DIARI «DEL CAMÍ DE SANTIAGO» (5 de setembre de 2002)

Diari del CAMI DE SANTIAGO (5 setembre 2002)

No sabeu el que sé per escoltar parlar als altres; si alguna vegada ho feu i teniu paciència per a aguantar…, veureu quant s’aprèn. Parauleta del Niño Jesús de Praga!

Continue creient en les persones i en les seues bones intencions, ho he vist aquests dies amb quina paciència i caritat cristiana han suportat les flaqueses i debilitats del proïsme els que han fet amb mi aquest tros del Camí de Santiago. Realment exemplar, digne d’encomi i paradigma de comportament de grup caminer. Hauria d’estendre’s l’exemple!

He donat un pas més en la meua vida. Alegreu-vos amb mi, comence a creure en els miracles; encara que Wasko, en les converses nocturnes, quan em desperta en mitat dels meus somnis i parlem, m’adverteix:

— Salva, no tots ho són.

Anit va estar un poc pesat, em va fer un infinitat de preguntes com si ells, des d’eixa dimensió on estan ara, no saberen què ens passa als mortals. Però jo vaig estar contundent:

—Va ser miracle això de l’etapa Lavacolla/Monte do Gozo, o no ho va ser? —Ell, molt astut, em va contestar a la gallega. —Es van complir tots els requisits per a ser un complet pelegrí o va haver-hi “trampa”? —Què contestes en aquests casos?

—Allà cada u amb la seua consciència. (Tots els del grup pensem que n’hi ha un company que aquest tros final l’ha fet amb l’ajuda d’un taxi, o el Senyor Sant Iago la dut a la gropa del seu cavall blanc).

Al vent ho dic perquè em senta:

Només m’he trencat caminant: EL PLATET TIBIAL INTERN, és a dir, la part superior de la Tíbia i no del Peroné.

Per les ganes de vèncer-me i pel que ens havia dit El Jato a Villafranca del Bierzo, «que a qui li fa mal alguna cosa, és que no vol arribar a Santiago», vaig estar caminant més de huitanta quilòmetres amb una pesada motxilla a l’esquena i un “BONIC” dolor i, eixe “atreviment”, del que no m’he penedit gens, em va castigar i després he estat sense poder caminar un mes complet, tres mesos movent-me ajudat amb dos crosses i altres sis mesos fent uns exercicis de recuperació en un gimnàs especialitzat. (Però la voluntat ho pot tot i dos anys després, JO A SOLES, vaig fer sencer El Camí, des de Roncesvalles fins Santiago. Me n’alegra, he sigut un autèntic pelegrí! )

M’acaba de dir Wasko a l’orella que no feia falta que escriguera res d’açò. Li he contestat que en aquesta dimensió on em trobe el que escrivim no ho llig ningú.

—Nosaltres ací sí, ho veiem tot. —M’ha contestat.

Li he demanat que em donara la pota i li he mussitat al seu oït:

—No sigues pesat i dóna-li records a mon pare, m’he recordat molt d’ell durant aquests dies, i dis-li també que he sigut molt feliç. De segur que li ho diràs? —M’ha mirat amb ulls que només ell i jo sabem què vol dir, i li he passat la mà pel llom.

En girar-me cap a la finestra començava ja a clarejar. Un dia més el Sol eixirà per l’Est, ha sigut la nit màgica de Sant Joan i n’havia que demanar un desig, però només m’he limitat a dir: GRÀCIES.

ULTREIA.