TEMPORAL DE NEU

TEMPORAL DE NEU

Ací estic, assegut davant del teclat de l’ordinador per escriure no sé encara què perquè parlar “de las inclemencias del tiempo” i dels danys de l’últim temporal,sé que serà ploure sobre banyat, i mai millor dit. Tot i que en el meu cas d’aigua líquida poca; la del entorn que n’havia estava la pobra congelada i mira que és bonica quan cobreix la terra amb eixa capa blanca que, en vindre els Nadals, els beneits àngels amb enaltiment i bona veu li canten a la festa cristiana per antonomàsia.

Bé, ja tinc escrit el primer paràgraf i no he dit res que us puga interessar, tanmateix tampoc espereu grans idees d’un cervell secallós que intenta moure els dits perquè la frescor dels terrenys quasi mesetaris on me n’he anat a viure me’ls deixa més gelats que un rave.

Ah, sí! Mentre estàvem aïllats dins de casa sense llum, ni aigua i amb poca llenya, m’he adonat de quant ens té presoners l’assumpte aquest de “las compañías eléctricas”, que tot siga dit, les pobretes no tenen la culpa de què a l’oratge li s’unflen els nassos de tant en tant i sense mirar pèl, ni preocupar-li ni gens ni miqueta el color del govern de torn, es desbarate i comence a tirar al sòl de terra eixes torres de ferro que sostenen els cables portadors de “l’alta tensió”.

Quan vivia a Quatretonda amb ma uela Maiteresa la Redonda no vaig tindre mai la sensació d’estar desemparat perquè a casa no teníem aigua potable i de llum només n’havia que dues peretes de filaments a 110 watts —que enceníem uns pocs moments en fer-se de nit i prou—.

La vida en aquells temps era més senzilla, no necessitàvem cap de guassap, ni mòbils, ni internés, ni Sálvame de Lux, ni telediaris, ni cotxes amb cadenes, i menys encara calefacció de gasoil! No, no res de tot això en teníem ma uela i jo, però érem feliços, ella contava cuentos a la vora del foc (sí senyor Benavent, alimentant les cabres de les cames) i jo, i algun que altre amiguet del carrer, l’escoltàvem mentre ens calfàvem per davant i per darrere l’esquena quedava ben fresqueta perquè per la porta del corral entrava tant d’aire com si estiguera oberta. «Salvadorín, no protestes no veus que el corcó se n’ha menjat més que en queda i la uela no té diners perquè el tio Ramiro el fuster me’n faça un atra?»

Una veïna d’on visc ara estava desesperada perquè el menjar que tenia emmagatzemat al frigorífic «se me està estropeando todo». A nosaltres mai se’ns va estropear res. Si comprava algun blanquet o llonganissa, ma uela la ficava en la carnera i allí es conservava de meravella, si bé no tenia temps de fer-se malbé, no arribava a estar hi dins de l’atifell aquell només que el temps que passa entre la compra a ca el carnisser i tot lo més l’hora del sopar.

La veïna no s’ho pot creure, em diu «¿cómo podíais vivir sin nevera ni agua potable?» i jo li he contestat: «ni tampoco teníamos guassap, ni internet, ni móvil, ni televisión, ni coche, ni.., pero éramos felices».

La tecnologia ens ha fet que puguem viure amb major comoditat, més higiene (?), més remeis per lluitar contra les malalties…, i una caterva de novetats i millores que hem d’agrair a l’avanç de nostra societat de consum. Però —sempre un però—, aquestes nits passades dins del sac de dormir que he gastat quan he anat a fer el Camí de Santiago, m’he tornat a refermar-me amb la idea de què tot el nostre benestar depèn d’un fil elèctric.

Atenció!, pregunta: en som verdaderament conscients?

Potser que si estem pensant de continu amb aquestes coses tan fatals i calamitoses que ens poden ocórrer ens amargaríem l’existència, tot i que pense que és bo ser una mica previsors per si de cas li dóna per nevar de nou.

Salva

PS — Tampoc podia traure de casa el cotxe perquè tenia bloquejada la porta amb 30 centímetres de neu. I ara que caic: si no tinc cadenes, on anava jo?

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.