SANT VICENT FERRER
Anava aquest diumenge passejant pel carrer del Mar de València i venia amb mi un amic de terra endins, un d’eixos espècimens especials que, malgrat haver nascut ben lluny del Mare Nostrum, diu que, com pocs, en gaudeix d’un coneixement molt complet sobre nostra terra i els esdeveniments principals de la seua història.
En passar per la casa natalícia de Sant Vicent Ferrer em digué que no l’havia vista mai i, com no, hi entrarem.
Quedà sorprès pels taulells de ceràmica amb què estan cobertes les parets del vestíbul. Una mica exagerat, comentà, però a la fi açò és València i pensa l’home que per ací tothom és un fidel enamorat del barroquisme enfarfegat. No vaig fer cap comentari, és l’opinió d’un sobri i mesurat individu emmotllat per l’aire sec de les Castelles que, com tots sabeu, és summament generós en parir gent una mica estirada. Amb tot i això ningú naix on vol ̶ excepte els de Bilbao ̶ i no és per mèrits propis ser un d’ací o de Samarcanda, tot i que sembla que n’hi ha qui açò del singular origen terral a alguns els fa ser especials i conseqüentment estar per damunt d’altres aborígens i sent una cosa així com si abans de vindre-te’n al món hagueres triat dins d’un catàleg celestial i amb la teua gnosis prenatal pogueres lliurement decidir l’indret del part. Si de cas, pense jo, podries agrair-ho als teus progenitors…, i no sempre.
El de terra endins sabia que el taumatúrgic dominic no estava molt conforme amb el comportament que els seus paisans havien tingut amb el frare i havia llegit que l’última vegada que per ací estigué el sant, em comenta tot seriós, que en eixir aquest de València, ̶ potser que fóra en creuar el pont de la Trinitat ̶ es va espolsar les espardenyes perquè no volia saber res d’aquella terra on havia vist la primera llum del sol. No sé, li vaig dir. I quasi sense alenar em va afegir, el que amb mi venia, que en varies ocasions les autoritats competents volgueren endur-se el cos del valencià des del país de la Gàl·lia cap ací i, tantes vegades com ho intentaren, ̶ ficant-lo dins d’un taüt per bescanviar-lo per un altre sant personatge que en tenien de sobra nostres avantpassats ̶ , el mort feia el miracle ̶ que com tothom sabeu du la palma per la quantitat que se’n conten ̶ i en arribar el fèretre a terres valencianes, oh sorpresa!, el que havia viatjat no era Vicent sinó que aquest s’havia quedat a Vannes, allà a la França i el que vingué, sense cap intervenció mortal alguna, era el que volien endinsar als gavatxos els pròcers valentins i ja el tenien a casa novomanet.
Era cabezota el dominico Ferrer, vaig contestar. És que no sabia què dir-li presentant-me argument tan «acreditat per la tradició».
“Eres un poco cáustico”, respongué veient la cara de milotxa que jo estava ficant.
Seguirem el recorregut de la casa i en veure l’habitació on va nàixer el sant es quedà despagat:
̶ Es un zulo al que hay que bajar por una escalera. No os entiendo a los valencianos, estoy seguro que ahí no es donde nació el santo. Nosotros no lo hubiéramos mantenido nunca tan lóbrego y obscuro. ̶ No vaig saber per on entrar-li i com qui té la culpa del desficaci i amb veu compungida vaig respondre:
̶ El nivel da la calle estaba más bajo que el actual y por lo visto de la casa solamente queda esta habitación y el pozo.
̶ Cómo tratáis i estimáis lo poco que tenéis de valor! ̶ I ara què tinc que fer, mare?
̶ Lo que no entiendo es cómo no tenéis a nuestro San Vicente en un puesto privilegiado en vuestro imaginario colectivo puesto que él y su hermano Bonifacio fueron los que en Caspe pusieron al Trastámara en el trono de Aragón en lugar del Conde de Urgel, que era el que mayor derecho tenía a ocuparlo.
̶ Fue ese catalán que dices el cómplice e instigador de un asesinato y eso el santo no lo podía permitir.
̶ ¿No me digas? ¿La familia del Fernando no arrebató la corona a su legítimo dueño con un fratricidio?
