UN XICOTET CANVI PER A L’HOME… “LA MULA MECÀNICA”

UN XICOTET CANVI PER A L’HOME… “LA MULA MECÀNICA”

La mula mecànica, segons que diuen els lingüistes que en saben d’això és un sintagma nominal amb el seu nucli “mula”, determinat per l’article “la” i complementat pel seu adjacent (el que jeu al costat), val a dir l’adjectiu “mecànica”.

I perquè necessitàvem tot això, de totes tres paraules per a designar una cosa, aquella màquina? Continuem copiant dels que en saben i diuen que, per la necessitat d’economitzar i estalviar (també en el llenguatge), habilitem paraules, és a dir, reutilitzem, acció tan de moda ara, de manera que la paraula “mula” que ja tenia un significat establert, viu i transparent en el nostre món, passava a designar també una altra espècie d’animal de ferro amb el qual compartia simil.lituds (com l’exemple de la ploma d’au i l’estilogràfica que trobarem en qualque llibre de llengua, vaja).

La coexistència de mula i mula (biològic o natural i aparell mecànic) a les postres resultaria del tot impossible i la paraula habilitada, la novençana, acabaria jubilant per incompareixença, les autèntiques i naturals mules, també els seus congèneres, “els matxos”. No n’hi havia cap altra d’eixida, res a fer davant d’allò nou, de “lo mecànic”, un concepte que en aquell temps té unes connotacions tan positives com les que avui puga tenir “lo electrònic” o “lo digital”.

Ara bé, com cada pecador té la seua penitència, potser també li ha arribat l’hora a la mula mecànica, almenys en el format i mesures que nosaltres coneixem i que per ací tant ha abundat, perquè tota l’emparrada precedent, que no s’aguanta dreta ni amb paper de calc, venia a tomb quan arran d’una passejada extramurs del poble, pels Sequiars més concretament, vaig veure un d’aquells aparells mecànics, una mula solitària, al mig d’un camp tancat i barrat de “tela metàl.lica” (ara tot seran paraules habilitades!), no sé si aparcada allí de manera definitiva al costat d’una construcció no permanent, o tal volta requerida per algun tipus de cultiu que demanava la seua presència temporal. El cert però, és que aquell “animal” tan omnipresent a altres èpoques allí passaria la nit. Impossible de veure cosa semblant, almenys per a mi, en altres èpoques.

Però, tampoc no era aquesta imatge actual d’una màquina el motiu d’aquestes lletres, més aïnes eren els records que rememorava d’aquells altres temps amb el traginar permanent i diari per carrers i camins de tot un reguitzell d’omnipotents mules mecàniques, successores naturals dels carros, senyorejant el poble i terme, corrent embravides i compassades dels inevitables sorolls estridents, colonitzadores dels corrals de casa i fetes de diferents fàbriques i colors, majorment d’origen italià, com les Pasquali o Bertolini, també n’hi havia d’Àgria, la majoria amb motor Lombardini. I és que en aquells aparells només tenia cabuda el motor, una minsa xapa de carrosseria, dues rodes, sense llums ni seients, i unes formes quasi que primitives d’arrancar-les i de parar-les. Vehicles però, a la vegada polivalents que tant servien per al transport, la càrrega, la llaurança… que no s’enganxava el carro per anar a rascar unes llonzes, però la mula mecànica sí.

I no només era al camp, que la seua presència també va modificar les llars, no debades la imprescindible quadra i la seua inseparable pallissa hagueren de desaparéixer o reinventar-se. I la vida del poble amb la democratització del seu ús es convertiria en una de les imatges de la mecanització i modernització de la societat.

Els meus primers records relacionats, per llunyans, són pocs però forts i familiars, com aquella nit en casa dels “tios” amb ulls esbatanats mirant el meu cosí gran com manejava aquella màquina entrant i eixint del corral a un pas tan lent que semblava no moure’s del lloc. L’altra imatge ja seria la de “la meua”, la d’aquella vesprada de primavera o de tardor, en què servidor va fer fugina i no va anar a l’escola per tal de pegar darrere de mon pare que havia eixit per la portella portant la nova mula del ramal, vull dir del manillar, perquè anàvem a peu, ja que el remolque estava només encomanat. Va ser com un impuls, allò ho havia de vore amb els meus ulls, així que de res valgueren els romanços a fi que jo aixara arrere i me n’anara a l’escola.

No recorde l’any, tampoc el bancal on anàrem, però sí que recorde que vaig vore, quan per la carretera passàvem, homes treballant a la Séquia, treballant per tant en el seu cobriment i tunelació. També crec recordar, ni que siga aproximadament, quin va ser el preu pagat, entre 60 i 70.000 pts., que no incloïen el “forcat mecànic”, dit ací “rotovato”, tampoc el remolque, ni els llums, que de poc servien amb els moviments que es gastaven aquestes andròmines. Ara que, i això sí, dotze cavalls d’una peça i a la vegada que portava aquell motor, i no sé on.

Rostolls d’un món que s’esmuny, rostoll de paraules reutilitzades. O jo que sé!

benavent