TRIANGLE D’ESTIU I MAITERESA LA REDONA

Triangle d’estiu i Maiteresa la Redonda.

Crec que és bo, saludable, i de profit, que en situacions com las que estem vivint ―apassionants totes elles si no fóra perquè ens toquen la butxaca―, alcem de tant en tant el cap i mirem al cel. Sí, parle d’eixe cel clar que ens regalen les nits de l’estiu. Si ho fem, hi veurem aquests dies del mes d’agost dos esdeveniments que, any rere any, tornen puntuals sense importar-los els conflictes en els que estem sempre ficats els habitants d’aquest planeta que anomenem La Terra i que, veient com és l’Univers, nostra casa no és ni una milionèsima part d’un gra d’arena de la platja d’aquest,

En fer-se de nit, i mirant al sud-est i quasi sobre nostres caps, s’hi trobarem com puja cap amunt el Triangle d’Estiu. Està format per les estreles: Deneb (constel·lació del Cigne), Altair (constel·lació de l’Àguila) i Vega (constel·lació de la Lira).

Vega és la segona estrella més brillant a l’hemisferi nord després d’Artur. Allà per l’any 12000 A.C. era la que marcava el nord. Ja li’n queda poc per tornar a ser-ho, només 1700 anys-llum de res. Si voleu hi anar només tardareu 25 anys-llum.

Altair, veus, només que són 16 anys-llum per poder arribar-hi. Ànim.

Deneb (Cua en la llengua aràbiga) està a 1400 anys-llum de nosaltres, una miqueta més que les altres dues. Si bé tampoc us preocupe el viatge perquè a la marxa que du no tardarà molts anys-llum en convertir-se en una gegant roja i “allà va”…

I ací entra ara la tia Maiteresa la Redonda, ma uela, que no sé d’on treia tanta història, sent de poble en aquells temps i quasi analfabeta. Ací teniu una altra historia de les seues. Us demane que ho llegiu com si estiguéreu asseguts al sòl de terra, fent rotgle amb altres xiquets i a la porta de la casa on vivíem al carrer dels Sants de la Pedra:

Conten per allà en les terres de moros, que el rei del cel tenia una filla que li deien Vega, i estava enamorada d’un pastoret d’estreles. Com fan les princeses, tot el dia se’l passava, vinga que vinga, en fer bordats per tindre una dot com li cal a una filla de rei. Com treballava tant de dia, de nit tenia que dormir, i en poques ocasions pogué veure al xicon pastor del ramat d’estreles que n’hi ha per allà dalt. ―Jo tinc que afegir que la uela no sabia que el xicon s’anomenava Altair.

»Sabedor son pare del sentiment de la Vega ―no debades tenia el seu servici d’espies que li contaven fil per randa lo que passava al seua palau―, va concertar una cita amb els dos joves estel·lars. Només es varen vore cara a cara es quedaren enxisats i corrent, corrent, son pare, com era qui era, va decidir que es casaren.

»Se n’anaren en viatge de nóvios i recorregueren tot lo cel! I mireu si estaven enamorats, que s’oblidaren de les seues obligacions, sobretot de les del pastor que era de què cada estrela estiguera on li toca. I com passa sempre quan no hi ha rei ni roc, el firmament es va convertir en un desgavell que no n’hi havia manera de controlar-lo. El rei es va cabrejar “ni se sabe” i va decidir que cada ú dels novençans se n’anara a viure a un costat del riu que creua el cel de part a part, i que podeu vore’l com si fóra un núvol, si alceu el cap per les nits que no hi haja lluna i estiga ras com un ull de peix.

»La xica Vega no treia trellat a cap de les faenes que tenia encomanades i estava sempre vinga el plor per no vore al seu marit. Com el rei del cel era un bon home es va apiadar de la filla, i també del gendre, i dictà una llei perquè a l’estiu no passara gens d’aigua per aquell riu i aixina el podien creuar a peu pla i el matrimoni, si volien, estaria juntet durant el temps que dura la calor. A l’hivern tornarien a separar-se i hala!, a complir en les seues obligacions.

»Des d’aquells temps cada any es pot vore com quasi s’apaga la llum del núvol i de segur que d’ara endavant pensareu que en eixos moments els enamorats estan junts. Mira, cada ú es consola com pot, però lo més important és que la gent siga feliç.

»Que no se m’oblide dir-vos que eixe núvol que podeu vore li diuen Via Lactea i atres també el coneixen com Camí de Santiago.

»I a casa que ja és hora de dormir. Si voleu aneu al pont de la carretera que entra al poble i mireu cap a darrere cases, i com esta nit està ras podreu vore les tres estreles que formen el triangle.

»I cuento contat ja s’ha acabat, per la ximenera al terrat

Jo he sabut després que no ho contaven els moros sinó els japonesos. Anualment allà al Japó tenen fixat un dia per celebrar aquest esdeveniment.

Amb tot de què siguen moros o orientals, no li fa per poder repetir ací públicament les coses que una persona pot saber, i fer, si només fica una mica de voluntat com ho feia Maiteresa.

De les Persèids, que es poden veure millor cap als dies 10 al 14 d’agost, ja vos parlaré. Tot i això, si ho voleu, ja podeu començar a buscar a Perseu dirigint la vista a l’est. Si vegeu alguna estrela fugaç no s’oblideu de demanar un desig…, i tot potser que el rei del cel, pare de Vega, com és tan bona persona, vos el vullga concedir, que per demanar que no quede!

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.