RECORDS D’UN ADOLESCENT: «UNA ARRADIO QUE NO S’ENXUFA A LA LLUM»

RECORDS D’UN ADOLESCENT:

una arradio que no s’enxufa a la llum.

En abaixar el port de Benigànim i girar cap a Quatretonda, ma mare, que està asseguda i no veu per on estem perquè l’autobús va atibacat de gent, em pregunta com sempre si ja veig el campanar.

—Sí mare. No s’ha mogut d’on estava.

—Quina falta de respecte és eixa? Dos carxots ben pegats és lo que necessites. Ja li ho diré a ton pare que te’ls pegue quant arribem a casa.

Mon pare i altres homes se n’han tingut que pujar a la baca de l’autobús perquè ací dins no en cabien més.

Per què ha de ser sempre ell el que tinga que pegar-me? Sí, sempre ell. És un bròfec cridaner que té la mà molt llarga. Jo procure no estar prop si veig que l’assumpte està que trona.

El trajecte des de Xàtiva a Quatretonda m’ha passat en un dir Jesús. He vist per primera vegada una arràdio que no necessita estar connectada a la llum perquè funcione. Dins d’una borsa gran de color beix un xicon, fill d’un amic de mon pare, duia un atifell que se sembla prou al que tenim a casa. A mitjan camí ha destapat la borsa i ha començat a donar-li voltes a uns botons de l’aparato fins que ha pogut trobar l’emissora d’Ontinyent. Els que estaven veient-ho no s’ho creien i ma mare no parava de fer-li preguntes a una dona ben empolainà —que després he sabut que era la mare del xicon i que elles dues es coneixien des que eren xiquetes—. Aquesta li deia que com el seu home treballa en Madrit, estes coses tan modernes les tenen només els que manen i supose, pel que contava, que ha de ser el seu marit un dels gerifaltes del govern o d’alguna empresa important.

El jove ha agarrat un pa més blanc que la neu que li donava sa mare i també un tros de xocolate Chiquilin i, a mos redó, ha començat a menjar-se’l ben a gust. Amb la mà que li quedava lliure li ha donat la volta a un botó de l’atifell, que no estava enxufat a la llum, i aquest ha deixat d’emetre, i nosaltres d’oir la cançó el Inclusero de Juanito Valderrama. S’havia connectat a l’emissora d’Alzira perquè, mentre tothom mirava absort la màgia que eixia de la gran borsa, el xicot no ha parat de toquejar els botons de l’arràdio canviant i buscant distintes sintonies per fer-nos una demostració de les bondats del caixó beix.

Encara que a mi no m’ha preocupat molt no tindre’n. Veig que és un aparell que dur-lo al damunt ha de ser un destorb perquè és gran i ha de pesar un quintar. L’arràdio s’ha de sentir a casa i no fora pel carrer o en el bancal perquè, si has de oir una novel·la o el parte de Radio Nacional, estic convençut que si estàs distret poc de cas has de fer a allò que hi conten.

Tanmateix en veure el pa blanc i el xocolate —feia tants dies que no n’havia tastat—, he començat a sentir a la boca de l’estómac com un cuquet que em rosega per dins. Serà que encara no he menjat res des que ens hem alçat de bon mati?

Ja era hora! Creuem el pont del barranc que enfronta al camí Serra i el Lluxentino es deté al cantó del carrer dels Sants de la Pedra i la carretera. Ningú està a l’espera dels que hi abaixem. Mire al meu voltant i una vegada més m’adone de què sempre que hi arribe des de València tinc un sentiment distint, és com si descobrira un nou poble i alhora ja vist i conegut.

Salva