EL NOBEL A EIXE BOB DYLAN?

EL NOBEL A EIXE BOB DYLAN?

És normal que quasi tot el personal que ens llig té inquietuds més importants i transcendents que parar-se a pensar si el premi Nobel de Literatura està ben concedit al cantaor americà Bob Dylan. A mi ni fa ni fum, aquells homes i dones savis del nord suecà (Suècia) poden fer amb els seus diners el que els vinga en gana, que per això són seus.

Amb tot un, que ja està entradet en anys, pensa que la Literatura és una altra cosa. Sí, hem direu: i els trobadors no crearen lletres i música alhora i els joglars les repetien pels pobles?

Malgrat la comparança que acabe de fer em passa per la mollera que n’hi ha per tot el món occidental una pàssia de superficialitat, infantilisme, frivolitat, mediocritat, complexes d’inferioritat, i totes les “tats” que vulgueu afegir, que sembla que el que no se’n puja a eixe tren està desfasat, i és considerat una antigalla digne d’estar de mostra en un museu paleontològic. Els que no s’han contagiat encara per la pàssia que corre és perquè tenen abúlia, que segons el diccionari vol dir: “pèrdua o debilitament important de la força de voluntat”.

Conten els fans de Dylan que ha col·laborat a fer…, i que la seua música és… No seré jo qui la critique perquè, en parlar de melodies ja em sent reconfortat. Eixes ja són altres calces! Per la qual cosa podrien haver-li concedit al susdit personatge algun premi de les Arts, dic jo, que sóc un negat en entendre l’idiosincràsia sueca, si de cas quan vaig descobrir que existien eixes persones i personas —(masculí i femení, eh?)—, fou allà pels albors de l’aperturisme platger. Senyor quanta carn mostraven aquelles descarades xicones que les creiem eixides d’una pintura de Rubens!

Res, que n’hi ha que estar a bé amb el cosí ianqui i la seua manera d’entendre el món, pensaran els d’Escandinàvia. El comitè de savis —no sé per què s’anomena d’aquesta manera, i no experts— sabrà lo que es fa. Igual de llegir tenen poca costum els del fresc país i resulta que tot és màrqueting per poder alimentar el modus de vida electrònic i casolà dels que sí són una potència universal.

La meua entrada al “mundillo” de cantaors fou primer de la mà de Conxa Piquer, Juanita Reina, Antonio Machin i Juanito Valderrama —de les cançons del meu bressol no en parlarem hui….— Després, ja majoret, vaig descobrir a Frank Sinatra i a Dean Martin —tot i que no els entenia perquè l’anglès meu era de: “rostro pálido querer cepillar mujer india”—, la música que feien i com sonava, mira tu per on, m’agradava. I del producte hispànic el primer: al Joan Manuel Serrat que, amb més moral que l’alcoià, cantava —en aquells temps, sabeu?—, lletres de Machado i Miguel Hernández, a més de les pròpies creacions que foren, almenys per a mi, com el bàlsam de Fierabrás. Lluis Llach i Raimon he d’incloure’ls dins de la colla, això podríem fer! Tots plegats tenien un missatge que ens arribava tant claret o més que l’aigua.

Resignat lector, acabe ja. Des de la talaia on crec habitar, humilment opine que pel nostre univers terrenal d’escriptors n’hi haurà de sobra que tindran més mèrits literaris que el de l’Amèrica, i que si ho ficarem a pes tenen més matèria prima que en té aquest cantaor. Però estem en un país democràtic i cadascú pot pensar i dir lo que li passe pel cap. Amb tot, vos mostre una frase que vaig llegir fa temps atribuïda a Àngel Ganivet que opinava que l’ideal de l’espanyol és poder dur a la butxaca una patent de cors on fique: “Aquest espanyol està autoritzat a fer lo que li done la gana” —en castellà, clar—.

A passar-ho bé.

Salva