PELS ROSTOLLS D’UNA FESTA
PELS ROSTOLLS D’UNA FESTA
N’hi ha coses que com més a prop més lluny les veus, m’ho podeu preguntar a mi sinó quan ara balejant tot el d’açò 
de la festa del Carrer Nou, la de la mare dels Desmamparats, recordava una d’aquelles activitats, producte de la religiositat popular i directament lligada al santoral i festivitats més senyalades com és el cas de la festejada ara, o a les diferents advocacions i santets de carrer.
Era així que, durant el cinqué mes d’un any encara jove, durant el mes de Maria, de les flors, quan la primavera s’emprova el vestit més esplendorós que té, el de la festa de la Dansa, dels primers combregars, mes de la fertilitat, de la Mare, quan acabàvem l’escola a la vesprada i, durant no sé quants dies, però que de segur hauria de ser un novenari, septenari o qualque altre compartiment temporal usual en semblants afers, s’arreplegaven a l’interior d’una casa sota la protecció de l’ombra i a bon recapte del sol un bon nombre de dones, tot eren dones, no debades són les primeres hores de la tarda, després de la becaina.
I allí, davant d’un improvisat altaret de sobretaula, conformat per una imatge de “bult” o exempta de la Mare de Déu dels Desemparats, tot enflocat de gerros amb flors i macetes de corral de la casa i del veïnat, ben il.luminat per alguna candela o més segurament per algunes d’aquelles palometes embegudes d’oli que sempre guiaven les animetes del purgatori, s’hi reunien a la llarga de tota l’entrada, -aleshores les entrades de les cases eren grans, no els “resibidors” d’ara- tot aquell veïnat que acudia per a pregar i cantar les glòries de la divinitat de Maria.
Recorde haver passat més d’una vegada entre les fileres de veus, mirant de biaixet, sentint el pes de les seues mirades i apressant el pas per arribar de seguida al corral, mai no vaig aturar-me, mai no vaig escodrinyar, allò era un món de dones, de “ueles”, encara que de segur la gran majoria serien més joves que sóc jo ara, de vegades encara em pregunte si viurà alguna de les participants. Jo no sabria fer-vos-en ni cinc cèntims ara, aquella reunió formava part del decurs de l’any, de les estacions, de la casa; ben bé podem suposar que serien semblants a les pregàries i cants que en honor a diferents santets de carrer, com és el cas dels sants de la Pedra o de la Mare de déu del Carme, ja en el ple de l’estiu, se celebraven davant de la mateixa façana o en una eixamplia més propera i en una hora més tarda.
Clarament doncs, no sé per què s’hi reunien en aquell número 1 de l’aleshores carrer de Pelayo, via on s’hostatjava aleshores la caserna de la Guàrdia Civil, tal vegada era perquè a l’ama li deien Maria, potser perquè allí tenien aquella imatge, per la seua devoció “a les coses d’església,” per no res o per tot plegat… Igualment desconeguem la fi d’aquella pràctica tot i que s’hi pot relacionar amb els problemes de salud de la propietària. D’on em pregunte si de cas aquella pràctica popular s’acabà a les vores dels setantes de manera definitiva o, una altra casa del carrer va prendre el relleu que aleshores d’imatges de bust, làmines i quadres de sants i maredéus n’hi havia d’abundó.
Almenys, la imatge mostrada, és, i a falta de l’urna perduda, la mateixa. Estampes d’un altre temps.
Benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
