La Tentación
¡Que linda en la rama
la fruta se ve!
Si lanzo una piedra
tendrá que caer.
No es mío este huerto
no es mío lo sé:
mas yo de esa fruta
quisiera comer.
Mi padre está lejos,
mamá no me ve,
no hay otros niños…
¿Quién lo ha de saber?
Mas no, no me atrevo;
yo no sé por qué;
parece que siempre unos ojos me ven…
Papá no querría
besarme otra vez.
Mamá lloraría
de pena también.
Mis buenos maestros
dirían tal vez:
¡qué niño tan malo,
no jueguen con él!
No quiero, no quiero,
yo nunca he de hacer
sino lo que haría
si todos me ven.
Llegando a mi casa
caricias tendré,
abrazos y besos,
y frutas también.
José Arnaldo Márquez García
(Perú, 1870)
Un preguntat només:
aquestes lectures ja no es fan a les escoles ara, no?
Està massa desfasat, ho entenc; la xicalla i els joves no pensen d’aquesta manera ja, no són tan “ñoños” redell! La gent és més decidida, atrevida, sense complexes, com se sol dir: va al gra.
Els romanços i cuentos chinos ja no s’estilen, són cosa d’etapes anteriors ja superades, si no mira al teu entorn, connecta la tele: quin desparpajo tenen alguns tertulians, sembla que ja naixen tenint incrustat el guguel dins de l’ADN.
Ah! I des de ben menuts els aparells de les noves tecnologies no tenen secrets ni per a un monyicot ja des d’abans d’eixir de la lactància!
El món ha canviat.
Diuen, els que de la cosa evangèlica saben, que encara que no han oït mai què feu aquell Xicot de Nazaret anomenat Jesús quan li demanà una figa a una figuera sense ser el temps −la va maleir i la deixà més seca que jo que sé!−, que ells actuen igual, amb energia, valents, demanant lo que toca en cada cas, i si el Destí punyeter no ho concedeix, o no estava previst, no importa res, s’agarra i en pau. Que no tindran tot el dret del món? Qui són eixos antics que només fan que assecar-se al sol i contar batalletes? Tot lo que s’haja produït abans del dia que varen nàixer no té interés, o de vegades arriben a pensar que igual és pura fantasia.
No sé per què els mestres continueu volent que sàpien escriure amb lletres si ja s’han inventat els emoticones. Tanmateix crec que a l’antic Egipte tenien allò del jeroglífics…, ja sé, no és igual, serà que ho he vist en la pel·lícula de Sinué el egipcio.
No em feu gens de cas, tot són cavil·lacions i quimeres que en tinc més que cabells al cap. Com aquest dies he vist la tele més de lo normal perquè estic una miqueta constipat…, serà el motiu de què les neurones no acaben d’assentar-se’m com cal.
Però, per l’amor de Déu: que ningú m’etiquete, estic cansat de repetir que tinc un esperit àcrata, que com apareix al diccionari vol dir: Relatiu o pertanyent a l’acràcia, indret situat, com tothom sap, a quasi quilòmetre i mig de la ratlla amb les Castelles.
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.