyor K. dóna per a molt. Arribat a este punt preferesc convidar-vos a tots dos a un café. Ben asseguts a un bar potser tindrem temps i tot per esbrinar el sexe dels àngels si és menester. No m’importa si a més de convidar-vos, el pague també.
Al Sr. bnvnt.
Acabe d’obrir aquesta pàgina per si oferia novetat alguna no defugir l’envit.
Reconsiderant el que vosté ens aporta, crec que el que fa la pregunta al Sr, K., tant si «necessita» un déu o no, com si creu en ell o deixa de creure, allò determinant és que Déu sí creu en l’home. I si perceb la seua necessitat o no, igualment hi és. El que passa és que si no
en tens consciéncia d’Ell (del Déu de Jesús), no el pots gaudir. És com tindre un tresor amagat dins de casa sense saber´ho.
La invitació al café seguéix en peu.
Ho han explicat molt bé! A la fi però, o creus o no creus, percepcions, moments, i estats d’ànim a banda… I en açò que em ve al cap un altre autor, l’Unamuno, amb el seu «San Manuel Bueno, mártir». Què difícil ha de resultar el dubte per aquells que s’hi dediquen en vida fent de guies…
Ah! I accepte tots els cafés «que vinguen», encara que pensant-ho bé els del Rafel els podríem deixar a «benefici d’inventari».
Salutacions corals