̶ Son cosas distintas, aquel fue un acto de justicia contra Pedro el Cruel. Ya sé que tú en tu libro hablas del asunto, pero son opiniones que no se sostienen, bien lo sabes.
Eixirem del Pouet i continuarem cap a la Glorieta.
̶ Hasta aquí llegaba el mar y por eso se llama así esta calle. Y muy cerca estaba el barrio de pescadores con sus barcas. ¿Eso tampoco me lo discutirás? ̶ Continuava explicant-me l’amic.
̶ Si tú lo dices… Esta calle era la salida natural de la ciudad hacia el puerto. Que yo sepa no llegó nunca el mar hasta aquí en época histórica. ¿Quieres que pasemos al Convento de Santo Domingo y veamos la celda que ocupaba san Vicente?
̶ Me queda poco tiempo y tengo que coger el AVE a Madrid.
̶ Te acompaño a la estación del Norte.
̶ ¿Por qué le llamas Norte si pone Nord?
̶ Porque es la que se construyó cuando la línea del ferrocarril era de la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España, o algo similar. Como sabes la terminal no está al norte de la ciudad.
̶ Boro, convendrás conmigo que vosotros sois un poco raritos: quemáis monumentos que cuestan un huevo, os gusta el ruido i la charanga, jugáis a ser fenicios, vivís felices como si el resto de la nación no os importara nada, sois los reyes de la co…
̶ Somos amigos, ¿no? ̶ Li he tallat de cop els discurs.
̶ No lo dudes.
̶ Pues para ya!, que sé qué calificativo deshonroso y machacón vas a acabar soltando. Generalizar es propio de gente con pocas luces.
Abans de pujar al AVE ens hem acomiadat com sempre, amb una abraçada, i dient-nos que prompte tornarem a veure’ns; i que parlarem del sant perquè hui no hem tingut gens de temps; i que el duré al Castell de Xàtiva perquè vetja la cel·la on estigué presoner el Compte d’Urgell, el pretendent a Casp; i que allí li contaré com aquest personatge acabà assassinat pels castellans després d’haver peregrinat de presó en presó perquè ningun noble important del Regne volia tindre’l i fer-se de malvoler amb el nou rei Ferran el d’Antequera.
Aquest any a València la festa es celebra un dia abans del cinc d’abril, que és quan va morir a França nostre sant. La Pasqua així ho ha manat.
I jo aprofitaré aquestes lletres per felicitar als VICENTS, VICENTES I VICENTIQUES, que pel que veig van quedant-ne pocs amb eixe nom perquè la moda és ficar-ne a la xicalla uns més moderns.
Anirem perdent a poc a poc fins la camisa?
Ai Pare Vicent!, tu que veies el futur pots dir-nos si així serà?
No li digueres a un xiquet de Canals, anomenat Alfons de Borja i Cavanilles (Calixt III), que seria Papa de Roma i et canonitzaria?
Realment els individus d’aquestes terres pintem menys que fava?
No digueres que des del Cel velaries pels valencians? Si t’aguaites una mica pels mitjans de comunicació nacionals, ̶ no sé si hi teniu televisió, internet i diaris ̶ comprovaràs que estem de continu en boca dels noticiaris mostrant a tort i a dret les coses roïns que ens estan ocorrent ̶ com de bones no en podem fer ̶ .
Has de saber que els comunicadors acaben de descobrir que per sé tothom d’ací és un descastat. Abans no deien res de nosaltres per pudor, però ara sí que ho fan, i amb ganes, perquè ja no poden més. És que són, i ho han sigut des de no se sap els anys ̶ no sé si coneixeràs a un tal Comte Duc d’Olivares, al Carles III, IV, el V… ̶ i tornem: són tan equànimes amb nosaltres els que som de la segona divisió… Per favor: mira i observa quanta objectivitat destil·len els amos del “quarto poder”.
I més: podries fer algun miracle dels teus i arreglar una mica aquest cotarro i posar fre a tant de desgavell que campa pertot arreu ací, al teu Regne, País, Regió…?
Gracies amic, te les dóna un que et va representar, figurant ser tu, al miracle de l’altar de la plaça del Pilar de València; fou allà per l’any 50 del segle passat quan s’estilava que parlar al cap i casal amb la nostra llengua era ser de poble. Pot servir-te com ofrena d’agraïment el meu teatral treball?
