RECORDS QUE FAN MAL

RECORDS QUE FAN MAL

RECORDS QUE FAN MAL

Sóc reincident, ho sé, pesat també, i és que de vegades com menys t’ho esperes i encara més quan no ho busques vas i t’ho trobes, dic de tantes coses, arxius o pàgines, com vas emmagatzemant al dur de l’ordinador, les quals les més de les vegades ni te’n recordes que tenies, o bé no n’hi ha forma humana de trobar-les si de cas les necessites, però allí que estan, això sí, sempre que el “Pecé” no pete, perquè aleshores tot se’n va a la Séquia.

El cas però, i per situar-nos en un punt de partida com és el plec que fa el mes d’agost el dia quinze, festa de la Marededéu, més concretament de l’any trenta-sis, data en què els quatretondins escrivírem una pàgina negra en la nostra història, o potser hauríem de dir que l’arrancàrem, malbaratant el patrimoni documental dels nostres arxius, el que poguera quedar-hi, és clar, perquè guerres i revolucions, desastres i calamitats, a més d’altres incidents o poca cura, sempre han enflaquit aquest cabal arxivístic.

Diuen que de la història s’aprén, ni que siga per no tornar-la a repetir, que d’aquells episodis que tan danyosos resulten l’única cosa positiva que podem extraure és una lliçó, un exemple per a l’esdevenidor. No sé, què volen que els diga, més en el tema de la guarda i custòdia documental, pública o privada, vàrem aprendre cap cosa? Si en aquestes mateixes pantalles hem vist i llegit d’algú que troba al contenidor tal o qual element de valor històric, i no una vegada només. Cert que posem l’accent en allò més negatiu, en la ferida, i que les coses han canviat de debò les darreres dècades, també en tenim d’exemples, tant que fins i tot, i no em cansaré de repetir-ho, una regidoria de patrimoni tenim, ni que açò fóra Llutxent! Altrament també comptem amb persones, associacions o entitats molt defensives pel que fa a la custòdia del cabal patrimonial.

Però jo ací com deia aquell home de lletres vinc a parlar del meu llibre, quefer relacionat amb allò que s’ha dit al principi com siga la d’haver trobat, ni que siga de manera inconscient, una foto de l’antic rellotge solar de l’església, no la que jo vaig fer en el seu dia, que ja apareixerà si vol, sinó aquella altra bestreta d’un llibre sobre rellotges de sol publicat alamon que féiem desaparéixer del mapa, vull dir de les parets de l’edifici parroquial aquell vell, trist, i des d’aleshores ja fugisser rellotge de sol.

Certament que n’estava ja d’espatllat aleshores dit rellotge, no debades tret de la vareta metàl.lica marcadora de les hores solars –gnom en diuen els entenedors- només conservava l’arranc d’una decoració de marcat caràcter eclesiàstic amb el signe de la creu al capdamunt, també recorde que s’hi veia o s’hi endevinava el rastre d’alguna de les hores, sobretot de la part més alta de la seua figura, ja que la inferior era la més feta malbé. També havia desaparegut qualsevol rastre d’allò que devia ser en altre temps una rica decoració pictòrica.

Desgraciadament, i tocat els pebrots, les despulles d’aquest mecanisme solar situat sobre el cantó superior esquerre de la portalada lateral, més concretament entre l’esfera o bola i l’òscul decoratius, van ser foragitades i expulsades del seu solar (valga la redundància), tot just quan la societat quartondina va esmerçar esforços i diners en la restauració de la façana que l’allotjava, si no recorde mal quan corria l’any noranta-set. Trista avinentesa aquesta, trista coincidència per dir-ho de manera cristiana. Desconstruir construint!

El bo i cert és que en la llibreta de greuges al patrimoni, “por obra u omisión”, continuem escrivint entrades tot i el temps transcorregut des d’aquells anys trenta, alguna cosa no hem aprés bé. Després, i ja ho he contat alguna vegada sermonejant sobre aquest mateix rellotge, s’iniciaren contactes amb el govern local, amb l’oficina tècnica encarregada d’aquella restauració i amb l’especialista més gran en aquestos rellotges… Tot plegat feia bo, n’hi havia bona disposició, interés sincer i concordats tots, pel que semblava, en què allò no hagué de produir-se mai, però en algun punt la cosa es va neular i no va tirar endavant.

