ALTRA SETMANA SANTA
Un any més veurem, pels carrers de les nostres ciutats i pobles, persones que van darrere d’una imatge amb el desig d’aconseguir que l’ésser sobrenatural que hi està representat amb un tros de fust ̶ ben cisellat per la mà de l’artista̶ puga concedir-li no se sap el tall de peticions que, amb més o menys fe, l’implora a canvi del sacrifici que està fent. Uns caminen descalços; a genollons altres; duent al muscle les andes els que tenen força; uns pocs amb una creu al coll com si anaren pel carrer de l’Amargura; en certes parts del món on s’ha tingut influència castellana n’hi ha qui es flagel·la fent-se estelles la pell del cos; i una gran majoria ̶ dotors de mirar al fi ̶ inclinant-se al pas de la marededéu o el Crist de torn, representat amb cadascuna de les distintes advocacions que proliferen per aquesta manera nostra d’entendre la religió.
No sé els anys que no vaig a veure’n cap de manifestacions de fervor tan particular ̶ que ratlla el culte pagà que hem heretat de Roma ̶ , i puc assegurar que no tinc res en contra de què els creients s’ajunten i mostren públicament la seua fe. Tot al contrari, vull que continuen fent-ho, que les desfilades no desapareguen dels nostres carrers, a la fi forma part de nosaltres, de nostra cultura, igual com ho són altres festes que no tenen un caràcter de religiositat com les processons de la Setmana Santa.
Però no puc evitar preguntar-me:
̶ Amb fer penitencies i sacrificis folklòrics ja s’ha complit amb els preceptes i regles del ser catòlic?
̶ Saben els que hi van de comparsa el perquè del que estan representant?
̶ S’ha pres com la finestreta (ventanilla) on reben les peticions les divinitats d’aquesta empresa de servicis que sembla que és nostra religió?
̶ És una caricatura que representa poc del ser i l’esperit catòlic?
̶ Alguna vegada eixe que va a la processó ha sabut que l’home de la creu predicava una sèrie de consells per millorar nostre comportament amb el proïsme?
Fa ja temps que em vaig adonar que el pecat original no fou per culpa de la mare Eva, la poma i la serp, imagine que aparegué en el moment que els avantpassats nostres foren conscients que existeix un final, una meta implacable, on arribem després de córrer sense parar al davant del lleó perquè no se’ns menge.
Mentre eres un infant quasi sempre trobes els braços acollidors dels pares, si bé arriba un dia que aquestos braços no t’ho solucionen tot, que en anar per la carrera de la vida vas trobant un fum d’entrebancs que no saps com solucionar-los, ni com fer-los front, i a sobre, aquells que els tribunals humans no te’ls resolen…, és aleshores quan et sents a soles. Des que començarem a ser-ne conscients d’aquesta manca de la closa acudeixes a inventar-te, i creure fermament, amb un ésser superior que puga substituir als teus progenitors. I, refermant-me amb aquest pensament, tampoc oblidar-nos mai del desemparo que sents quan les persones que has volgut se n’han anat ja i no saps a quin sant acudir. Tanmateix com de cristos i marededéus en venerem per a donar i vendre, no ens representarà cap problema triar-ne un; és costum inveterada que se n’agarre al que es té més prop, que de segur serà el més miraculós …, on va a parar!
Amb tot i això el Diumenge de Resurrecció ens invita a celebrar que les ensenyances del Crucificat poden donar a aquells que les coneixen, i les vulguen posar en pràctica, una mica de llum dins d’aquest galimaties en que s’ha convertit la comèdia que ens ha tocat representar en nàixer. Encara que la parròquia no està per anar llegint tanta monserga de coses de missa. Ho sé!
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Escriure UNA ALTRA ha sigut fet de manera conscient.
» ALTRA SETMANA SANTA»… descrita «conscientment», dius.
No et calfes, no ens calfem el cap… Naturalment que la cosa és (va ser) molt més senzilla i amb més ver contingut! Podria suscriure «quasi» tot el que dius. Inclús el Papa actual possiblement també ho faria, crec.
Tant o més que aquets tipus de fervors populars el que més em sorpren és el cultiu que se’n fa, que continua fent- se’n des de molts indrets, sense més. Considere que sense prohibir res deuria «aplicar-se» una certa inanició. Tanmateix, convindràs amb mi, Jesús, que parlava per a tots i a un nivell que tots el pugueren entendre, només els de cor nét i actitud humil n’arribaven a fer-ho. I els savis que, per savis, ancorats en la seua saviesa, científica o religiosa, no els quadraven els números, es quedaven a «La lluna de València». Am tot, deia el mateix Jesús: «La canya doblada no la trencaré. Ni apagaré la flameta que fumeja». Jo crec que parlava per a tots i de tots els temps. També per a tu i per a mi. Per als que assistim a la festa, ja siga des de dalt la barrera o a peu pla de la plaça.
