PA I COMPANATGE

PA I COMPANATGE

Quant fa d’això? Què de temps que ja no sent… que no dic expressions com ara “pa i companatge”, perquè avui els xiquets ja no demanen un “tros de pa i companatge”, ni les mares pregunten a les criatures quin “companatge volen”. Molt de temps, és clar, d’una paraula o expressió d’allò més gojosa i emotiva no debades s’hi relaciona a bastament amb la infantesa, temps de vida, d’esclat i de primavera; una expressió que ara mateix no puc recordar si va conviure barrejada amb l’equivalent de “pa i mescla”, o aquesta –igualment pernoliada- va substituir l’anterior.

Una manduca generalment associada a l’esmorzar i berena d’aquell infant, encara que no necessàriament, no debades el companatge era l’acompanyant natural i solidari del pa, i constituent bàsic de l’alimentacio de tostemps de manera que quan s’anava al bancal a tot lo dia podies sentir com la mare, amatent, demanava per si de cas “no s’havíeu deixat el companatge”, generalment ben endreçadet dins d’un saquet d’aquells sargits a casa de teles sobreres, on s’hi posava la fiambrera amb el companatge i d’altres viandes.

Una llesca de pa, també dita una rosca, acompanyada d’un companatge, valga la redundància, que en el meu cas i segons on t’hi trobares, podia ser un tros de xocolate o de torrons, o una botifarra, botifarronet o blanquet, també pa i pols (xocolate en pols) amb unes gotetes d’oli, o el rebregat “panolisal”, i la llenca de pernil (que en valencià-no d’ara se’n diu una “lonxa”; també els quatre o sis quinzets de “besugo” que et posava entre el pa la tia Pepica la Manroca (la de la botigueta), després de resar-li allò de “m’ha dit ma mare que em pose…”.

És el que ara puc recordar perquè de formatge ni tastar-lo, no m’agradava aleshores, tampoc la ceba i menys encara el vi, que dispensat en aquelles garrafes de canya, flairoses en extrem de tan amerades com anaven de resultes d’un continu traginar, vi va i ve, de casa a la Cooperativa i de la Cooperativa a casa, en canvi un raget, o rajot, de llet de pot sempre anava bé; d’altra banda els companatges de truites “d’ou” i els sofregits, per exemple, eren “condumios” més elaborats i d’aquesta vianda no te’n podies fornir tu sol ni demanar a qualsevol hora o moment.

I amb la modernitat, l’activitat i interessos dels forners i la comoditat de les ames de casa, la feinada de pastar a casa passà de moda i l’entrepà en forma de “pablanquet” adquirí completa carta de naturalesa, un pablanquet aquest que a la populosa ciutat de Xàtiva, per posar un exemple, no pots comprar, no saben que és això, que ni entrepans tampoc, tot bocadillos en el valencià-no que ara és parla, i si molt m’atabalen “panecillets” i “bocadills” també.

Pablanquets i entrepans plens de menges de cada vegada més diverses com ara untar-se el pa amb els potets de “foiegras”, farcir-los de tonyineta i sardinetes en escabetx, igualment en potets, que van especialitzant l’ofici d’acompanyar el pa a la vegada que empenten cap a la seua jubilació aquella expressió genèrica tan bella i a gosades sonora del “pa i companatge”.

Tant de temps sí, tot i que tampoc han passat molts dies, tot s’ha de dir, des que de descoberta pels camps de la Manxa, més concretament per la part menys manxega d’aquelles terres prenyades per les aigües que s’escorren pel Segura on vaig tindre l’oportunitat de comprar alguns pans, un dels quals contenia molles de xocolate. I mentre la dependenta enraonava sobre els seus ingredients la meua ment no deixava de rebotar-me que tot això no era altra cosa que “pa i companatge”.

Anècdota que acaba per demostrar el que tots sabem, que un peu sempre n’empeny un altre. «E sin non e vero…»

benavent