CONFLICTES DELS REIS A L’ORIENT
CONFLICTES DELS REIS A L’ORIENT
Feia no sé el temps que no veia al meu amic de Corbera però aquestos dies de festes m’ha telefonat dient-me que ha tornat a casa després d’un llarg viatge per terres de l’Orient. Insistia en què hauríem de veure’ns prompte perquè ha conegut d’una nova visió dels Reis Mags i de com evoluciona la seua situació a l’època en què estem. Em digué que era l’última —de moment—, i que esta va de deveres, de debò. Si ell m’ho diu he de creure’l. Pertany a una ONG que col·labora amb ses Majestats arreplegant donatius de joguets, tant de particulars com dels grans magatzems, perquè cap menut, dels que on el nivell econòmic familiar no arriba on caldria, es quede sense veure aconseguida la seua il·lusió. Intenta d’aquesta manera que es complisquen els desitjos dels majors que encara creuen que el futur sempre pot ser millor. És el corberà un d’eixos herois anònims que n’hi ha arreu del món. Un càndid innocent sense cap tipus de malícia. Com se sol dir: un bon xic!
M’ha contat que menut rebombori hi ha dins de la colla de servents dels palaus reials. Ell no ho ha vist però sap que han hagut casos que s’ha arribat a les mans, la sang no banya les aigües del riu però…, prop ha estat. Tot va partir perquè els tres sindicats de treballadors domèstics que es formaren allà a les darreries del segle XIX han evolucionat i no veges tu les discussions que s’hi tenen quan s’està prop del 6 de gener. Uns volen que sa Majestat Baltasar siga negre i africà, altres que això és massa modern, que tota la vida del món el negre era un home blanc que l’emmascaraven amb un suro fumat.
Com no quedava clara la disputa i què s’hauria de fer, decidiren formar una comissió per anar a Colònia i preguntar-ho als Reis, que com sabreu descansen tot l’any a la Catedral d’aquesta ciutat d’Alemanya. Els Mags només ixen de la seua residència eclesial la nit del 5 al 6 de gener i sempre per anar repartint regals a tort i a dret a tot aquell que s’ho mereix. Només si el motiu és important alguna escapadeta fan de tant en tant fora del dia i nit tan senyalats.
Melcior i Gaspar confessaren que són conservadors, si bé pragmàtics; saben que el món ja no és com era fa dos mil anys. Baltasar, eixe sí que ho té clar: s’hi fiquen a un negre de pell —el pobre és que du vint segles amb la feina— de la nit al matí, au!, es queda sense treball. I el que és pitjor encara: el desdonen de la casa-palau catedralícia i no sap on anar a viure; és que allà al país tudésc no està ben vist el ser okupa.
Mireu si el conflicte fou morrut —hem conta el cooperant amic—, que l’Angelita presentà en el Bundestag una proposició de llei perquè els parlamentaris alemanys decidiren què n’hi havia que fer. Com estem en època de crisi uns volien, i ho mantenien fermament, que s’havia de retallar i no fer tant de dispendis sumptuaris; a més, argumentàven que l’evangeli no diu res del color de la pell. Ràpidament els altres d’enfront de la bancada els varen acusar de xenòfobs, retrògrads i venuts al capital. La dona, en veure la tempesta per on li venia, va decidir que l’assumpte es quedava en suspens i que ella se n’anava a consultar-ho amb el que mana a hores d’ara allà a la nació del nord de les amèriques —que és un senyor de color, per si no ho sabíeu—.
