HA LLEGADO EL MOMENTO…

HA LLEGADO EL MOMENTO…

HA LLEGADO EL MOMENTO…

elpoetaalberola1Sabem que la literatura popular, precisament per això, per ser-ne popular, és anònima, i ací s’inclouen bona part de les creacions de caràcter religiós com els gojos, per exemple. Però que siga anònima no vol dir que no tinga autor, que en té, ara, com tantes vegades passa ens resulta desconegut.

No és aquest el cas dels gojos al Crist de la Fe dels quals fa uns anys declaràrem la seua autoria, és a dir, fets de mà del poeta Estanislau Alberola, que tampoc vaig descobrir jo res, no debades ja se’n feia esment en alguna publicació i alguna font oral en feia constància però, n’hi havia els dubtes, n’hi havia la prevenció, entre altres motius perquè aquestes mateixes fonts orals apuntaven també el mestre Codonyer, autor a la vegada dels gojos al Crist de la Fe d’Otos(1), a més també autor d’una altra oració, i no recorde ara si al Crist. Altrament també, n’hi ha uns altres gojos, aquestos sí signats d’un altre Alberola, José potser, que parle de memòria, de Silverio, i més moderns pel que sembla.

I arribats ací què demanem?, poca cosa senyor director, nogensmenys com siga la d’aconseguir que allà on s’hi reproduïsquen los dits gojos hi figure la seua autoria, la del poeta Alberola, que ja tocaria, certament. És la seua confraria que vetla per conservar la devoció, i com és lògic el seu patrimoni, i els gojos ho són de patrimoni, sobretot, qui té amb aquest autor un deute, i per extensió lo seu poble, bastant fàcil de saldar, crec.

Ara, què voleu que us diga, per què no els va escriure en valencià? Tant de poeta del poble, la llengua, les tradicions i allò de: “El que oblida sa mare (la seua llengua), oblidarà sa muller” i per a festejar el patró, llengua falsa, de “postureo” que en diuen ara, no debades quan la gent invoca de manera sentida i personal la divinitat ho fa amb la seua pròpia i personal parla. Són versos de joventut sí, però no és excusa. Fet i fet com es canvia això, com s’arregla? Aquell era un bon moment, aquell en què els gojos d’Alberola en soterraren uns altres dedicats al mateix Crist però anteriors. Tan ràpidament desaparegueren els vells gojos? Tan poca tradició tenien? No queda res d’ells? Certament, preguntar de qui eren los vells gojos seria una altra temeritat, i pel que s’hi veu l’Alberola no la va cometre amb la llengua, que tampoc era fàcil, ni avui.

benavent

(1) Per què tal vegada després d’escalfar amb aquest esdeveniment peregrinador –religiós, cultural i esportius- que des de l’ermitori quartondí a la basílica valentina realitza la confraria del Crist, un altre dia igual els tira a la senda dels Crists de la Fe comarcals, a saber el de les esglésies d’Otos i Benicolet i els de les ermites d’Atzeneta i Albaida on de segur trobaran festivitats i tradicions particulars sota el mant d’una mateixa devoció. Per pensar!

Benavent

5 Comentarios

  1. Salva

    Senyor Benavent:
    no sé si seré un heretge per fer aquest comentari, només pot tindre l’autentificació d’haver-lo oït a casa. No!, rectificaré el que acabe d’escriure: no oíem mai cap resposta de Doña Pepita, només un somriure enigmàtic ―que jo no entenia gens― les poques vegades que els meus pares li preguntaren si els gojos del Cristo els havia escrit el seu home. Deia que n’hi ha coses que és millor endur-se-les a la tomba.

    I a la pregunta de què estigueren fets en castellà (a casa nostra fins el gat parlava en valencià i mai s’apearen del burro, no debades deia la tia Maiteresa: si no m’entenen per què han vingut, jo estava antes ací?),

    i tornant a la tia Pepita menys encara perquè ella sabia bé que els xicons de la família ―hi estava inclòs el meu iaio, el tio Enrique Alberola, cosí del poeta― eren uns “bons vivants” que es relacionaven amb els millors saraus que s’organitzaven a la València de primeries de segle, ―i així els va anar― junt amb altres senyorets als que el castellà era la llengua mare…, i pare, la que servia de carta de presentació per entrar dins del món que dominava el cotarro. Contestava la dona que no li paregué mal perquè a la fi, si volies ser algú, tenies que utilitzar la parla nacional. No sé què tenen que veure amb açò els gojos si aquests eren d’utilització local, potser que quedava més de classe “superior” (!)
    Tinga en compte que un era el que representava ser l’Alberola amb els seus escrits lloant la vida bucòlica rural, i l’altre, l’individu de classe acomodada que defenia el detindre l’emigració a les ciutats, la qual cosa no interessava als poders de l’època perquè era més fàcil controlar als pobletans que als capitalinos, els que començaven a ajuntar-se per fer front comú en defensa d’uns drets que s’anaven començant a implantar a l’Europa i que per ací, a l’Espanya, encara estava l’assumpte “en bajoqueta”.