Llig açò i el cartell de presentació i veuràs:
TIMETE DEUM ET DATE ILLI HONOREM
No diràs que no me’n recorde.
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Eixe adolescent Sant Vicent em sona molt….
Bon relat. M’ha agradat, amb el TRACTAT DE TRASTÀMARA com a fons. I molt oportú pel que festejem. És el que tenim, «los lodos que disfrutamos de aquellos polvos», mercés, en part, al Pare Vicent Ferrer. Per cert, que també el vaig representar al teatre, de xicotet.
Tinc un amic que diu que, políticament, els valencians som com un infant que, acabat de nàixer, va caure del llit i rebent un cop al cap es va quedar beneit per sempre. Jo li dic simplement que estem semats. I li explique el com i el perquè d’un meló, sem, cosa que ell no sabia, venint a parar al mateix.
Sens dubte que fou Sant Vlcent Ferrer qui històricament, «políticament» i administrativa ens va fonamentar inicialment en favor dels castellans. No és menester ser molt llestos. Simplement observar, sense tancar els ulls, com des d’aleshores, culminant les seues aspiracions amb la Batalla d’Almansa després,»lo gloriosa que ha sido nuestra incorporación a las justas (depedradoras) leyes y usanzas de Castilla»). Passen els anys. I els segles. Inalterables. Fins avuí. Amb la mateixa casta mandatària. Renovada. Actualitzada. Incontestable. A totes bandes. I dels quals som, els valencians, el millor camp adobat, el millor botó («botí») de mostra: Continuen imposant-nos (directa o indirectament), a més de les seues lleis terrenals, les espirituals, mijançant els «seus» bisbes castellans, «espanyolitzadors», sense el més mínim respecte ni sensibilitat per nosaltres com a poble. Per a ells no els va ni ha importat mai el més mínim el mandat evangèlic ni dels Papes pel que fa a integrar-se amb el poble que són destinats, mai!. Són enviats per Espanya a adoctrinar conquerint. Com en les antigues Amèriques. Amb totes les conseqüències de mentalització i substitució que, amb parla oficial, de curs legal i superior, exerceixen sobre els fidels, la dels quals, amb ostensible menyspreu, no sólament és secundària sinó totalment prescindible. No sé fins a quin punt, gran part dels autòctons actuarien diferent, alienats com han crescut i estat alliçonats. I el clergat que patim al seu costat, submís, acomodatici, exent, quasi en la seua totalitat, d’esperit crític, d’agalles i de denúncia profètica. Actuant més com un funcionariat sense cap compromís per la pròpia llengua. Ni socialment, sense mentar , com no ho han fet mai, la corrupció perpetrada des de fa tants anys; els corruptes i corruptors que ens han deixat un país devastat, arruïnat, en fallida, molt més enllà, encara, del que la qüestió material representa. Com fent seguici: Ésclar, respiren i estan plens d’aire del Ponent que se sustenten. Sent que les «ponentades», de tots tipus, ací, ens donen molt mal resquit. És per tot que, la gran majoria dels valencians, ni en som ni ens han deixar ser conscients de la causa i les profunditats dels mals que arrosseguem i ens corca, destruint-nos com a poble. Fins arribar si fóra necessari, a barallar-nos mútuament en favor de… la seua Pàtria, naturalment. Actualment, i per a que ens entenguem millor, per la del PSOE. o per la del PP. (o semblants nacionals), : per la nostra «madrastra pàtria». Bon profit!.
Estic convençut que nostre Sant Vicent Ferrer no estarà gens content pel que hem esdevingut, en part, per la seua col·laboració, per la seua pífia i errada intervenció política en aquell tractat. A la fi, ningún sant és perfecte!. I que si no era la seua intenció perjudicar-nos, com estic segur, encara és a temps de rectificar, redressant-nos, inspirant-nos en retrobar la solució remuntant i recuperant el temps perdut. I, per què no, confonent si és menester, als nostres adversaris. Per demà que celebrarem el seu dia, pel que a mi respecta, resolc amb ferm i veritable proposta fer-li memòra.