Com els Reis ja estaven ficant les mans en preparar i organitzar l’obra del repartiment del dia cinc per la nit per terres de l’Orient, quin remei!, acordaren entre els dos mandataris que s’enviaria cap allà al roig barbut de Noel amb uns quants guàrdies protectors —del sèptim grup de la cavalleria lleugera— perquè parlaren amb ses Majestats i veren de resoldre tal conflicte, encara que als americans ni els va ni els ve perquè de reis i monarquies ells res de res…
Va coincidir que arribaren els comissionats de l’altre costat de la mar a les terres de l’Orient els dies que el meu amic estava ajudant a l’ONG i ho va viure en primera persona. Quin cabreig tenia el personal al servici del rei Baltasar i menut rebombori, mare, la que es muntà en veure als visitants. Que si era una altra invasió de la gendarmeria mundial; que què s’hauran cregut?; que nosaltres a l’antic món tenim experiència amb aquestes coses i no necessitem cap d’ajuda; que si pitos, que si flautes… El barbut de cabell blanc, vestit de roig i panxa plena, només sabia que riures beatíficament acompanyant-ho d’un soroll gutural que poc més o menys sonava: Jo, Jo, Jo…, no li se treia cap altre parlament, si és que aquest so és una parauleta que té algun trellat. Els del Sèptim de Cavalleria, guàrdies de seguretat del Noel, sense més sal ni més oli no paraven de repetir l’ajuda que prestaren a l’Europa durant les dues guerres mundials, i que d’arreglos d’enfrontaments utilitzant escopetes en sabien com ningú…, però com ho deien en anglès…
Al remat, diu el de Corbera, que quan quasi estaven acabant a pa i ceba, un espanyol que estava en el «fregao» insistia en què lo que ho solucionaria seria que hi n’haguera paritat de sexes. Mirant-lo fixament ficaren cara de pocs amics els de la brega, i un alemany —que els d’eixa nacionalitat saben d’història la repera—, digué donant-se to que al segle XII l’emperador Fedrico Barba-roja només va regalar a la ciutat de Colònia el cap de tres mascles blancs, homes sants que Santa Elena assegurava que els trobà en terres d’infidels i que sense cap dubte va reconèixer de seguida de qui eren les despulles, no debades ella era una santa i mare de l’emperador Constantí el Gran.
Se n’ha vingut l’amic meu d’aquells terrenys sense que resolgueren res els de la dita comissió i, com són festes, ho han deixat per allà a la mitat del gener del proper any. Un periòdic alemany molt afamat ha sabut de fonts ben informades —off de record— que L’Angelita no para de repetir: «a quien Dios se la dé, san Pedro se la bendiga»; justifica la jaculatòria dient que ho havia deprés quan vingué a fer el Camí de Santiago…, i també assegura que té molt d’efecte, eh? No sé com sonarà amb accent teutònic, ni tampoc què te que veure amb l’assumpte motiu de la discrepància racial.
Mentre preníem un cafenet en un bar que hi ha al parterre, cantó al carrer de la Pau, el corberà i jo hem recordat que al cap i casal en la «cabalgata de Reis» ficaven dalt de la carrossa a l’únic home de color que per hi n’havia aleshores. Què «adelantats» que estàvem ja els de l’Orient Ibèric. «Tot i que de res ens n’aprofita saber-ho si els que regeixen al govern central ho ignoren—m’ha dit ficant cara de circumstancies—. A més, nosaltres dos amb això de la paritat sexual ho teníem clar quan elegíem col·laboradors per fer un projecte. Sempre aplicarem el principi: negre o blanc, el més important és que el gat cace ratolins»—. «Ho repetia molt Felipe González». —Li vaig contestar…, i seguirem parlant del cel i de la terra arreglant el món.
I mira, amb el que us acabe de contar sobre els Mags d’Orient jo m’he quedat com fava: igual estic que estava. De segur que vosaltres no perquè sereu dels que encara creuen que els Reis no són els pares, almenys una vegada a l’any. També perquè supose que la majoria sou persones partidaris de l’aggiornamento i que l’exerciu seguit, seguit.
Espere que us deixen un grapat de coses ses Majestats.
I si teniu algun joguet de sobra recordeu-se’n de tant de menut que no en tenen cap.
Ah! No s’oblideu de ficar palla i garrofes per als rossins de la Comitiva Reial!
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Un altre conflicte reial : «las mentes pensantes i mandantes» estan plantejant-se seriosament com a qüestió d’Estat el que siguen «reines magues», i a més amb noms canviats :«Fraternité,Egalité et Liberté» ,d’aquesta forma resoldran les corruptel·les, els retalls i el malestar de la gent.Ah! Vindrà la primavera i els endolls i endollaments moriran. Grans problemes de gènere.Concili de Trento versió 2.0.
Ja la gran Glòria Fuertes fou la pre-cursora amb la seua obra «Las tres reinas Magas».Vivir para ver.
Tens TOTA la raó. Ara Valencia s’ha convertit en …… la risa d’España.