    Sí, podeu titllar-me d’heretge, i estareu amb tot el dret del món mundial, però la nissaga de la que parlem estava donant, sense voler-se adonar-se’n, les últimes cuades del ser caciquil que tan re bé els havia anat des de “ni se sabe el temps”.

    No li conteste de coses que puga recordar sent tan menut, són respostes que vaig anar demanant i tenint de mon pare, de ma mare, de les meues ties Elvira i Enriqueta Alberola (les que es creien ser les Romanoff quartondines) i d’altres fonts que no li fa ara, quan comencí a preocupar-me d’arreplegar dades i fets d’aquesta tropa tan singular, a la que m’havia tocat en sort pertànyer, i de la que em vaig proposar, ja en fa un fum d’anys, d’anar escrivint el seu esdevenir tan peculiar perquè si un dia algú que vinga després d’històries vol saber-ne que tinga on esbrinar.

    Jo a aquesta segona muller del tio Estanislao, “la tia Tertúlia”, com l’anomenaven a casa, tinc records de xiquet prou agradables perquè en varies ocasions em va dur a l’orxateria El Siglo i a Santa Catalina, on allí fou per primera vegada que vaig saber, i tastar amb molt de gust, el gelat de xocolate, llepolia que no sabia que tal cosa existira perquè només havia arribat a tastar l’aigua limón que es feia allà al carrer nou, sí al costat de ca els meus tios Milio i Teresa.

    Quasi totes les vesprades la viuda anava a fer tertúlia a un café que n’havia al cantó del carrer de la Pau amb la plaça de la Reina. Hi es reunien amics que encara li quedaven del marit i tractaven assumptes que, com pot comprendre, eren soporífics per a un monyicot que s’entretenia mirant per la finestra i veient com passaven els tramvies.

    No dubte que els mètodes emprats per vosté, i la gent que del tema sap, seran els més adequats i que estic segur tenen més valor que el meu perquè aquest està basat només en històries oïdes i viscudes a l’entorn familiar. D’això sí que puc donar-ne fe, tanmateix ja se sap: és el diuen que diuen.

    Senyor, Senyor, si m’enrotlle més que una persiana!

    I ara senyor Benavent: SECUNDEM VOSTRA PROPOSTA!
    On tinc que firmar?

    Salutacions cordials.

  2. rbnvnt

    Interessant!, però no diré la meua, vull pair-ho primer. I encara que no sembla no m’agrada llegir pantallades, tret que siguen piulades. Gràcies

  3. Pepe

    Interesantíssima aportació. A més, aquesta és testimonial, la qual cosa afig valor a la narració, com per exemple veracitat. Haver conegut a la segona dona de l’Estanislau Alberola, és un privil·legi que molts pocs poden contar.I el ser família del poeta, també.

  4. Pepe

    Senyor Benavent : sóc perdut entre aquestes dues línies.La meua matèria gris no em dona per a més.M’encantaria que ens ho explicara i que ho entenguerem.Gràcies!

    Salutacions!

  5. benaventbr

    De segur que no és el que jo pense que tu penses que jo pense, no sé si m’explique, no, com sempre. Amb pantallades, no diré que no llig jo a l’ordinador però els textos llargs, passar de pàgina, tornar enrere o tirar endavant… no em fa el pes la pantalla, s’hi mou tot un poc massa.

    L’altra, la contestació enigmàtica de la Tudela que alimenta els meus dubtes, no perduts mai, no obstant tot el que tenim ara i que constata l’autoria del senyor Alberola, “Tanis”. Així que un poc estabornit, i amb el calze dels dubtes, em va deixar el senyor Alberola (Salva).

    Ja veu, no donem llum, sinó fum! Altrament veig que compte amb bons i bells amics per aquestes pantalles, bones paraules les seues, encara que els ninotes-marcadors (no sé com s’hi diuen ara), vaja, quasi que fan por!

    A manar!

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 2 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES