
UNA DONA QUE NO FÓRA ESCODRINYADORA…

Hui volguera presentar-vos una de les moltes converses que vaig tindre amb ma mare i que les he anat escrivint perquè vull que el dia de demà algú, en llegir-les, se’n recorde de la tia Maria la Fornera i, com m’agrada la idea dels antics romans de què una persona que se n’ha anat del nostre costat continua viva mentre perdure en la memòria dels que queden, les he recopilat intentant que en el seu cas puga complir-se’n.
Ací la teniu:
Tu preguntes massa Salvadorín, i al preguntaor mentires en ell; sempre ho he sentit dir i en el teu cas un dia t’enduràs una resposta que no t’agradarà gens. Tin en conter que la gent se’n farta si vas fotent com si fores un inquisidor. Tens que ser més listo fill i no ser tan directe i tindre més picardia, perquè és que tots els homes sou uns ignorants, es penseu que ho sabeu tot més que ningú i per això es baralleu per qualsevol cosa. Astúcia crec que li diuen els castellans, que d’això no en teniu ni gens ni miqueta. Ta uela Maiteresa la Redonda, ma mare que en Glòria estiga, contava una història d’aquell senyor molt ric, conde o marqués deuria de ser, que vivia en un castell i volia casar-se en una dona que no fóra escodrinyadora i que sabera guardar un secret. Com era l’amo i podia fer el que li passara pel rot, va posar una condició a les diferents dones que en va tindre. Des del primer dia que entraven en el seu palau els entregava un manoll de claus de cada una de les habitacions de la casa; l’esposa les podia obrir totes excepte la que tenia la porta de color roig. Si ho feia seria degollada immediatament.
En va tindre quatre dones que no li feren cas. El preguntaràs com ell sabia que l’havien obert, no? Pues la clau de la porta prohibida estava feta d’una classe de ferro que en contacte en la sang canviava de color i no n’hi havia mans per poder-ho netejar. Elles, més ignorants que un pardal bovo, cauien en la tentació i allà anaven a obrir-la i, en el moment que ho havien conseguit i es quedava oberta de bat a bat la porta, la clau, automàticament, se n’eixia del pany i com un plom s’afonava dins del bassal que n’havia al sòl de terra en la sang de les anteriors dones que com ella no li havien fet gens de cas i ja podien fregar i fregar la clau, perquè el color que prenia no se n’anava ni a tirs i com totes les nits el senyor, abans d’anar a gitar-se repassava el manoll, ràpidament sabia lo que havia passat i l’endemà: a l’escodrinyadora coll tallat!
Però, sempre n’hi ha però en tots els cuentos. Un dia aparegué una xicona molt ben plantà, més pobra que les rates però més lista que la fam, que s’atreví a casar-se en aquell home tan roin. Igual com a les atres, li va donar les claus dient-li lo mateix de sempre. Ella, com ja t’he dit adés que era molt sabuda, va agarrar el manoll i en una veta se’l va lligar al davantal que duia. Una a una anà per totes les habitacions que n’havia i quant va arribar a la porta roja, en obrir-la, el pany va escopir la clau, i esta no aplegà a tocar terra, es quedà penjant del davantal sense tocar la sang. Per la nit l’home repassà el manoll i com no va vore res es gità tan tranquil. L’endemà, quant pogué la dona fugir, se’n va eixir del castell i se’n va anar a parlar en el rei i li contà de pe a pa tot lo que havia vist. Escuso el desir-te lo que li va passar al bandoler de l’home: li tallaren el coll i después li lligaren els dos braços i les dos cames a quatre cavalls i els feren córrer cada un per un costat i allà quedaren escampats per terra els trossos del conde o del marqués, que jo no sé ara lo que era ixe asesino.
—S’ha quedat a gust, eh?
—Ja el sabies?
—Sí, però m’ha agrada’t perquè l’ha contat com si fóra la uela, encara que a quin sant em ve amb esta història?
—Veus com no teniu gens de picardia?
—No caic.
—Pues agarra’t fort a la cadira, no siga cosa que el pegues una baquinà i t’òbrigues el cap. De veres que no saps què vol dir el cuento que acabes d’escoltar? Deixa-ho, més val que es quede tot com està, la mare el feia més espavilat, però eres home i ja se sap que de força en tindreu molta però de empomar-les com van caiguent no en sabreu res de res mai. Un dia que la mare estiga en ganes ja t’ho explicaré i voràs com ho entens.
—Per què no ho fa ara?
—Per què, per què! Tu no eres tan re listo?, pues pensa un poc i voràs que ja va sent l’hora de que em dugues a casa que està fent-se de nit i no li agrà a la mare que vages a ixes hores tu a soles pels camins que no se sap mai lo que el pot passar i jo no meu perdonaria.
—Lo que vosté vullga, mare.
Salva
PS — En agarrar ella el fil de la conversa no em deixava clavar la cullera, ni tan sols quan parava una mica per alenar. Ja se sap que mares només n’hi ha que una!

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
COMENTARIS