A FESTES PASSADES, ELS SANTETS.

Dia de les paelles. Facebook. Fotos Antigues de Quatretonda.

(Contingut patrocinat per la bq, llibrets col.leccionables)

A FESTES PASSADES, ELS SANTETS.

Tants anys que no sóc jo de la partida dels actes i festejos als santets de la Pedra, antics patrons d’aquesta vila geomètricament redona i geogràficament plana, diuen, que no puc constatar en què ha canviat el programari d’actes quan en el meu abans aquesta festa migpartidora de l’estiu se celebrava encara quan tocava, és a dir el dia 30, sent els principals actes, com lògic és de pensar, aquells en què u participava de manera presencial, sobretot la vespra, on per tanda anàvem a taula parada i fent coveta amb les mans arreplegàvem bona provisió de cacaus i tramús, l’interés per l’orquestra d’aquesta nit vindria després.

I l’endemà, dita la missa, repicada la cercavila i havent festejat els Santets del carrer del seu nom, al convit de la Cooperativa oferit en una d’aquelles seues naus amb presents com els d’aquestos platerets de papes i olives que tant t’atreien, envoltats de parets entapissades de caixons de fusta amerats d’aquella olor característica que no emana ja de l’omnipresent plàstic actual, així com de cabassos de gel que refrescaven la beguda. Un acte aquell que, i més majorets ja, bescanviaríem per la participació en les paelles d’amics que reforçaven la nostra pertinència a determinat grup o colla, aquelles paelles amb els seus inseparables melons d’Alger de postres que amb el temps protagonitzarien, una vegada esquarterats de la seua part roja i blana, la inevitable escorfada quartondina, reminiscència d’aquelles altres harques infantils.

I amb aquestes batalles el “contigo empezó todo” no debades, i llançades a braç, les corfes de meló no són tan moixes com els famosos tomatos de Bunyol, i com els coets tampoc tenen amo, de manera que allí no s’hi respectava autoritats ni directiva, o cap altra bandera blanca, tot en un temps de calors regalimat amb vinet. A les postres, i amb aquest postre, esdevingué la davallada i decadència d’un acte tan popular i comunitari com “les paelles de la Cooperativa” que, potser no fóra tan popular ni comunitari, perquè les dones no hi participaven, cosa d’un temps de desequilibris, que tampoc estaria prohibit, dic jo, però en açò com en tantes altres situacions elles eren transparents. Tal vegada ens haguera anat millor d’altra manera, segur.

I si com ja he dit tinc desemparada de fa anys la festa de la Cooperativa, la dels santets de la Pedra, no per això deixe de ser un producte del passat, que conserva en el tabaquet dels records allò que em contava el pare sobre la prestància i magnitud que tenia dita celebració en altres èpoques, no debades aquelles eren, i per antonomàsia, les festes del poble, les quals s’allargaven durant nou dies, tants com el nombre de regidors i càrrecs tenia el govern de la vila en aquells moments.

Tampoc, com és normal, devia jo fer massa cas d’aquelles històries i romanços que aleshores em relataven, tot i que no les he oblidades, almenys en part, però ara amb la lectura de les “Cròniques” publicades a la premsa diària pel nostre paisà “Juan Alberola”, allà que corrien els anys vint del segle passat, m’hi retrobe de cara amb la festa dels Santets, i m’hi retrobe també amb les paraules de mon pare que resulten del tot certes, tot i que ell no degué conéixer altra cosa que les recialles d’aquella en altre temps resplendent festa que situa Abdó i Senent, els renomenats Santets, com els patrons dels quartondins i de les seues festes, votats pel govern municipal davant l’interés del govern de la nació per reconduir la gran quantitat de festivitats locals i generals que entrebancaven el decurs laboral de l’any.

