Seleccionar página

FA VUITANTA ANYS… UN HOME COM QUALSEVOL ALTRE

FA VUITANTA ANYS… UN HOME COM QUALSEVOL ALTRE

FA VUITANTA ANYS… UN HOME COM QUALSEVOL ALTRE

  • Facebook
  • twitter
  • Gmail
A oïdes m’arribava estos dies la notícia relativa al vuitanté aniversari de l’inici d’aquell període dit de la Guerra Civil, un fet que em va portar a primer pla la memòria d’un home tan important com necessari per a mi ni que siga per qüestions genètiques, un home que va viure la guerra des de dins, que va entrar en combat, que costa poc de dir sí, i se’m fa difícil d’imaginar l’horror que significà això, la guerra, el que suposaria per a tota aquella generació, per aquelles quintes que tantes vegades he sentit mencionar, la del 34, o la del 35, 36… fins a la del 38, coneguda, em sembla, com la del “Biberó”, tot i que possiblement me’n deixe alguna.

Mai en parlava, mai contestava a la pregunta sobre si havia fet foc o no, t’ho podies imaginar; això sí, de vegades i en privat el sorprenies cantant cançons d’aquelles de la República, d’aquelles que després et sonaven quan les pel.lícules o documentals sobre aquest període. D’allò que sí que parlava, almenys en xicotet rogle eren de les ferides de guerra, aquella bala, no sé si perduda, amb orifici d’entrada i d’eixida que li va traspassar el costat del cos i que després encara tingué suficient força per travessar-li el braç, i podria ser que la trajectòria fóra a l’inrevés, no sé. O aquell altre projectil que li va fregar la testa, deixant-li també una marca inesborrable on mai no va créixer més el pèl.

Acabada la contesa, a estalvi de la Dalla si havien tingut la sort d’escapar-se’n, encara farien tres anys més de servei militar, de milícia obligatòria, per si no n’havien tingut suficient de fer el soldat de debò. Uns anys estos on no només matava la guerra, també una simple grip, així possiblement la coneguda com “Grip espanyola” de 1918 s’endugué el germà major que li quedava després d’haver perdut, anteriorment, cinc germanets menuts. Vida difícil per als pares dels pares d’aleshores. Igualment uns temps també en què la infància els durava molt poc i l’adolescència no la coneixien enlloc. Bastits com eren homes a la força i amb rapidesa.

Però jo no volia parlar d’aquesta guerra, ni dels anys transcorreguts des de llavors, jo volia parlar d’una cosa més prosaica, volia parlar d’aquell, d’aquest home, de qualsevol home, un home com qualsevol altre, com qualsevol altre pare dels quals me’n recorde molt sovint cada cop tinc engegada la ràdio, o la televisió quan, de la mateixa manera que et peguen la vara amb el d’allò ja comentat ací de “la cervecita, la playita i el solecito,” ara t’abragonen i t’apitonen amb este continu i poc menys que necessari, “desconnectar”, “relaxar-se” oblidar la “rutina”, “l’estrés”… Ja veus, la rutina, si allò era el que necessitaven aquells homes per a sobreviure!

I ara? Són altres circumstàncies, ho sabem, però aquells, aquests homes -que encara en queden- no els senties dir mai que necessitaven un temps de “relax”, anar-se’n a tal o qual lloc per a desconnectar, per a evadir-se’n; frases, tòpics estos, que actualment repetim tots d’una manera mecànica i pesant, els mitjans de comunicació primer. I no era perquè aquells homes no treballaven, o no li treien hores al dia i a la setmana, sempre a sobre la feina, que com el cas de l’home esmentat l’activitat significava de matí, després de remetre la missatgeria, al camp, després a repartir pel poble i de vesprada de nou al camp, i a boqueta o entrada ja la nit la missatgeria vespertina i preparar el transport de l’endemà… I així un pare i un altre pare, d’ocupacions diferents però de normal fent els seus jornals primer i després les feines del camp particular, fent quilòmetres amb bicicleta per acudir al tall i de tornada a casa parar a fer un sac de brossa per als conills, alimentar l’animal de tir, fer garbons, netejar els excusats… desconnectar?

No serien aquells homes d’una altra pasta, sí d’un altre món, segurament, potser també productes d’aquella mala guerra, que de bones tampoc deu haver-n’hi, almenys per a la gran majoria de gent, i del seu inici que fa ara vuitanta anys, així com el posterior règim sobrevingut, sense oblidar-nos-en del paper de la religió. Però el ben cert és que aquells homes, qualsevol d’aquells pares no demanaven res, o ben poc, per a ells i molt menys els senties parlar de desconnectar, de relaxar-se, de desestressar-se…, ni queixar-se diria.

I de les dones, de les mares no hem parlat, tal vegada perquè aquell home la va perdre molt prompte, massa prompte, però l’exemple seria d’igual categoria o superior, una dona com qualsevol altra. O això em sembla.

 301 Visites totals,  2 Visites avuí

Sobre el Autor

Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d'enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més...ens enriqueix i il·lustra. L' estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

OPINIONS I PARERS

  • Cargando...

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics