COL·LOQUIS AMB WASKO

COL·LOQUIS AMB WASKO

Hi ha moments que has de fer una parada en el camí i revisar el teu passat perquè crec que, si no es fa, estàs condemnat a vegetar eternament per la vora del riu que té a l’altre costat el Paradís, l’Hades o com s’anomenen aquests indrets escatològics. Els meus pares em deien que a la porta del Cel hi ha una figuera molt gran on, a l’ombra d’aquesta, un fum de gent vagareja fent cua per entregar a Sant Pere el seu currículum i després, no saps el temps, esperar a què li entreguen la papereta amb el veredicte.

El final de l’estiu és un bon moment per fer un esforç i recapitular. Tinc que anar preparant-me.

—En anomenar l’Hades me’n recorde que fa molt de temps que no em crides per estar amb tu i llegir.

—T’assabentaves del que jo llegia?

—M’has explicat moltes coses durant eixos moments. Em ve ara a la memoria que el que més et va agradar fou conéixer que els grecs desdeïficaren els fenòmens de la naturalesa.

—Va ser un troballa sensacional, els primers passos de la ciència i la investigació. Quina gent aquella!

—Com no tenien rellotge…

—Què ha de veure el rellotge amb tot açò?

—Que tenien tot el temps del món i tu no! Encara vius obsessionat per l’hora o és que no recordes els teus malsons?

—Tens raó, somie que no he acabat un projecte, que l’he d’entregar i no he fet res encara, que el temps ha passat sense cap profit… Desesperant!

—El pitjor invent del ser humà és el rellotge.

—I que ho digues, estic d’acord.

—Tot ho compteu: els dies, les nits, els mesos, els anys, l’alçària de la gent, els metres de les cases, els quilòmetres en les carreteres. Sou tan atrevits que creieu saber la distància que hi ha de la Terra al Sol, a les estreles, a les galàxies… Què superbs i envanits sou!

—No cregues, ens servix per posar un poquet d’ordre en la nostra vida.

—Ordre? No seria millor menjar quan tens fam, viure sense tensió i deixar viure?

—Tu que sabràs de tot açò.

—Precisament perquè m’has tret del meu hàbitat, com t’he dit un muntó de vegades, no sols sé, sinó que tinc tot el dret del món d’opinar el que vullga.

—Si no haguera sigut per mi, estaries mort.

—Si no m’hagueres donat aquell os, si no m’hagueres posat el pinso a remull, si no m’hagueres portat a casa abans de desinfectar la caseta, si no m’hagueres impedit ajuntar-me amb alguna femella, si no…

—Calla’t! Amb això de la femella vas fallar tu.

—Ella m’intentava mossegar.

—Tu no et vares imposar.

—Era la primera vegada, estava molt alterat.

—A tots ens ha passat la primera vegada.

—Jo no vaig tindre mai una segona vegada, ni tercera, ni altres més.

—És veritat, no m’he preocupat gens d’eixe tema.

—I per això estic amb la pròstata…

—També si ho hagueres fet molt podries tindre-la igual.

—O no! Nosaltres ens regim més que vosaltres per les pautes de la mare natura i de segur que ho hauria dosificat encertadament.

—Tu creus que tot en la naturalesa és ideal i, no saps que el peix gran es menja el xic? L’importa molt a eixa naturalesa els terratrèmols, els huracans, les inundacions, les epidèmies, les…? Has mirat alguna vegada el cel quan és de nit? Està tan tranquil, tan bonic, totes les estreles quetetes… Sí, sí, contínuament estan explotant-ne, creant-se’n altres noves, caient aeròlits a la Terra, xocant galàxies, desfent-se cometes…?

—Para ja! Dis-me una cosa: què fem ací?

—Tu ho saps?

— Contesta tu, no digueu que sou els reis de la Creació.

—Anem, que he d’arruixar-te amb insecticida per a les puces i mosquits, que ja comença la temporada.

—Cuida’t els teus braços que després t’ix urticària.

—Gràcies!… Vine ací.

―No et calfes el cap, mante. Viu tranquil, deixa l’esdevenir fluir. Tu no pots controlar-ho tot.

―Estava aquests dies llegint sobre la «devotio ibèrica» i em preguntava si els seguidors dels líders que ens manifassegen a hores d’ara, ho són per convicció i estan realment tan vinculats amb el patró que el dia que el defenestren, o mor en la batalla, se suïcidaran com mana el jurament de fidelitat del «yegüero».

―Para el carro sabut! Què vol dir eixa parauleta?

―Guerrer iber que es compromet amb un patró a morir si aquell cau en el combat.

―Home, què vols que et diga? Si la majoria d’eixos dels que tu parles que volem manar hagueren seguit lo que em contares que feien a l’antiga Roma que no podia arribar ningú a ser Cònsol si no havia fet el «cursus honorum» cam calia…, i pel que m’has dit n’hi ha cada element per ahí que d’acatxar el llom… Alguns han passat directament de la mamella materna a la publica.

―Wasko, Wasko! Eres un descregut.

―Tot s’apega amic.

―Encara que les quatre fases per les que tenien que passar eren: Senador, Questor, Pretor i finalment Cònsol, segons la llei, tothom sabia que per a ser admès per aspirar al càrrec màxim no valia haver sigut Tribú de la Plebs o Edil, però era la millor manera d’atraure a l’electorat i al remat totcristo tenia que fer la carrera marcada.

―Gràcies «sabut».

―De res amic, torna més sovint.

―No li pegues voltes que te s’assecarà el cervell i ja estàs major.

―Ves i fila!

Et necessite, però ja no estàs. Et cride quan estic a soles, però sé que no tornaré a veure’t. Ja no podré parlar-te gens, si de cas inventaré diàlegs, però no mai més xarrarem, açò de hui ha sigut extraordinari.

On estàs Wasko?

Existix un Esperit Universal del que tots formem part i que en vindre a aquest món se n’arranca un trosset? Si és així, te n’hauràs tornat a ell i ara estaràs junt amb Salvauret i Maria?

Si trobes a mon pare conta-li com està el pati…

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.