I la seua importància, la de ser els santets de la terra, protectors de l’agricultura, es traduïa en la important capella que la vila els tenia dedicada a l’església quartondina, nogensmenys que el primer altar de la part de l’evangeli, allí on fins fa no res, per costum o per llei, tenien reservat el primer banc els regidors de “l’Ajuntament”, la part noble, per tant, i altar on segurament devien guardar els dirigents municipals les seues insígnies i blandons amb què processonar les imatges patronals. I si de l’existència d’aquesta capella també en sabíem per altres fonts documentals i orals, les cròniques d’Alberola afigen alguna dada més concreta com és la construcció del seu altar:

“Asimismo hay en el templo y en lugar preferente, cual corresponde a los Patronos, esto es, en la primera capilla al lado del Evangelio del altar mayor, uno de estilo plateresco, vistosísimo y relumbrante, consagrado a aquéllos. Allí aparecen las figuras de los titulares, dos esculturas de cuerpo entero, de tamaño mitad del natural, con el indumento bizarro y exótico que debieron vestir unos vástagos de la realeza tan distante de la actual, cronológica y geográficamente; dicho altar fué construído en 1752, según reza la inscripción del frontispicio.”

I no només era aquest altar perquè: “La iglesia parroquial guarda un gran cuadro de más de dos metros de alto, donde aparecen pintados entrambos personajes, con sendas coronas, empuñando cada uno su cetro en la diestra y teniendo en la izquierda un manojo de espigas de trigo y un racimo de uvas, respectivamente, emblemas o expresión tropológica de la acción tutelar específica que les está confiada.”

Altrament també veiem confirmat a les cròniques allò que la documentació ens aporta en el sentit que el carrer dedicat als Santets tenia anteriorment un altre nom: “En el poblado tienen estos próceres asiáticos una calle rotulada con sus nombres: la que se llamó algún día “de la Tosaleta”.

No obstant això, i al temps d’escriure Juan Alberola la seua crònica per l’octubre de 1927, els festejos en honor d’aquestos patrons sembla que feia temps que s’esllanguien: “La fiesta de nuestros Patronos, costeada constantemente por el Municipio, antes con relativa liberalidad y ahora subvenida con mezquindad manifiesta, ha descendido mucho de su antiguo apogeo y hallábase ya en sus postrimerías, de las cuales se salvó este año, merced al celo de unos devotos que efectuaron una colecta entre el vecindario, para sufragar los gastos de un mínimum de solemnidad religiosa, es decir, misa cantada y panegírico a los mártires.”

Pernoliada i reduïda a cendres aquesta singular i particular festa tan important abans, havia d’arribar l’any 1953 en què els cooperativistes de trinca sorrascarien el que restava d’aquell caliu fent patronejar de nou els Santets sobre aquesta nova i important bastida agrícola dita la Cooperativa, als quals dedicaren també festa anual en el dia de la seua onomàstica. Altrament no anaren tan encertats, i és una opinió personal, els de la “Xicoteta”, dita la Protectora, que dècades després posarien la seua cooperativa sota l’advocació del sant patró de Madrid, san Isidoro Labrador, igualment protector del llauro, una devoció aquesta que a poc a poc, i en el conjunt del país, anà foragitant els nostres Santets, sobretot a Catalunya, de la seua funció de guarda i cura dels camps. Una decisió lògica en el seu context però no compartida. Actes i decisions tots, i en resum, emmarcats en un context i règim polític ben determinat.

En definitiva i amb la pròxima publicació de les cròniques de Juan Alberola en aquesta segona etapa de la “bq”, editada per l’Ajuntament i la col.laboració de la Biblioteca municipal, els subscriptors tindran una xicoteta enciclopèdia d’un passat bé conegut de manera directa o bé de manera indirecta i través d’allò que s’ha sentit dir i contar. Una història pròxima, tan pròxima com la dels successius treballs a publicar immediatament, parlem de la història i genealogies del carrer de Sant Vicent, o biografies destacades com la del conegut “Abogat” que tants anys exercí ací de jutge, V. Salvador Alberola, concretament. Com per a perdre-s’ho! Ja dic.

benavent