EL CID I LA SEUA ESPOSA JIMENA DÍAZ

EL CID I LA SEUA ESPOSA JIMENA DÍAZ

Loading

EL CID i la seua esposa Jimena Diaz.

Mio Çid Roy Díaz, por Burgos entróve.

En sue conpaña sessaenta pendones;

exieén lo veer mugieres e varones,

burgeses e burgesas, por las finiestras sone,

plorando de los ojos, tanto avién el dolore.

De las sus bocas todos dizían una razóne:

«¡Dios, qué buen vasallo, si oviesse buen señore!»

Conten les cròniques apòcrifes que en València estant el Cid Campeador ja aposentat a l’alcàsser que havia sigut del rei moro, els assumptes matrimonials entre l’heroi castellà i la seua esposa Jimena no eren una bassa d’oli. La xica va patir lo seu quan el cosí, el rei Alfons VI, la va empresonar a ella i als fills per culpa de les gosades aventures que el marit s’havia atrevit a mamprendre per poder pujar-se’n a l’escalafó de l’alta noblesa castellana ja que ell només era un benestant de poble i se sentia menyspreat pels parents de la femella que havia pescat…, és que aquests eren familiars de la reialesa!

Primer lo de Santa Gadea, que mira que li ho varen dir: «escolteu Roy, que l’Alfons té molt mala gaita, que diu que ell no ha manat matar al germà Sancho ni tampoc llevar-li el regne Gallec al Garcia, que tot són enveges dels malparits grans nobles i tu eres un valent que no hauria de clavar-se en camisa d’onze vares ni carrer que no trau cap perquè eixiràs escaldat».

Res, que no els va fer gens de cas i allà va anar a fer-li jurar al monarca sobre un llibre sagrat que el seu comportament havia sigut sempre pel bé del poble i el país. Que son pare —Fernando I de Lleó i Castella— com era major s’havia equivocat repartint les terres i algú tenia que mantindre la unitat territorial del regne com cal.

Es que no escarmentaran mai, s’han cregut aquests de terra endins que això de ser l’amo de grans territoris és com el que té un ramat de cabres que, si vol, pot testar i anar repartint-les entre els fills com li vinga en gana, i no, perquè açò d’haver persones hi dins vivint és més serio del que pareix i no s’ha de deixar a l’albir de les bogeries d’amor patern filials que li s’entoixe a un monarca d’edat provecta per molt dret diví d’on li vinga el càrrec.

Un dia que el Roderic tenia ganes de festa, i va veure al terrat de l’alcàsser a la seua muller com contemplava el blau del Mare Nostrum, s’acostà a la dona i començà a fer-li carantoines.

—A vos, esposa querida, no vos encanta la visió del toll d’aigua que per ací en tenen? A mi em dóna una enveja que ja, ja! Els que som de secà només que tenim algun riuet i prou.

—Mi senyor Roy: quetetes les mans i no vingau tocant-me les batzoles. Ara no són moments, és de bon matí i l’aire que bufa de la mar està una mica humit i podem agarrar lo que no està escrit.

—Mia cara, darling, jo… El dèbit conjugal…

—Vegeu Rodrigo?, “ciertos son los toros”! Escolteu-me un moment. Que siga l’ultima vegada que quan es dirigiu a mi, encara que siga en somnis, en digau mia cara, i menys Sophia. Queda clar?

—No recorde haver-vos requerit mai d’aquesta ultima guisa, estimada Jimena Loren.

—Vegeu? Ja tornem a embotinar amb paraules italianitzants.

—Si jo no he estat mai a Roma, jo m’he criat entre cabres allà a Vivar tota la vida. Si de cas potser que com m’agrada l’assumpte de la caça m’he reunit amb l’associació supranacional del dret a dur armes i hauré oït parlar a alguna que altra persona itàlica i me s’haurà apegat

—Començàreu a utilitzar eixos mals noms quan estiguérem una temporada estiuant allà al castell de Peníscola amb les xiquetes Blanca i Sol junt els seus marits els infants de Carrión.

—No me’ls nomenes a eixos malparits, que si arribe a tindre’ls davant els sotarre vius deixant-los el cap fora i faig una foguera al damunt.

—Sí, igual com fereu amb un moro dels assetjats dia a dia fins que vos entregaren Balansiya, que jo no ho veia, però Alvar Fáñez m’ho contà.

—Mira guapa, no em vingues intentant fer-me de mal voler amb tanta llevantança de l’Alvar perquè és un bon amic i tu una exagerada. Jo ja m’he adonat de la manera com el mires. I deixat estar amb lo de Sofia que si no fóra perquè sóc un cavaller, a bona hora aguantaria jo les miradetes.

—Tu? Tu un cavaller? Tu lo que eres és un vanitós envanit que somnis en fer carreres de quadrigues en l’arena del circ. D’on t’has tret que els romans en feien? Eh?