Rafael
POSDATA:
Ens oferiran demà les parròquies d’arreu del País, condescendentment, folclòricament, en honor a Sant Vicent, una missa en valencià com cada any últimament?. I en Benigànim…, TAMBÉÉÉ???. Ostres!!. La veritat és que quedarà molt, però que molt guai!!. És que per a valencians…quí més que nosaltres!!. Gracies!
A la POST-DATA
Molt endarreits…molt endarerits anem en no utilitzar la nostra llengua als actes litúrgics. Es veu que aquella reforma dels anys cinquanta i seixanta de passar del llatí a les «vernacles», AL VALENCIÀ encara no li ha arribat. Quan li arribarà? Quan siga llengua morta?. Indiscutiblement totes les llengües moren més prompte o més tad…
Vull expressar d’antuvi l’agraïment al senyor director per permetre’m publicar escrits que no van molt parells amb les preocupacions dels nostres companys lectors.
De tothom és sabut que els romanços de missa no s’estilen a hores d’ara, que estan arraconats al més fons de les sagristies i que prou tenim amb la que està caient per anar contant-nos si Sant Vicent Ferrer s’espolsà les espardenyes al pont de la Trinitat i si volia o no ser soterrat a València.
Amb tot, i aprofitant que el riu Túria passa prop d’ací, un, que està desficiós perquè ja se sap que els jubilats no tenim res que fer, busca i regira per papers i pregunta a persones, que de l’assumpte saben un cabàs, si l’enfrontament entre nostres paisans i el dominic és una llegenda o té una mica de suport coneixent el tarannà que ens ha tocat en sort als que som de la terra.
El pare Vicent es passà mitja vida de componedor; fent d’home bo entre les bandositats que assolaven al Regne Valencià; posant tot el seu saber en arreglar l’assumpte del quefer de “les dones de la vida” que corrien soltes per la ciutat i al remat els va buscar un indret al barri de la porta del camí de Torrent perquè hi es quedaren ̶ barri que després hem conegut amb el nom de “Chino” ̶ i els entregà els diners que aportà el Consell de la Ciutat perquè pogueren començar com calia el seu negoci; ficà pau entre el món dels rectors i dels frares per allò de veure qui s’encarregava de donar sepultura als morts; intentà ficar una mica d’ordre entre el Papa Lluna i el de Roma ̶ abandonant prompte per culpa la cabuderia del seu amic l’aragonès de Peníscola ̶ , i no vull fer-ho més llarg perquè pel sud de l’Europa…“En resumidas cuentas”: que es dedicava a tot com a home de pau i menys que res com a predicador.
I com li ho pagaren? No elegint-lo com a compromissari a Casp. Sí, com li ho conte. Foren els de la Catalunya qui al remat, en veure que els del grup polític “FORA” (Centelles) eren proclius al castellà i els de “DINS” al d’Urgell, entraren a ficar mà en veure que anava per a llarg veient que en ivolien enviar sis per València quan només n’eren tres per cadascun els consensuats (Aragó, València i Catalunya). Els amics del nord decidiren: “que s’ha acabat”! N’aniran: Vicent, Giner Rabassa i Arnau Conques.
Els de “DINS” esclataren a crits perquè els catalans clavaven els nassos on no tenien cap de dret, i canviaren a Bonifaci Ferrer fegint-lo amb els altres dos. Perquè el Vicent que no, que no!
Com l’assumpte semblava ̶ una a mica lluny ja per anar comparant, no? ̶ , al que ocorre quan en una democràcia n’hi ha eleccions i no està clar com es formarà un Govern, tingué que ser el Justícia d’Aragó qui sentenciara i digué:
“por el Reyno de Valencia, don Bonifacio Ferrer, General de la Cartuxa, Vicente Ferrer, que avia sido consejero, y Limosnero mayor del rey don Juan el Primero y Giner Rabaza, que avia sido del Consejo del Rey don Pedro el Quarto, gran legista i gran Cavallero”.
No vull ser un “cenizo” però açò d’anar a la grenya i no valorar ni nosaltres mateix el que tenim, sembla que ja ve de fàbrica. Tot ens ho tenen que manifassar els de fora, mecaguen dena !
I ara que vagen dient-me si per molt sant que sigues no està lleig el que li feren al meu amic Vicent i no és de llei reballar les espardenyes al blau de la mar i no tornar més per ací?
