QÜESTIÓ DE GENS?. FOLLS I MOLLS?.

QÜESTIÓ DE GENS?. FOLLS I MOLLS?.

Acceptar acríticament, com normal, una anormalitat imposada, al nivell que siga, i no prendre’n consciència de la seua importància, potser és un dels símptomes més imperceptibles, però greus, de la pérdua d’autoestima i dignitat, tant podem dir personal com col·lectiva. Tenim situacions d’esclavatge en el passat que ho corroboren. O de submissió de la dona, de la marginació i persecució de l’homosexualitat, dels jueus, etc…

Per recurrent, podem citar al respecte, aquella al·legoria de l’elefant segons la qual, lligat d’una pata a una estaca des de xicotet, mor de vell, pres així, sense adonar-s’en de la seua potencial capacitat d’haver-s’en pogut alliberar.

Defecte o virtud, no ho sé, sempre m’he sentit crític amb nosaltres mateixos, els valencians, com a societat. Tanmateix em dolen tòpics com els que s’ens etiqueta històricament de “folls i molls”, generalitzant-nos, no sense ànims supremacistes, de domini humiliant i menysteniment. I em resistisc a ser tan ingenu com per acceptar de bon grad, com allò més normal, irrellevant i irreversible el que, en el fons, no ho és, però que contribueix a ser-ho mentre ho acceptem sense reafirmar-nos des dels nostres valors i autoestima segrestada.

Ninguna anormalitat com les esmentades, ni d’altres semblant que van emergint, podem consentir que s’empoderen i enquisten, configurant- nos en favor d’interessos alients a costa dels nostres. Com fa Espanya, cucut messetari fet estructura, instal·lat a casa nostra ficant-hi els seus ous als nostres nius amb mentalitat i vocació de perperuar-se.

Mai m’he sentit atret políticament ni ideològica, en exclusiva , per cap partit, la qual cosa no em resta el meu interés per la política en considerar-la important i necessària, des de la qual els ciutadans podem participar per tal de millorar nostra societat. Com tampoc em sent equidistant de totes les propostes partidistes. No ho soc, d’equidistant. Però tinc clar que, si per alguna m’he de deixar guanyar, ho tinc més fàcil de decidir per desacord que per coincidència.

Atenent-nos a l’experiència, o experiències viscudes, inclús prescindint de la pròpia història que ens engloba més enllà, de fa segles, a cap valencià-valenciana que no tinga vocació d’estruç, ens deuria resultar molt difícil comprovar la deriva tan negativa, cresquent, a que estem sotmesos dins la “normal anormaiitat” assolida, d’estar governats, sucursalitzats, des de sempre, per Madrid: centre operatiu espanyol, escombrant sempre cap a casa . Tan subtil com perniciós en tant que, des d’una suposada llibertat, s’ens “permet” ser de dretes o d’esquerres, no importa, però espanyolitzats. Com la premsa, la ràdio i la tele públiques. Aixó sí, blocant i restringint tota posibilitat de conexió i reciprocitat entre la nostra, IB3 i TV3, les úniques de llengua germana entre milanta en castellà i de tot arreu. Impediments que a cap emissora estatal espanyola li són aplicades, incloent-hi, com no?, la del Real Madrid! Totes i tot, modelant-os, servils, a imatge i semblança de l’amo que les sustenta i ens domina conquerint-nos el cervell; induint-nos a pensar, sentir i valorar la vida i els esdeveniments des de l’òptica, al menú o a la carta, per ell establerta. Diversitat mesurada, estudiada i consentida dins el cercle d’una i única unitat possible: Espanya. Unitat absoluta i absoleta, forjada històricament per la força; infundint i educant els seus súbdits en el supremacisme excloent, de pedra picada, sobre nosaltres,
la perifèria. La seua incontestable unitat, assegurada i imposada, POR RAZÓN DE ESTADO (un poc per damunt del Nostre Senyor), per eixa majoria absoluta constituïda permanent, blindada per lleis i càstics contra aquell que la qüestione, l’han convertida en dogma de fe nacional, religiós, sagrat, al que tots ens hem de vinclar. En valor absolut. I com a tal, a l’estil d’aquella Santa Inquisició en que tot s’hi valia. Inclús eliminar al desident si calia que, a més, computava honors i prebendes. Res de llibertats interpel·ladores del seu dogma i domini. Fonamentalisme polític pur i dur com ni l’església s’atreveix a aplicar a un matrimoni quan, sotmés al desamor, a maltractament, a deslleialtat permanent, al despotisme, no el considera vinculant ni a perpetuïtat. I sobre tot, si aquest ha estat consumat a la força, sense consentiment mutu.

Obviament: Res d’espais Schengen, actualitzats, tampoc. La seua percepció prepotent, egocèntrica i distorsionada de la realitat, configura el seu ample de via mental i de ferrocarril (qüestió de gens?) a l’hora de conectar-se amb qui és diferent i amb Europa, sobre el qual ha construït i discorre el seu supremacisme transmés al seu poble fent-lo víctima a la vegada de sí mateix, de la pròpia indignitat egoïstament acceptada.

P’els fruits es coneix l’arbre… i l’amo que el cultiva. Cadascú podem pensar la nostra diferentment. Però a hores d’ara, amb tot el que ens ha caigut (i continua caient) damunt, de corrupcions, d’espoli fiscal perpetu, de terra cremada, devastada econòmicament, d’enganys, de falta d’inversions, d’incompliments, d’abusos i entrebancs contra nostra llengua, d’imposició de la seua, de lleis i legalitats constitucionals injustes, de violència ultradretana immune i impune continuada, d’Estatut imposat per la via 147, segrestat, avortat el que ens corresponia contra tot dret i raó amb el que s’en deriva…… què dur, estrany i decebedor, per incongruent, resulta contemplar representants polítics entre nosaltres, apostant ENCARA, sense tossir ni avergonyir-s’en, bé directament o en “diferit”, per eixa Espanya, la del “A por ellos”! (que som nosaltres!!), dretana i esquerrana fosa en una sola, que mai ens contemplarà ni tractarà com iguals. Perquè ben bé sap que, ni millors ni pitjors, no ho som. I no ens accepta ni acceptarà mai, diferents. Qüestió de gens? I tant que sí! Si no, pregunteu-li-ho a la granota del conte que va pactar amb l’escorpí acceptant-lo per company de viatge per creuar el riu.

Mala peça tenim al teler, doncs, mentre no sigam capaços de dir, prou!, deslliurant-nos-en, prescindint-ne, fent-los el buit tan pacíficament com possible, urgent i necessari. Mentre ens autocomplaem, ufans, sent cua de lleó. Mentre els nostres representants polítics, i els qui els voten, es deixen fer l’abraçada de l’ós. Per eixe ós que ens instiga predisposant-nos a la vegada cínicament, perversament, amoralment (i no esgote tots els qualificatius que mereix), a enfrentar-nos i enemistar-nos contra els que veritablement són nostres naturals i possibles millors amics. Per què serà?
No, expresident Fabra: La frontera de laboratori per fer de tallafocs contra l’invassor que vosté i els seus van dissenyar, no es troba a Vinarós, sino a Almansa. Quants invents més de laboratori de claveguera guarden en B?

Folls i molls!. Folls i molls… ? Possiblement. Però en nostres mans està el poder posar data de caducitat per a que deixen de pensar-nos així.
A tothom qui corresponga, des de la llibertat i dignitat que ens volen prendre, propose un desig normal, just, irrrenunciable a fer realitat: Per un País Valencià, de dretes o d’esquerres, però nostre.