ESCRIT I ESBOJARRAT
Com parlava ara el senyor Alberola i en aquestes mateixes pantalles de l’efemèride cervantina del moment, per cert que n’estic d’acord, tot i que dubte sobre quina seria la resposta de l’autor davant del plantejat; dic que a mi m’entra pel canal local el nostre fet commemoratiu d’un temps passat, no massa però, en què ho celebràrem d’una manera singular. Fou aquell un exemple de dignitat i de llibertat alhora, vull dir, llevant del plànol el nom del “carrer de Cervantes” per a tot seguit recuperar el del “carrer Poassa”, com Déu mana. Això no significa que tinga, ni de bon tros, res en contra del significat de l’obra cervantina, lògicament, però si volen commemorar-ho s’inventa, que n’hi ha més formes, com també n’hi ha més cultures i nacions.
I no pensen que bade poc, no, bade més encara, que tampoc haguera posat el rètol del carrer de “García Lorca”, almenys on està, que s’ho mereix com el que més, però més aïnes haguera estat bé anomenar-lo carrer de “la Trilladora”, per exemple, que per allí traginava; ja teníem el carrer de les Eres, li venia ben a la mà, almenys a la mà de la història, les formes de vida i l’evolució d’un poble.
Per cert que el rètol aquest dedicat al “Poeta en Nueva York”, apuntalat des de fa tantes dècades a base de trets o colps, no sé de què, o sí, ni m’importa, tants que sembla una caldera vella plena de bonys i forats, no resulta gens rebedor. Però si en canvi la seua morfologia representa d’una manera metafòrica i en forma de poema visual la tràgica mort del poeta, aleshores és una placa que compta amb el meu “m’agrada,” molt original i suggestiva, una creació popular i tal vegada col.lectiva, digna de figurar, per tant, en un museu modern. Només li caldria un retoc al rovell, o potser no, que igual la devaluem. I siga com siga no s’hauria de perdre perquè ací no conservem ni mitja “placa” del passat.
Ja veu senyor Alberola que jo “només volia parlar del meu llibre”. Ni jo mateix sé de què volia parlar, perquè d’on no n’hi ha…
benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
D’un vell amic guarde d’entre molts altres «tresors», un que diu: «Estimar els altres comença per estimar-te primer tu mateix». Ser «universal» comença per ser «local». Trenque una llança, com se sol dir, per la labor tan poc enlluernadora, potser, però eficaç, del nostre estimat Benavent, autor de l’article, historiador i compromés amb el seu (nostre) poble, creant consciència, deixant constància, pel que ve al cas, en la simple retolació dels carrers del poble, petjada històrica si es fa com cal i reclama, de la seua evolució socio-geogràfica. No és signe d’autoestima recorre al nom i fama des foranis com es té la inèrcia mimètica de fer-se. No és per anar contra ningú. Passa que, autoexcloent-nos, anem en contra nostra. Com en la llengua. Felicite sincerament el seu comentari. R. Benavent