Ai mare, així ens va als valencians!
PS ̶ Una vegada més: gracies senyor Romero-Nieva.
El que aneu a llegir és una opinió i com a tal n’hi ha que prendre-la:
A la figura de Sant Vicent Ferrer no li s’ha donat la importància que ha tingut en la història d’Espanya, i les repercussions en la corona d’Aragó. Àdhuc ací a València menys si cal.
Es parla molt de la guerra de Successió. La batalla d’Almansa i el decret de Nova Planta, i en ser la gota que rebassà el got i li ficà la guinda, jo no he trobat estudis des del punt de vista polític del nostre Sant, i si n’hi ha no tenen la difusió que qualsevol fet castellà n’ha tingut sempre. Sembla que els que més han aprofundit en l’estudi vicentí han sigut els italians i més encara els francesos.
Ja vaig contar el que va fer Calixt III sobre l’atac dels turcs sobre l’Europa i com gràcies a la seua voluntat, i bon fer, ens lliuràrem de què no se n’apoderaren i es feren els amos del continent.
Tothom parla de Lepant, però més si cal fou la batalla promoguda pel papa xativí bastant anys abans. Ah! No oblidem el res del Àngelus a les dotze del dia que va instituir-ne en acció de gràcies. Però aquest fet no té gens de pes en la historiografia que impera a la Iberia tota.
A Sant Vicent l’hem tractat amb una visió folklòrica, quasi fallera en el pitjor sentit del terme. És un dels sants d’anar per casa. Quasi 800 miracles diuen alguns que sembla que els han contat i potser que n’han vist un fum.
Possiblement el interès que tenia sobre fer rei al Ferran no el mouria el fet de que fóra castellà o no, crec jo, i menys imposar la nostra llengua, que sembla que no deixà de parlar-la, a més de què en coneixia d’altres , com l’italià, llatí, hebreu, castellà, francès, totes en un moment que excepte la fonètica particular cadascuna d’aquestes tenien un bon romanent del degenerat llatí per dins de la parla.
Hem de pensar que com a dominic i més després del somni que tingué a la França en caure malalt el feren decidir i veure que tenia la missió d’evangelitzar, de què només n’hi haguera una sola fe cristiana a la societat i més que res davall d’un únic i fort poder cristià ̶ alguns estudiosos arriben a pensar que amb una mateixa llengua, que com no, seria la seua ̶ . No sé, no arriben a tant els meus coneixements per afirmar-ho.
Ací, a aquestes pàgines, que de manera altruista ens brinda QD, només puc ficar idees soltes que no resoldran res, però encendran, crec jo, una menuda llum d’un cresol que ajude a tindre una altra manera de veure al sant valencià.
I ara podeu contemplar la decisió presa pel pare Vicent al Compromís de Casp de manera més mundana.
Mireu:
Al igual com Alexandre el Gran en anar a l’oasi de Shiva a preguntar si ell era fill de Zeus, aquells sacerdots s’aguaitaren a la finestra i veren l’exèrcit que l’acompanyava, i li contestaren que: “clar que ho eres, faltaria més, i ens atrevim a dir que tu eres la reencarnació del déu” I se n’anà més content que un xiquet amb un caramel. –Heu de comprendre que és una idea meua de com pogué ser-ne, sense cap fonament–.
I ara fiqueu-se a Casp: tots reunits, i les tropes del Fernando d’Antequera acampades a l’entorn. El sant mira per la finestra, ho comenta amb el germà Bonifaci i en veure què podia passar, se’n tornen els dos cap a dins on estaven reunits els altres compromissaris i pronuncia el discurs de proposició del Trastàmara castellà. És, torne a dir, una versió, personal i intransferible, del acte tan transcendent per a la nostra societat.
He cregut que contant-ho així es pot entrar a comprendre’l des d’un angle diferent i potser més accessible per a tothom. Les coses importants, si es prenen massa “a pecho”, acaben sense resoldre’s mai i el que és pitjor, molt sovint, en baralles i bregues… que a l’Hispania en tenim de models més del que en voldríem.
Ja n’hi ha prou.
Agraït a tots aquells que heu arribat llegint fins ací…
Felicitacions als VICENTS I VICENTIQUES.