OFICI EN VIES D’EXTINCIÓ

Fa una anys, a les cases es rebien moltes cartes: del banc, de publicitat, alguna felicitació pel sant o aniversari, la carta de l’enamorat, la d’un fill que se n’havia anat a treballar o a viure fora, la carta d’uns familiars de l’Argentina que ens buscaven per ser familiars d’uns avantpassat que havien eixit del poble en busca de fortuna…

Totes aquestes cartes, excepte les bancaries que solien ser factures, i les de publicitat ens produïen un sentiemnt agradable i ens tenien en una «espera» fins a rebre l¡esperada carta.

El carter solia visitar-nos quasi tots els dies, era com un membre més de la familia,un membre dels estaments del poble: el metge, el rector, l’alcalde i el carter.
Poc a poc hem anat deixant de rebre les cartes.

Me n’he adonat d’aquest fet hui.

El carter ens ha visitat.

A ma casa hi ha hagut una xicoteta revolució.

Hem eixit els quatre a vore «les cartes», perquè he d’aclarir que nosaltres ja no rebem cartes; ni tan sols les del banc, ni de publicitat.

Ha sigut una sorpresa. Un aconteixement especial.

I aleshores he comprés que l’ofici de carter és un ofici en vies d’extinció.

No s’extinguirà hui ni demà, ni d’ací dèu anys, però segur que desapareixerà.