—Ho sé perquè mentre estiuàvem allà a Peníscola, i en els moments que ens deixava lliure la feina que teníem entre mans, m’ho contà un famós nebot del rei d’Anglaterra anomenat Samuel Bronston amb pels i senyal o com a tu t’agrada dir en llenguatge normalitzat: fil per randa.

—Ja estem traient el problema lingüístic! Sí, estem vivint a Balansiya però, no veus que encara no és vingut el temps d’eixes bregues? Has de tindre en compte que jo he gaudit d’una educació malgrat ser una dona, ho saps? I tu eres més tarròs i més bast que el forrellat d’una porquera que per a ficar una firma ho fas amb el dit gros. Però espavila ja que per a les dones els temps han canviat, no sé si t’hauràs enterat.

—Sí, no et fot? Si m’eixiràs feminista a la vellea.

—Que es diu vellesa!

—Catalanista!

—Jo?, catalanista jo?, que duc per cognoms Fernàndez i Quiñones de León, Flaínez, Peláez, Ovèquiz…

—Para ja redéu!, que els almoràvits estan tocant-me els nassos i tu em vens amb romanços de queferós que no té altra feina. Au! Que me’n tinc que anar.

—Ves, ves a lluitar que és lo teu, que jo si tinguera un aparell per poder cridar allà a Toletum li diria a la meua cosina Urraca que t’has fet ficar en el document de consagració de la catedral valentina «principes Rodericus Campidoctor». S’haurà vist major petulant, si la teua sang és roja i ben roja, i no com la meua que és blava per tots els costats. Trompellot! Eres més fals que l’ànima de Judes, igual hui t’enllites amb un moro almoràvit que demà guerreges contra el teu rei i Senyor o com li fas la pilota de calent al d’Aragó amb eixe també a rebolcar-se… I encara van dient per les Casatelles: “¡Dios, qué buen vasallo, si oviesse buen señore!”

—Chivata!

El Mio Çid Roy Díaz pega mitja volta i se n’abaixa entropessant per les escales de la torre on estaven i se’n va cametes al cul en busca d’alguna de la “sue conpaña de sessaenta pendones”.

No volguera cansar-vos més. Ací he ficat una menuda part del que s’ha mantingut en documents que escriviren aleshores uns ajudes de cambra junt amb altres empleats de l’Alcàsser que estaven molt enutjats perquè en morir el Roy i anar-se’n la Jimena cap a terres del centre peninsular els abandonaren com a gossos en el cap i casal i, com la tropa alfonsina VI li botà foc a la ciutat no deixant estaca en paret, es quedaren els antics servents sense pots i sense ungüents, per la qual cosa agarraren un bon batistot i tingueren la barra d’escriure tant de desficaci contrari a la raó i a les ensenyances que nosaltres em rebut a les escoles d’abans d’ara —en temps del segle XX passat volia dir— sobre l’heroi per antonomàsia castellà que igual ajudava al rei Alfons com es ficava a les ordres del que manava a la taifa de Saragossa o se’n venia cap a Sharq al-andalus pretenent formar la seua comunitat autònoma particular.

Visió de futur que tenia aquell Campidoctor que es dedicà a “l’altruista ofici de condottiere” i que —emulant els herois llegendaris antics— guanyà una batalla després de mort.

Què t’ha paregut?

Per la transcripció: Salva

PS — L’any 1101 la Jimena Diaz feu donació de la desena part del beneficis de les seues propietats a la catedral de València.

Les despulles mortals del matrimoni ja no estan soterrades al monestir de San Pedro de Cardeña, puc donar-ne fe perquè jo ho he comprovat en passar per Burgos durant un deixos camins de Santiago que duc a l’esquena.

I una altra: per què en tornar el Cid de la penya Cadiella (Benicadell) cap al sud se n’anà pel Mondúber i no passà pel port de Benigànim com ho havia fet abans? En parlar-ho amb ma uela Maiteresa em digué que deixes coses no entenia res però la seua bisauela Mainés Oltra Benavent era de Benigànim i a lo millor ella sí que ho sabria, com havia nascut al 1864…

Si estiguera ara ma uela li diria que ho feu per no topetar-se amb els almoràvits que tenien presa Xàtiva. Les tropes castellanes acamparen al castell de Bairén a l’horta de Gandia, hi feren front als moros que estaven ben posicionats a la falda del Mondúber. El Cid i el rei d’Aragó Pere I, que amb ell anava, els atacaren i aquells no pogueren maniobrar per tant d’aiguamoll que n’havia i malgrat haver-ne més de sarraïns, els cristians guanyaren la batalla.

Mon pare em deia que és més probable que passaren els castellans per nostre poble i no per Benigànim perquè, si bé ho mires, quan vas costera avall cap a Torrella, el Benicadell el tens damunt com qui diu, lo que passa és que els ganxuts han tingut sempre molta mà allà a Madrit, i si no dis-me per què el tren d’Alcoi passa per allí? Eh? Escolta este verset que una vegada vaig oir a la Pobla del Duc:

Benigani està rodat

de figueres politanes,

no les piquen els pardals

ni les xiques campetxanes.