És possible que conforme vaig contant anys tinga més ganes de creure en els Reis d’Orient?
Sé què estàs rumiant i no saps amic com volguera tindre paraules per saber contestar-te com cal a eixes etiquetes que fiques només perquè tinc l’atreviment de col•laborar en aquesta pàgina de QD mostrant-hi aquelles idees i pensaments que pel meu pobre, i ja secallós cervell, passen de tant en tant.
Sé que et creus amb la superioritat moral que et dóna no sé quina entitat repartidora d’un estatus que només uns quants privilegiats podeu gaudir-ne perquè sou membres d’una confraria que mai imagina que l’altre, el que veieu al costat o enfront, també pot tindre una part de la raó. Raó o opinió nascuda del fruit d’anys de vida dedicats a saber què ens ensenyen aquells que abans que tu i que jo vinguérem al món.
Pot ser que el sectarisme dogmàtic haja deixat un fort senyal dins de la teua pensa difícil d’eradicar i, presumptament, eixe serà el motiu de comportament tan aspre i integrista.
Els anys han anat demostrant-me que cada dia que m’acoste a la senectut m’adone que no n’hi ha res establit, que el que jo crec que hauria de ser no tinc perquè d’imposar-li-ho a la resta. Les persones han de ser lliures i més si cal amb el terreny de les idees, que si bé ho mires sempre estan influïdes per l’entorn on t’ha tocat viure, per les companyies que sovint no son elegides per un mateix i sembla, que no sempre, per l’estudi i la reflexió.
La festa dels Reis d’Orient és tradició i cultura alhora, coses que no s’han de perdre per molt que gent com tu les creguen antigalles ja superades per una modernitat que si bé ho mires, mal aplicada i per que sí, és una manera d’actuar desfent i destruint sense trellat per individus amb mentalitat immadura que no aporten res al patrimoni de la nostra societat.
Em diràs que a Baltasar el feren negre allà pel segle XVI i no sabem si caigué bé o mal a la parròquia. Potser que fóra considerat aleshores “modernitat”. Estic d’acord, «lo evident no té discussió». Si bé supose que el que ho va imposar combregava amb el conjunt de doctrines que inspirava el seu ideari religiós i fent-ho així poder facilitar l’aconseguir prosèlits dins de l’ètnia de pell negra. Volien destruir la concepció del món del contrari? Qualsevol adoctrinament implica canviar una idea per una altra que l’arracona i la fa desaparèixer. Tu mateix!
El sectarisme al que ningú pot fugir de caure’n ens du sovint a atacar al que més prop tenim, a les costums que hem vist als nostres majors —que no totes han d’agradar-nos— i com volem ser originals —la majoria de vegades per fer-nos de notar tenint que girar 180 graus i no sempre per nostra vàlua—, utilitzem la raó de la força que ens dóna estar dins d’un ramat. I no cregues que aquestes costums d’anar canviant-ho tot són d’ahir mateix, no, supose que saps que a l’antiga Roma, Grècia i més lluny a la Mesopotàmia, diuen que alguns dels que pensaven i escrivien ja es queixaven d’assumptes semblants, en el fons, als que estem tractant.
Amic, t’ho diu un ésser benintencionat i d’esperit àcrata, si bé respectuós amb allò que pensa l’altre, sempre clar que no creue la ratlla del cercle que tothom té al seu entorn, que és extremadament privat i on cap mortal té ningun dret a immiscir-se’n (Qui a le droit).
I no etiquetes —som persones, no un objecte a vendre— perquè si ho fas estàs demostrant que eres sectari, que la teua opinió no és lliure, que et mou només l’instint de seguir al ramat.
Ix-te’n ja del grup i comença a tindre llibertat de criteri, recontra! No et farà gens de mal reflexionar, pensar i decidir sense que allò que creus com dogma de fe permanent i inalterable t’haja sigut embotit pel director espiritual de la teua confraria.
Tornat a la paritat: no oblides que negre o blanc, el més important és que el gat cace ratolins.
Rep un fraternal abraç.
