TALAIA AMUNT

TALAIA AMUNT

Talaia amunt,

de nit.

Les estreles titil·len,

llancen ralls de llum;

n’hi ha més que mai.

Les podré contar?
***

Al marge d’un bancal.

Fa frescor.

Contemple el poble.

Les teulades es dibuixen en la foscor,

formen una capa on,

hi davall,

dormen éssers;

coneguts uns,

anònims els més.

***

Em plantege actuacions i projectes

que pressupose compliré,

que faré realitat utopies

forjades dins d’un món imaginari.

D’imaginari res!

És real,

el veig amb els ulls;

oïsc les paraules.

Assegut dalt del marge

un soroll m’obliga a girar el cap.

D’un cau ix una serp.

En acostar-me’n al forat

aquest s’engrandeix.

Entre.

Una gran sala s’il·lumina

com al ple del dia.

Guerrers amb casc grec m’esperen.

Agamèmnon, rei de Micenes,

mira amb actitud hieràtica,

Odisseu parla:

“Aquil·les, has de saber que

Briseida no serà retornada”.

Vull respondre,

no m’ix la veu.

“No tenies que haver-li fet cas a Cassandra”,

replica el fecund en ardits,

rei d’Ítaca.

Agamèmnon, rei de Micenes,

m’assenyala amb l’espasa,

somriu victoriós.

***

Desperte.

L’alba apunta claror.

Les formes dibuixades

per taques d’humitat

en una paret de l’habitació de casa

continuen quietes,

impertorbables,

no canvien.

***

En tornar a somniar

aniré Talaia amunt,

de nit.

Les estreles

titil·laran,

llançaran ralls de llum

i

seguiré contant-les.

***

Tanmateix,

li diria a l’Odisseu, rei d’Ítaca, que,

pel que estic veient,

els descendents de

l’Enees i Creúsa pròpies

continuaran esvaint-se

sense assabentar-se’n

de res