ENGUANY M’HE PROPOSAT…

Enguany m’he proposat…

I he començat a pensar, a esprémer el cervell, a esbrinar pels amagatalls buscant-hi allò que més m’agradaria fer i encara no ho he pogut —per “circumstàncies” podem dir-ne— realitzar.

Ací estic, assegut en el marge d’un bancal, la mà ficada a la sotabarba sostenint-me el cap i donant-li voltes i més voltes a les neurones esperant que alguna d’aquestes aparega amb una llista curta o llarga, no li fa, i m’enllumene.

No puc evitar-ho, potser la distància que em separa del nostre campanar, però hui en alçar-me de dormir sentia ganes de tornar a veure la pel·lícula Brigadoon, eixa que fa temps us contí que ens mostra un poble d’Escòcia on la gent dorm cent anys seguits i, en traspassar la centena, per un dia desperta i viu com si res no passara. Cadascú dels habitants torna al seu quefer quotidià i, això sí, per la vesprada l’ambient festívol que no falte perquè allí les gaites ja se sap…, bufa que bufa i faldeta curta per damunt de mitja cama als cavallers.

Una condició que el pastor d’ànimes escoceses va rebre del Nostre Senyor per concedir eixa gràcia al poble, i poder protegir-lo de de les bruixes malvades que pasturaven per aquelles muntanyes boiroses, és que ningun habitant l’abandonara mai, si ho feia i traspassava el pontet qui hi n’havia, s’esvairia l’atrevit pobletà com ho fa el fum de les xemeneies.

Si bé li he pegat voltes al nano i em pregunte —perquè no tinc cap de base científica per confirmar-ho—, aquells éssers del país bromós no gaudiran dels mateixos gens que els que habitem els pobles de València Regió, Comunitat, Regne o País? Està clar que els agrada la festa, la musica i el ball, d’això no cap dubte. Clar, com estan tan descansats tenen ganes d’estirar les cames, però no saben que en arribar les dotze de la nit l’encantament farà de les seues i tornaran a dormir per uns altres cent anys com si de xiquets —eh!, i xiquetes— nadons es tractara.

El sol està ja massa baix i vol amagar-se per Ponent. La frescoreta que sura per aquestes terres quasi castellanes comença a picar de valent. Tindré que escampar el poll i cametes al cul tornar-me’n a casa si no vull quedar-me gelat com un rave.

És una llàstima tindre que abandonar l’exercici del calfament de cap per poder proposar-me un quefer aquest any nou que comença, encara que ben mirat podria esperar un temps, semblant com fan els pobletans d’Escòcia, i deixar l’elaboració de la llista per a quan despertem una altra vegada.

El dormir d’un tiró és necessari, s’han de recuperar forces per afrontar un nou dia com cal perquè tot no està en anar fent becadetes pels racons dels guisador de la cuina.

Tinc quimera que algun malpensat creurà que… Massa i tot sabeu que no vull capgirar ningú, perquè tot aquell que tinga ganes de dormir que ho faça, ja ho diu l’evangeli: “Benaurats els pobres d’esperit perquè d’ells és el Regne del Cel”.

I ara que ho pense: n’hi hauran serenos de professió que patrullen i vigilen Brigadoon mentre la resta de conciutadans descansen? Aquests dorments: somniaran?

Veus, ja tinc treball: “buscar serenos…, que haver-los n’hi ha”.

És que el que no té faena Déu li’n dóna.

Salva

PS — A la gent jove, i mig fadrins, els recomane que si tenen temps, i volen, vegen la pel·lícula. És bo de tant en tant tirar-se la manta al coll i veure aquests musicals rancis. A unes males, i com són lliures, sempre poden canviar de canal si els cansa somniar, i si no els agrada el film que no em culpen, tampoc vull fer-me de mal voler, ni fer desenquetar ningú. Faltaria més. No tinc tanta barra!

Ai mare! En menut sambori m’he clavat!

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.