VOLIA ESCRIURE SOBRE CERVANTES
VOLIA ESCRIURE SOBRE CERVANTES
Volia escriure sobre Cervantes i, sincerament, crec que tot el que jo puga dir no serà res de nou, de segur que en aquesta Espanya de “charanga y pandereta”, com deia l’amic Machado, els diaris, la radio i les televisions s’ompliran de opinions, programes, celebracions i notícies que seran tantes i tan variades que acabarem sabent una mica més d’aquest home que per primera vegada l’oírem anomenar al col·legi i que poc després vàrem saber que va escriure un llibre que tothom diu que sap de què va la cosa, però que pocs l’han llegit. És que és un d’eixos dels que es diu per ahí pel carrer: ¡“QUÉ TOSTÓN, NO HAY QUIEN LO AGUANTE”!
Uns saben que el protagoniste era “un loco”; altres, pocs, que tenia bona voluntat i volia arreglar el món; també se sent dir que si eres un home (o dona) bon xic (o xica) i valent (o valenta) que defèn causes perdudes et solen distingir amb el qualificatiu de què eres “un Quijote” (o Quijota).
També s’ha oït dir que està escrit en un castellà difícil d’entendre i pensen alguns: «per què tinc que perdre el temps havent tant de “realitis” amb els que puc passar moments entretinguts i més relaxants que, amb la que està caient, no estem per calfar-nos el cap amb tonteries de quatre “cursis”».
Si un dia, per allò dels avanços tècnics, poguera el personatge materialitzar-se i fer-nos una visita, em pregunte què diria en veure a tant de candidat (o candidata) a ser governant (o governanta) de la res pública, aspirants que venen amb el títol d’expert en DESPOTISME IL·LUSTRAT (amb premi extraordinari fi de carrera inclòs), practicant sense fre l’aforisme que ens deien també a l’escola, i que devies de aprendre per obligació: “TODO PARA EL PUEBLO, PERÒ SIN EL PUEBLO”.
No tinc cap resposta, si de cas, com el Quixot del llibre no tenia gens de trellat pensaria l’home que són gegants a “desfacer i lluitar ” semblant com li passà en veure tanta quantitat de molins de vent per allà prop d’on jo habite.
Aguantaria «el hidalgo» tota una sessió sencera assegut com un tertulià televisiu més?, o se n’aniria corrent en veure el fum de re sabuts pontificant de tot el que n’hi ha davall de la capa del cel?
Vegeu com el que he escrit per commemorar la mort de don Miguel el dia 22 d’abril no trau res a descarregador? Però, mira, la costum de donar-li a la tecla…, i més ara que tinc un nou atifell que m’he n’he comprat “aplausos” i estic com un xiquet amb sabates noves.
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Aprofitant que de Cervantes parlàvem i deia que el que va escriure no és material de consum de la immensa majoria del ramat patri he llegit, no fa molt, unes paraules de doctes professors que corroboren un sentiment que ja vaig percebre a l’escola i que no és altre que aquell que tanta assignatura de matemàtiques, història, gramàtica, geografia, etc., etc., presentades com a llosses que han de carregar els alumnes al llom per travessar el “Via Crucis” durant els anys del sofrir ser educands, i més si cal després als estudis superiors, s’ha plantejat des d’antic per fotre a l’alumnat.
Volien dir els savis doctors ―almenys jo així ho veig entendre― que aquesta manera d’actuar era poc rellevant, no motivava ningú i que es perdia el contacte amb la realitat que n’hi ha a les afores de les aules. Que premiava als que tenien gran memòria però poca comprensió del que recitaven semblant com ho fan els lloros i cacatues.
Malgrat haver tingut jo eixe sentiment ―era la postguerra i la majoria de mestres havien rebut el títol…, ja podeu pensar com―, a poc a poc vaig anar intuint que allò que ens feien aprendre de memòria potser que serviria per alguna cosa, tot i que a casa no col·laboraven perquè prou en tenien en subsistir amb l’escassetat dinerària i les cartilles de racionament.
Si bé veig que en el substrat cultural nostre ―el de ara mateix― no ha desaparegut, ni tampoc ha minvat, la idea de què els paquets que es presenten als estudiants poc tenen que veure amb el món real.
