FELICITACIONS ALS VICENT I VICENTA

Només volia amb aquestes lletres felicitar a tots aquells Vicents i Vicentiques que hui celebren la seua onomàstica, ja sé que altres ho festegen el primer dilluns després de la Pasqua de les mones, tot i que sent el Ferrer també valencià, com era tan miraculós ell, el personal se’n recorda més si cal del dominic que del màrtir. Potser que la gent que no és de nostra terra estiga confusa i crega equivocadament que és el mateix sant però amb invocacions distintes. Sí…, potser!

Crec que el Sant Vicent de la Roqueta, de la Roda, el Màrtir, el saragossà, el proclamaren patró de la ciutat de València i l’altre —el que va nàixer al carrer de la Mar— és el de la Regió. Hem d’incloure a tots aquells pobles que van del Sènia al Segura? No sé. Com he emprat la paraula “regió” igual no hauria d’haver-ho dit perquè a nosaltres, valencians de soca-rel de tota la vida, sempre hem sentit contar lo dels altars i els xiquets que actuen fent representacions a la plaça del Pilar, al Tros Alt, al Mercat, a Russafa…

Ara bé, si no us importa vaig a recordar-vos-ho una mica:

Pues senyor, seria per l’any 304 de l’era cristiana se’n vingueren, des de la capital de l’Aragó cap a terres del llevant, el bisbe Valero i el seu diaca (diàcono en castellà) Vicent, lligats com a presoners enviats pel governador d’aquesta part de la Hispania anomenat Publi Daciano —no s’ha de confondre amb l’emperador Dioclecià, eh?—

Com els romans tenien un sistema de govern i religió establida des que es fundà la ciutat de Roma, no volien que uns revolucionaris, i seguidors d’un jueu crucificat, soscavaren la seua manera d’administrar l’assumpte de la cosa pública mamprenent a fer-li canvis en les seues lleis fonamentals. És que una norma que durà tants d’anys —des d’ab urbe condita (753 abans de Crist)— no és cosa d’anar canviant-la allà vas cabàs, i més per uns individus que feien propaganda dient que tots els homes (i dones?) eren iguals, que només que n’hi ha un Déu, que tranquils que si sou bones persones anireu de cap al Cel, que … (Sobra afegir-ne més, vosaltres mateix podeu servir-vos).

En arribar els dos aragonesos a Valentia de la Hispania, al bisbe Valero el desterraren, no sé on, però a l’altre, al diaca Vicent…, ai Senyor!, amb aquest s’acarnissaren de valent els maleïts romans. Li feren xixines, que tampoc vull repetir-les totes perquè sé que en sou ben sabedors —que si uns garfis arrancant-li la pell, que cremar-li el cos, que tirar-lo a un abocador de fem, que si lligar-lo a una roda, que si a una creu, que amb una pedra al coll reballar-lo dins de la mar, que un gran pardal el protegí d’altres animals carronyers, que què sé jo!—

Mira tu què coses feien ja els que governaven l’imperi romà per mantindre’s en la poltrona.

Però poc en quedava perquè Constantí el Gran acabara amb tanta maldat i renovara la normativa. Malgrat de ser uns perduts el Dioclecià i la companya, pertot arreu de la cristiandat es va saber què havien fet amb el jove de la Caesar Augusta. Tant es va escampar el coneixement del martiri que, més de cinc-cents anys abans de què Carlemany patrocinara el Camí de Santiago, ja venien sense parar muntó de fidels al monestir que hi ha al cantó del carrer de Sant Vicent amb la Gran Via de Ferran el Catòlic, sí, sí, a venerar al martiritzat!

I he de dir-vos que els moros, que arribaren després a fer-se amb les terres dels hispans, acceptaren que els mossàrabs continuaren el culte en l’església del dit monestir, i de tal manera ho consentiren que el Rei Jaume I només ficar la pota del cavall al cap i casal se’ls trobà, als pocs cristians que hi en quedaven, vinga el rés, vinga el rés fent-ho amb un llatí infestat d’arabismes.

Han passat un fum anys, i com els de per ací som uns meninfot que ja veus, hem anat destruint a poc a poc quasi tot el que tinguera que veure amb el sant. L’església de la Roqueta —roqueta vol dir un tros de cudol molt gran que estava junt a la via Augusta (Camí Reial de Madrit/Carrer de Sant Vicent/Plaça de l’almoina/Carrer d’Alboraia/i seguit, seguit cap al nord)— i en ampliar el camí reial i després amb les obres del Metro es carregaren nostres regidors la mitat del que per hi en quedava. De la carcer on estigué presoner Vicent encara la podeu veure junt a la catedral. I del monestir a punt ha estat de ser enderrocat pels últims governs monocipals. Diuen que l’actual vol regirar entre les runes i veure si davall del pis del centenari monument i del carrer també es troba la tomba del saragossà sant.

Puc dir-vos que sé de bona tinta que l’assumpte se l’han pres amb serietat. Coses veredes amic Sancho que no t’ho esperaves, eh?

Marededéu Senyor, i jo que només volia felicitar l’onomàstica als Vicenticos i Tiues.

Salva

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.