7 gener 2016
Escrit de Joan Ribó, Alcalde de València
Els dies de festa ja han passat i, precisament per respecte als veïns i veïnes de la ciutat que no es mereixen polèmiques estèrils, no he volgut respondre la multitud de mentides que han anat circulant, de la mà d’alguns regidors de l’oposició. La gestió de l’Ajuntament deu ser tremendament òptima, quan les crítiques que he d’estar contestant tenen el nivell de “Ribó prohibix tirar caramels en la cavalcada de Reis”, una falsedat entre tantes, com ara comprovareu.
La història de les cavalcades va començar abans de Nadal, quan llegíem en la premsa l’esperpèntica afirmació segons la qual, des de l’Ajuntament, pensàvem vetar en la Cavalcada de Reis a Sant Josep, entre altres recreacions bíbliques. Com haureu comprovat tots i totes els que poguéreu assistir el dia 5 a eixa cavalcada, Sant Josep estava, i la Mare de Déu, i el Jesuset, i l’Anunciació, i Herodes… Per què alguns utilitzen la mentida per a atacar políticament a l’alcalde? Per què usar les il·lusions dels xiquets i xiquetes com arma partidista?
Una altra mentida arribà el dia que ens digueren que havíem eliminat el Betlem. De nou, fals: de fet, per primera vegada, l’Ajuntament té dos betlems, un d’ells dins de la Casa Consistorial. D’esta manera, hem situat el Betlem de gran format en la plaça de la Reina, als peus de la Catedral, i dins de l’Ajuntament hem incorporat un Betlem que arreplega la tradició betlemista valenciana. ¿O estant mentint les milers de persones que han entrat a visitar este Betlem a l’Ajuntament?
Després d’això vingueren els caramels. ¿Com vaig a prohibir que hi haja caramels en la cavalcada de Reis???? La pròxima mentida serà que faig el putxero de Nadal sense napicol! Les milers de persones que vau estar en la cavalcada vau comprovar amb els vostres propis ulls que sí hi havia caramels i, a més, per primera vegada, aptes per a celíacs, perquè ningú es quede sense endolcir el moment.
Però el pitjor ha sigut l’actac violent, masclista, i fins i tot homòfob, que hem patit diverses persones arran de la cavalcada de les Magues de Gener, sobretot les tres protagonistes. Es tracta d’una cavalcada que no ha organitzat l’Ajuntament, sinó una entitat ciutadana (la Societat Coral El Micalet). En este sentit, tal i com vaig fer quan vaig rebre com alcalde als grups cristians de Taizé, vaig rebre també esta cavalcada, perquè sóc l’alcalde de tots i totes, i quan hi ha una convocatòria important, també he d’estar per a tots i totes. Els temps del sectarisme i la censura han passat. Als regidors de l’oposició hi ha uns actes que els poden agradar més, i altres que els poden agradar menys, però no perquè no els agrade una convocatòria determinada de la societat civil, este equip de govern l’ha de vetar. Eixe autoritarisme, afortunadament, no funciona amb este equip de govern. Practiquen una hipocresia vergonyant aquells que es lamenten de boqueta quan hi ha un crim masclista però després embruten les xarxes socials amb comentaris que atempten contra la dignitat de les dones, amb paraules que pretenen ser feridores, però que ens reafirmen en la necessitat de dur a terme polítiques d’igualtat des de les institucions locals. Justament, els que fan això són els mateixos a qui no agrada gens vore passejar per València els valors de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat.
Acabaré fent una reflexió. L’equip de govern que encapçale està obert a la crítica, per suposat que sí, però és ben simptomàtic que algunes persones en l’oposició no facen cap crítica a la gestió, sinó que es dediquen a escampar mentides als mitjans, que tenen el deure de contrastar qualsevol informació. I dic algunes persones de l’oposició perquè altres, en veu baixa, se m’acosten a dir-me que no entenen el que està passant. ¿Recordeu quan es va dir que anàvem a llevar les creus dels cementeris? Tota aquella persona que haja visitat un cementeri haurà comprovat que les creus i els símbols religiosos continuen on estaven. Hem de respectar les nostres festes i tradicions, i al mateix temps respectar la diversitat, perquè una cosa no està renyida amb l’altra: és el meu deure com a governant fer-ho, i així continuaré fent-ho, tot i que altres vulguen entretindre’s amb la difamació, la mentida o l’agressió verbal irresponsable. A eixes persones només els llance un missatge: intentem construir entre tots i totes, i tinguem la festa en pau.