Jo no he sigut molt menjador, més aïnes fetiller, i de menut no volia ficar-me a la boca la majoria de les poques viandes que ma mare em plantava a la taula. Anava repartint per la vorera del plat qualsevol cosa de color verd i només engolia l’arròs cru i nu.
Després he aprés que aquells materials que jo rebutjava amb bregues de continu, i que m’eren imposades de mode imperatiu, tenien una sèrie de substàncies que em servien perquè anara “fent-me major” com cal.
Aprofita de res la història? Si volem saber què som, per què estem actuant d’una o altra manera, i preparar-nos per fer millor el futur, és necessari que a l’escola ens facen estimar eixa materia incitant a veure com eixes perspectives de futur les complirem millor si tenim coneixement cabal del nostre passat, Som el resultat d’allò que nostres avantpassats, familiars i governants, feren durant segles.
No estic dient que saber-se de memòria la llista dels Reis Gots ens va a ser de gran ajuda per preparar el dia de demà, si bé, que existiren i què va representar en nostra història peninsular aquella gent, sí.
Tenia un company que se’ls sabia de memòria i el presentaven com el primer de la classe, com un model a seguir, que arribaria a ministre “lo menos” i després, malgrat haver-lo fer pujar en l’escalafó, la baquinada que es va donar quan no sabia alçar ni una sargantana del “del rabo” fou minsa.
Podríem parlar de física i comprendríem les tronades, el ploure, les pedregades, l’estiu, l’hivern, el volar dels avions, de les aus, del vent, de…
Per hui ja n’hi ha prou.
Sí puc dir que tard, però satisfet, m’adoní que eixes assignatures que tant he odiat m’eren necessàries, i estic penedit de no haver buscat com era menester l’ajuda ―no la tenia a la mà en aquells col·legis de l’època que em tocà viure― i fou prou després.
No sé vosaltres, els que sou treballadors de l’ensenyament, què en penseu. Com es pot il·lusionar a la xicalla, si és correcte el terme, pel gust de saber?, perquè xicons, si no ho feu hui: demà serà tard!
I així ens va el carro en aquest país de “charanga y pandereta”.
Jo he llegit «El Quijote» i ho vaig fer quan tenia 16 anys de la mà d’un magnífic professor que li diuen Javier Satorre Grau.
No sé com ho va fer però ens va il·lusionar de manera que ens va despertar les ganes de saber més i més d’aquest llibre.
Recorde que quan arribava a casa a les set de la vesprada feia els deures i treballs que tenia i agarrava el llibre com si fos un bitllet de 5000 pesetes i a llegir sense descans.
I no sols ho feia jo. Estavem tota la classe encisats amb aquest llibre.
Llegiem dos o tres capítols i a la classe següent ens els explicava i els relacionava amb l’assignatura d’història, amb els menjars, amb la geografia…
Una persona que sabia com motivar-nos. No sols vam llegir «El Quijote» en tres setmanes, sinó que també ho vam fer amb altres clàssics i ens va enganxar a la lectura.
I trobe que ahí podriem tindre part d’una resposta a la seua pregunta Sr. Salva. Tenim un com podem il·lusionar a la xicalla si sabem fer-ho però, podem comparar els alumnes de hui en dia, amb tanta tv, mòvils, internets, mujeres y hombres y viceversa, sàlvames naranja, limón i De luxe…amb els alumnes de fa una trentena d’anys que tenien altres valors i altra actitud front a la vida?
No ho sé. Però que una alumna de cinqué (10-11 anys) em diga que la seua il·lusió seria participar en «mujeres y hombres y viceversa» és trist. Molt trist.
Estic d`acord amb el que diu el text, i amb Rosa en quant a la importancia que tenen els mestres de transmetre la motivacio als alumnes. Jo soc mestra i pense que tenim eixa vareta magica que te el poder d`aconseguir dels xiquets coses que ni els seus pares ho aconseguirien. Pero be es cert que avui en dia la influencia de l`entorn es molt gran,i jo he pogut comprobar com els xiquets imiten i admiren als personatges de «la que se avecina», igual que Rosa deia que volen ser com els participants de «Hombres, mujeres y viceversa».
Sempre he intentat motivar als alumnes l,`interes por la lectura, i mentres puga aprofitare la meua posicio per a posar el meu grapat d`arena en transmetre als xiquets les ganes de saber i aprendre,i com no apropar a la lectura dels classics. No hi ha excusa, les editorals han adaptat novel.les a totes les edats. Enguany toca Cervantes.
