PARLEM DE QUATRETONDA, I D’ESPANYA… UN POC

PARLEM DE QUATRETONDA, I D’ESPANYA… UN POC

Aquests dies, els més propers venint, Quatretonda celebrarà una de les dates i de les efemèrides més significatives de la seua història, que tampoc vol dir que siga la més important del seu esdevenir temporal però sí una de les cabdals, si no la que més des que la conquesta jaumina ens va incorporar als regnes cristians del nord; parlem, és clar, de l’atorgament del títol de “vila” i la segregació (independència), de la baronia de Llutxent ordenada pel catòlic Felip I de València, rei “de les Espanyes” (manera d’abreviar tots els títols i territoris que posseïa).

Amb aquest “reial Privilegi” Quatretonda adquiria plena capacitat jurídica, administració particular i terme propi, això sí, només referit a les terres del pla, perquè “la Serra”, com a privativa que era del senyor territorial quedava mancomunada entre els pobles de la baronia de Llutxent (amb Pinet i Benicolet) d’una banda, i la nova vila de Quatretonda, de l’altra. La disgregació i annexió de la muntanya al terme particular de Quatretonda s’aconseguiria uns segles després, durant el XIX, tal com podem llegir en l’estudi de David Mahiques, treball que tampoc hauria de faltar en cap llar quartondina.

Que siga un reial Privilegi, és a dir emés pel rei i signat de la seua mà, segellat amb el seu segell comú i redactat per la mateixa Cancelleria reial ens dóna idea de la seua importància, no debades va escripturat sobre pergamí fi i redactat amb totes les fórmules codicològiques i diplomàtiques que requeria la naturalesa dels actants i del fet documentat.

D’ací la riquesa de fórmules i adornaments protocol.laris que podem llegir al Privilegi i que no només li atorguen categoria documental de gamma alta, sinó que a més contribueixen a validar-lo, és a dir, a autentificar-lo. I d’entre totes aquestes fórmules i protocols ací faré esment a una de les clàusules penals, aquella per la qual el monarca obliga, sota pena pecuniària, el seu hereu, així com tots els càrrecs i oficials, des de les més altes institucions fins a les locals, a observar i complir la seua reial voluntat expressada en aquell document.

Aquest hereu ara esmentat, com sabem, serà el futur Felipe III de Castilla que va intitulat com a príncep d’Astúries i de Girona (“propterea Philipo, principi Asturianum et Gerundae…”). És a dir, que per història i tradició el títol que representa el príncep i hereu de la corona a les terres d’Aragó, Catalunya València i les Illes, és el de príncep de Girona, equivalent al d’Astúries per Castella i Viana per Navarra. Títol que l’actual nissaga borbònica amb el seu abrandat centralisme va començar a obviar i soterrar arran dels decrets de Nova Planta, almenys fins fa unes dècades en què l’aleshores príncep Juan Carlos de nou el va fer bo, i ara supose que l’ostenta l’Elionor, princesa de Girona, per tant, per als valencians.

I si el privilegi reial de la nova vila quartondina plasma les titularitats de l’hereu a la corona, el rei i emissor de l’acte documental no s’hi quedaria enrere: “Philipus Dei gratia rex Castellae, Aragonum, Legionis… Portugliae… Navarrae, Toleti, Valentiae…” comte de, marqués de, encara que no mai apareix com a “rei d’Espanya”, és a dir, tota una llarga llista de territoris, estats i nacionalitats que venien aparellats i en unió només en la persona del monarca, però que tenien les seues particulars fronteres territorials, institucions diferents, lleis particulars i llengua pròpia, tal com recull Gracián (XVII): “en la Monarquía de España, donde las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las inclinaciones opuestas, los climas encontrados, así como es menester gran capacidad para conservar, así mucha para unir.”

Afirmar que la nació espanyola és una de les més antigues, no sé, pot quedar bé, políticament parlant, però no és tan simple, ni tan certa la cosa, perquè valorar el concepte Espanya com es pot fer des de tants i diversos punts de vista com s’hi pot observar, bé siga polític, cultural, etimològic, històric, geogràfic… pot resultar complicat, fins i tot podem arribar a conclusions contradictòries com pot ser la de pensar que és una de les nacionalitats més velles, o també que és una de les més modernes, és a dir, la de no existir la nació espanyola “en tota la seua extensió”, almenys fins al segle XIX.

Encara que potser no és aquest el tema, o sí.

benavent