En una ocasión, Jesús, atossigat, expremut per una multitud enfervorida que l’empentava materialmente per tal d’atançar-s’hi a Ell, de repent exclamà: «Quí m’ha tocat?. En llenguatge col·loquial d’avuí, els joves li dirien: «Matxo (que li ho van dir), si els tens a tots al damunt teu, com preguntes quí t’ha tocat?. La veritat és que només es van enterar Jesús i aquella pobra dona que patia hemorràgies incontingudes. Ella, potser, va ser l’única que veritablement es va donar per «entesa», l’única que va «contactar» amb Ell.
La palla i el gra sempre anirem mesclats. De fet, tots en som constitutius de tot a la vegada. Jo diria que hi han savis de tal profunditat que arriben a inusuals cotes de simplicitat, com també persones extremadament simples que arriben a inusuals cotes de saviesa…, tot depenent dels paràmetres o medidors que els apliquem. A la fi, el que pense que cal prioritzar, és ser-ne conscients en esperit i veritat. I, arribats a la frontera de les preguntes sense resposta, tindre el valor, per a mi, que la fe ens reclama: fer el bot al buit.
En recent ocasió, coincidint ambdós en aquent espai em sembla recordar reafirmar-me amb Chesterton en allò que va dir. «El creient, a l’entrada del Temple, cal que es lleve el barret, però no el cap». Soc del pensar que la fe reclama ser conscient, «raonada». Altra cosa és intentar «racionalitzar-la», quan, segons un amic meu, la racionalització, la lògica aplicada a les «coses» de Crist, es regeixen per la «Cristològica».
I per acabar: Hi ha dimensions de l’esser humà que les ciències poden dotar de contingut, però no ser-ne el continent . Mai ho seran. Perquè són causants-fruits del Qui els ha dotat.
Una cordial salutació.
Ja he comentat per ací que em resulta difícil expressar amb claredat un pensament mitjançant un escrit i una vegada més es veu que no s’entén què volia dir amb el comentari anterior.
Sé que no és gens ortodox ficar “UNA ALTRA”, que no tenia que haver afegit UNA i que la parauleta està de sobra. Però creient que utilitzant un llenguatge col•loquial s’entendria millor.
Hi quedarà, no?
I parlant de tot un poc:
clar que sóc conscient d’allò que escric i publique a QD. Pense que no necessitava aclarir res afegint-ne un nou comentari perquè com es veu em referia a un altre assumpte. El que hi dic només són reflexions que m’he fet «en veu alta» i per a les quals no tinc cap de resposta, ni n’espere tampoc.
Des den ben menut m’he plantejat preguntes i més preguntes sobre tot el que m’envolta perquè sóc un descregut que mai ha tingut res clar.
Feliç aquell que no té dubtes, encara que he procurat no estar dins d’eixe grup de privilegiats, ̶̶ “que haberlos haylos” ̶ perquè no va amb la meua manera de ser.
Em podran titllar de covard, de què no em banye, de què m’agrada veure els bous des de la barrera. Sí, així és. Permanents i inalterables no crec que n’hi haja res al món de les idees. Les persones canvien de manera de pensar, només no ho fan els curts d’enteniment i, com no, els morts.
Senyor rBenavent, moltes gràcies per les seues aportacions, que com sempre són molt interessants i de profit
Perdó: senyor rbenavent2.
Salva: No crec que hi haja res del que ha escrit per tindre que demanar perdó. És el mateix que podria fer jo. Però quan no es té ànim d’ofendre ningú, ni sentir-se un esgraó per damunt tampoc, ni d’allissonar, sinó de pensar en veu alta com diu i compartir-ho, basta. La qual cosa esdevé, per contra, estimulant i enriquidora. El que passa és que sovint ens resulta difícil expressar de manera fefaent i clara el que pensem i sentim, tal com bé diu. En la meua resposta original primera, esborrada, li agraia la seua interpel·lació a tantes seguretats suposades que amenacen «instalar-nos», reptant a aprofundir en allò que suposadament creiem. I m’estenia en altres comentaris que, sent importants per a mi, m’allargava massa. Potser les «seguretats» resulten pedants, ofensives, de poca fondària o què sé jo quantes coses més podem afegir-hi. La veritat és que per a mi són poques, les més importants, i no guanyades ni adquirides: l’Amor total i gratuït de Déu i que no és, Ell, l’invent covard de l’home, sinó a l’inrevés, que som nosaltres l’invent seu. Per acabar , dir-te que entre els meus millors amics estan alguns «descreguts», valents. Els ho agresc. M’ajuden. Ens estimem. Que acabes passant bones festes.
Veu? Si el perdó el demane perquè m’he equivocat en referir-me al número de rbenavent, perquè he vist després més tard que vostè és el 2.
Coses de l’avanç tecnològic que ens fa escriure a mitges, no?
Tanmateix m’agrada la resposta.
Salutacions d’un amic en la distància!
Gràcies, Salva. M’honora gratament el teu oferiment i arreplegue el guant. El mateix et dic.