Estoy de acuerdo con el texto de Salva y los comentarios que me han precedido.
Sólo añadiría que nos hemos ol
vidado de la labor que correspondería a los padres.Se preocupan de lo que ven en la tele?.Hablan con ellos y se interesan por sus inquietudes y por conocer algo de sus amistades?.Cuàntos libros han leido ?Creo que la inmensa mayoría el único libro que han leido es el Libro de Familia.Qué triste.
En veure llegir el Quixot a la televisió no he pogut reprimir l’impuls de dir a alta veu que em donen enveja els que, molts o pocs, hui homenatjaran a Cervantes llegint el seu llibre.
És aquest un sentiment de tristor, no perquè estiguen fent-ho sinó perquè tenint nosaltres una llengua que també, com aquella, va gaudir del seu Segle d’Or, i concretament ací a València al segle XV –d’això, pel que barrunte, pocs en tenen notícia–, veig que alguns encara han oït parlar d’Ausiàs March i saben qui és; a la capital prou gent recorda que està “allà a la pista de Silla”, i la resta…
Açò sembla que és com aquell ferrer que “ferrant, ferrant, pergué l’ofici”.
Jo no és per donar la matraca, no, és perquè:
“NO M’AGRADA NI GENS NI MIQUETA EL QUE ENS PASSA”.
PS – Jo he llegit “El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha”… I Don Miguel de Cervantes em va fer saber que existia el Tirant lo Blanc i fou aleshores quan comencí a preguntar… Com eren altres temps…, quin remei!
Don Quijote caldria que fora lectura obligada i a més coneguda a les nostres aules, la qual cosa està molt lluny de la realitat. Per experiència-i se molt bé del que parle-, hui en dia a les nostres aules, la moda és la pseudoliteratura del moment: «pandilletes» i més «pandilletes», aventuretes inútils d’adolescents…
Una pseudoliteratura a la qual ens tenen acostumats les editorials o pseudoeditorials. Ens bombadegen sense parar.
Jo sóc dels pocs que pensen que treballar al Quijote, o al Tirant en escoles i instituts no és un crime. Això si, en versió original, res de pseudoadaptacions inútils.Però per desgràcia, les modes no van per eixe camí.
Al maese José Romero-Nieva.
Tiempo ha, amigo, que no le escribo en la bendita lengua de nuestro común y admirado Don Miguel y, aprovechando este día en el que fue devuelto su cuerpo mortal a la madre tierra de donde salió, para que vuesa merced, si lo tiene a bien y no hay malandrines que lo reprochen tildando de asaz pueril que un aldeano que tiene su lar cercano a la Mancha, os faga la siguiente interpelación sobre un pasaje del admirado Quijote y que viene asaeteándome como picadura de abeja cada vez que mis cansados ojos leen de nuevo las aventuras y desventuras de la criatura que engendró el hijo universalmente conocido de la ciudad romana de Complutum y que vino en ser apellidado Cerbantes.
Vuélvome a la cuestión, pues sabido es que el celebro que mantiene mi cabello es de natural enredador y se pierde en palabrería superflua, un tanto barroca y mucho sobrada, para expresar lo que intenta que se infiera de lo que cualquier otro lo haría con menos palabras. Vedme de nuevo dentro de la madeja, y no encontrando el modo de desfacer el nudo gordiano que yo mesmo me forjo, veamos pues, a continuación, el porqué de mi misiva:
Dicen los sabios, que del famoso libro escriben, que pueda ser que el párrafo más obscuro de aqueste sea aquel en que durante la quema de libros que se hace de la biblioteca de nuestro hidalgo viene en decir el cura ya bien entrado el capítulo VI:
«Con todo eso, os digo que merecía el que le compuso, pues no hizo tantas necedades de industria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho».
Estoy confuso, maese amigo José, porque unas pocas frases de antes está el clérigo alabando y mostrándolo como el mejor libro del mundo, entre otras razones por su estilo.
Tenéis vos todo un año, ¿qué digo?, ¡un siglo!, para responder, puesto que el encantador, ese que rige el acervo del negocio de la cosa de la letra a la tierra hispana, ya hará uso de sus malas artes y puede, si los hados nos son propicios, que después de cien años en algún remoto lugar se conmemore el día en que nos dejó el militar de la Batalla de Lepanto.
Suyo afectísimo.