«I què vol dir pare?» … Li vaig preguntar

«Estàs bovo o què? Pos està ben clar!» — Em contestà.

I tot açò què té que veure amb el Mio Çid?

4 Comentarios

  1. "EL XIC GUAPO"

    Confesse que no pensava llegir-lo perquè em prenen mal les biografies i genealogies, més encara sobre personatges dels quals ens donaren p’a salar a l’escola, uns tan alts senyors que, o bé eren uns mites de tota mitologia com el referit Campejador, o bé acabaven amb el cap separat del cos per defensar la seua religió però, ja dic, quan me n’he adonat que era, diguem-ho així, una biografia “no autoritzada” ja no l’he abandonada i m’ho he passat bé, de tal manera que l’anime perquè investigue alguna possible recialla documental, més difícil per ser de major edat, dic d’un altre heroi com fou el Viriato (“Viriato fue un pastor Lusitano”, bé recordareu), molt oblidat entre nosaltres, sobretot quan les directrius nacionals havien de ser de la marca castellana (tampoc tenen la culpa els castellans ara), i el tal personatge es convertí en portugués.

    I els de Benigani diran el que voldran però en un dels treballs sobre la tradició documental i el passatge del personatge Cidià, del “Sit” per les nostres terres on s’hi fa referència a un dels llocs que correponia clarament, diu l’estudi, a “les alçades” de Quatretonda, per tant que, i dic jo, entre Qda i Benigànim el camí de la Senda del Port i, si non e vero… almenys com diu una altra cobla popular de l’època: “Quatretonda té la fama/ d’empeltar i de podar/ i no trau prou p’a pagar/ els emprèstits de l’Havana.// Alça Quico la persiana…”

    La memòria no presta més, però podien formar part dels anomenats “Gojos” de la Vall d’Albaida.7/2/17

  2. Salva

    Com vol que diga alguna cosa sobre Viriato, aquell pastor de la Lusitania ibèrica —que ja comence per dir-li que alguns autors diuen que era valencià—. Sí, com acaba de llegir, i si no mire el guguel que per això està.

    Però jo no anava per ahí, jo volia que si li abellix entre a la pàgina http://www.quatretondadigital.es/2014/04/12/tanto-monta/
    I comence a conèixer com se les gastava la Isabelita que, segons em digueren quan de camí a Santiago vaig passar per San Juan de Ortega, els regalà un convent i una església gòtica perquè tornant sa graciosa majestat de peregrinar a Compostel-la volgué provar si com deia la gent les aigües d’aquell indret eren bones per a combatre l’esterilitat femenina, i tant com n’eren, mire i conte si en va tindre de descendents…

    I com aquests dies s’ha parlat una mica del problema de les llengües, en donar-li una ullada a l’escrit s’hi trobarà alguna de les converses que sobre eixe tema tenia la regina beatíssima amb el Fernando d’Aragó.

    A pasar-ho bé i
    salutacions cordials. 10/2/17

  3. Salva

    Com vol que diga alguna cosa sobre Viriato, aquell pastor de la Lusitania ibèrica —que ja comence per dir-li que alguns autors diuen que era valencià—. Sí, com acaba de llegir, i si no mire el guguel que per això està.

    Però jo no anava per ahí, jo volia que si li abellix entre a la pàgina http://www.quatretondadigital.es/2014/04/12/tanto-monta/
    I comence a conèixer com se les gastava la Isabelita que, segons em digueren quan de camí a Santiago vaig passar per San Juan de Ortega, els regalà un convent i una església gòtica perquè tornant sa graciosa majestat de peregrinar a Compostel-la volgué provar si com deia la gent les aigües d’aquell indret eren bones per a combatre l’esterilitat femenina, i tant com n’eren, mire i conte si en va tindre de descendents…

    I com aquests dies s’ha parlat una mica del problema de les llengües, en donar-li una ullada a l’escrit s’hi trobarà alguna de les converses que sobre eixe tema tenia la regina beatíssima amb el Fernando d’Aragó.

    A pasar-ho bé i
    salutacions cordials.10/02/17

  4. el del costat

    Doncs no tenia ni idea que tal heroi puguera ser valencianet, en conseqüència la tropa de traïdors, renegats que el bescanviaren per quatre monedes, o lo que fóra, potser també pertanyien a la mateixa nissaga… de lluny ens ve el tarannà, que bé ho saben a la València del Cid. Bé, farem una ullada a l’enllaç que tan amblement ens passeu.

    Altrament veig que heu canviat de cromo de presentació (perfil?) però, la veritat, continueu igual de jove, cosa de l’aire muntanyenc, de l’afany per saber…

CARN I UNGLA

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 6 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES

COMENTARIS