AMIC BENAVENT, (contestant a una requesta)

AMIC BENAVENT,

(Contestant a una requesta)

Copie i pegue diu, don Rafael, però si servidor té una tendència innata al desori, tanta, que a aquestes alçades del curs de la meua vida ja no pense corregir-la, em ve de fàbrica. Copiar i pegar significa buscar, cosa aquesta molt i molt feixuga per a mi, manta vegades més pesada que fer o tornar a fer. A més com vosté m’ha obert la possibilitat de fer un camí més planer amb aquell “o el que calgui”, que “Déu estreny però no ofega”, li prendré la paraula i tiraré mà d’allò que tinc més a mà burxant entre els plecs de la memòria aquells records heretats, que seran pocs, val a dir, però ben emotius, personals i familiars alguns d’ells, cultura oral en definitiva. Però, prou de romanços em dirà vosté i més raons, que el pa com deia el poeta Alberola no es fa d’il.lusions, així que anem al gra i parlem dels mestres Codonyer i Veres.

Mes abans de dir res d’ambdós personatges vull justificar-me, perquè ni per un moment voldria haver sembrat a l’escrit anterior la idea que fóra bo, millor dit, que no fóra bo, que un nom popular com és el d’”Escoles Velles” s’ocupe del novell centre policultural, ans el contrari, que bé puc afirmar, i servisca com a exemple, que qui subscriu ja va proposar en el seu moment que la placeta del mestre Codonyer recuperara el nom popular, històric i tradicional de “en Caus”, puntualitzant, això sí, que el mestre devia i podia retolar qualque element singular començant, és clar, perquè haguera estat una bona denominació per a les nostres escoles. A hores d’ara, en canvi, “i visto lo visto”, i perquè a la dita placeta hi ha dues plaques, la del mestre Codonyer i la dels en Caus, i no m’atreviria a dir quina és l’oficial, fóra bo que el nostres gestors feren oficial una tal doble retolació, és a dir, “placeta del mestre Codonyer o dels en Caus”.

I com diuen que “excusatio non petita, acusatio…” millor serà que agarrem el fil pel cabdell per a dir que del Codonyer n’he sentit parlar a testimonis de poble com mon pare el qual tantes vegades recordava, i sempre com a fet extraordinari, el que aquell mestre acudira a les cases buscant els xiquets per tal que no faltaren a l’escola, extraordinari perquè parlem del segle XIX. I extraordinari també un altre testimoni com el del tio Pepe Tacones que evocava com al punt en què un jove Codonyer era destinat a l’escola de Quatretonda, l’alcalde marxà a per ell a lloms de cavalleria, no oblidem que parlem, ni que siga de memòria, de l’any 1845.

I ací, en aquesta escola s’hi estigué cinc dècades, passant-ne de bones, i passant-ne també de ben magres; ací maridaria també amb la mestra Rita Miralles i es mercaria uns campets, la serreta del mestre Codonyer en deien, que amb el temps compraria o heretaria el tio Elies Badenes. Altrament, i arreplegada a la “Universitat popular del bar Bou”, de la qual en sóc alumne, i contada de boca del tio Enrique Sitra, “un dels professors d’aquella Facultat”, és l’explicació que diuen donà en el seu dia el mestre sobre l’origen de Quatretonda, un poble, segons va explicar, pujat a partir de la unió de les històriques alqueries del Benovaire i Rosament.

A més “abundó”, seguint amb aquestos retalls desfilagarxats, aquella època donava molt perquè la gent competira i tornejara tirant-se versos, era moda, de manera que el ja esmentat Pepe Tacones rememorà aquells altres versos dedicats al mestre pel jovent del poble del tenor següent: “Ací ve el mestre Codonyer/ tot carregat de butxaques/ pensant-se que eren dinés/ tot eren pols, teranyines i taques!” (Encara que possiblement he bescanviat alguna paraula, que per això diuen “més val llapissera curta que memòria llarga”, mai però, no li he canviat el sentit.)

Una altra versada, aquesta pròpia del mestre, d’un caràcter festiu tan agradós del nostre personatge i de la seua obra, i que manta vegades solc utilitzar, especialment quan a casa d’alguna menja, i pel motiu que siga, en resta poca quantitat de manera que aprofite l’oportunitat de soltar-li a la parenta allò que: “En una casa quan dos es volen, en un que menge prou!” I jo no sé si se’n reeixiria el mestre, però a mi em retruquen de seguida amb un: “doncs ja ho saps, no en menges tu!”. L’arreplegàrem aquesta al poble del Genovés on encara visqué el nostre personatge per diversos motius potser, tot i que no sabem concretament quin seria el fet que provocaria la seua marxa al referit poble.

També del poble del mestre, per més que no nadiu, Massanassa, és aquest xicotet fragment, segurament de la ploma del seu nebot Ramon Codonyer, publicat el 1917 i referit al Codonyer i sa muller: “En Cuatretonda volien al matrimoni aludit en gran entusiasme. Cal dir que haveren perdut set vides per ell, com vulgarment se diu.”

I jo acabe ací senyor Benavent que amb pocs, però tan pesats i tan enfadosos articles com el present el senyor Romero aviat haurà de plegar pantalles, així que millor deixarem Dª Elvira per a futures pantallades encara que he de dir que em declare “fan” d’aquella màxima popular que diu: “Dels comptes vells no me’n recorde, i dels nous, deixe que es facen vells!” De manera que res vos assegure, posant-me doncs la bena abans que la ferida.

No obstant això no sabria acabar sense parafrassejar, espellofar i malmetre un d’aquells epigrames del mestre Codonyer que publicà la “bq”, precisament en la col.lecció que porta el seu nom i que diu:

D’este text(1), com autor,

fer pensí una gran tirà;

Mes, reflexionant millor,

vaig dir entre mi: – el lector

que el tire si no li agrà.

Quatretonda també ha tingut l’honor, a mi m’ho sembla, de publicar-li al seu mestre la seua “Poesia inèdita” on, entre línies i entre versos podem capir i entendre alguns aspectes ben interessants de la seua vida i del seu poble, el nostre.

benavent

(1) A l’original diu “llibret”.