El fet però és que ara i ací l’única novetat, i potser l’únic interessant d’aquestes enrevessades lletres, siga la foto del susdit ancià i solitari rellotge de sol extreta en el seu dia del llibre d’Olivares sobre els mecanismes solars a la Vall. Una imatge única pel fet que molts ja no l’han conegut, i que molts d’altres potser tampoc no el recordaran, no debades mig espellifat i descarnat pel pas i les inclemències del temps passava bastant per alt, pobrissonet!

A més, un rellotge inútil com ell mateix d’ençà que la vila se’n va mercar un de nou, modern, i ja mecànic, el del Campanar, pel que només li quedava la possibilitat, mentre la seua vida esllanguia, d’esperar una possible restauració futura, una restauració que a les postres significaria el seu trenta-sis. I no faig broma.

S’hi pot fer! L’Olleria va ser un exemple.

benavent

2 Comentarios

  1. Rosa

    Si L’Olleria ho va fer, nosaltres també ho podriem fer, sempre que les autoritats corresponents donen el seu permís.

    Però Quatretonda no és LLutxent. A Llutxent respecten més el seu patrmoni; en tenen molt i moltes ganes de conservar-lo.

    Nosaltres tenim campanar i serra. Si amb això ens donem per conformats, no trobarem ni ganes, ni diners, ni qui ens assessore per recuperar el rellotge.

    M’agradaria vore recuperar el poquet patrimoni que ens queda, a part del campanar i de la serra.

  2. Benavent

    És difícil que haja passat el que apuntes, seria una sorpresa encara que mai no podem dir que no. El tema del patrimoni encara té molt de recorregut entre nosaltres, tot i els canvis que per a bé s’han viscut les darreres dècades. I en general passa ací i a qualsevol lloc, també a Llutxent, canvien les circumstàncies sí, i això fa que semblen les coses diferents, però jo diria que encara és molt vigent aquell aforisme de Blasco Ibáñez que va manifestar que en cap país com en Espanya es parla del seu gloriós passat, del seu ric patrimoni monumental, “però en él hasta las ruïnas estan arruïnadas” (la cita és de memòria). I això passa tant en l’àmbit públic com en el privat, passa a la casa Gran, i a la casa del veí perquè és un reflex de la societat a la qual, i com és natural, li agrada el progrés, renovar, fer gran, nou i bonic, o simplement voler “assear”, pintar, fer una “rebossaeta”, i açò implica que sobra tot lo vell. I pose un exemple, sense ànim de crítica, que jo sóc el primer pecador i si escric és perquè sóc més atrevit, per no dir-la més grossa. Així, per posar un exemple, que pot ser d’aquest poble o de qualsevol altre, on s’hi construïra un ajuntament nou i et preguntes què queda, quin detall, quina cosa, ni que siga com a element decoratiu té que puga acusar-lo que aquesta entitat és anterior a la data de construcció del nou edifici, podem parlar d’algun detall com el d’una antiga màquina d’escriure (què no n’hi havia?), qualque cosa, no sé; o construïm un col.legi nou, una, dues vegades, tres, què et trobes que li done eixa pàtina històrica, no sé, un pupitre d’aquells biplaça de fusta massissa i anterior a l’època republicana del qual ens parla Juan de Cinto, i on servidor encara va fer mostra, una taula del mestre potser, del temps de Maricastanya, elements com les arrugues de la soca d’un arbre vell. A cada renovació tot a perdre, i això no passa només, ja dic, en organismes públics, per allò del reflex dit, que també ho fem a les nostres cases, i jo el primer, repetisc, tot a fons d’inventari. Ens preguntaríem si és que podem fer un estudi de les nostres confraries, per exemple, les actuals, que de les històriques ja ens hem ocupat de netejar-les, si és que n’hi havia res, o dels equips de futbol o handbol, què queda? No és acusatori, ja dic, no tenim tradició, no ens han ensenyat mai, em pregunte si és l’esperit de la falla, potser. I sé de sobres que tampoc s’hi pot guardar tot, que no podríem fer res vaja i encara viuríem com en el segle XV, o més encara, no cabríem, per tant s’ha de valorar, fins i tot valorar quines possibilitats tenim de conservar o, de deixar constància gràfica… I veus, després s’hi troben coses als contenidors, fins i tot carnets personals, que això ja sobrepassa el patrimoni, i depens de la sort o de la bona voluntat de les persones que s’ho troben, i una empresa que enganxa cables on millor li ve i talla el que li dóna la gana allà on abans van destruir els del color aquell, i repetim curs… No sé, però em sembla que ja he parlat massa i enrevessat, com sempre. Provoqueu. Jo el primer, eh! Jo sé el que em dic, o no? I em falten dits a les mans. Inevitable el desastre.

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 1 visitant

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES