BADALL
Quan el dia badalla les primeres clarors abans que el sol no rompa l’horitzó un vianant trascoleja pel carrer amb un caminar que sembla maldestre, com si no sabera cap a on pegar, i puga ser que les seues indecisions migratòries siguen el resultat de l’enuig que li produeix l’aparició d’un vehicle que el destorba del seu quefer, talment com si d’un caçador que va a l’encalç d’una peça es tractara. Qui és aquell?
Casquet de llana ben afermat al cap, visera transparent en forma d’ulleres, ben abrigat el cos amb un acotxat ben lleuger però que el salva de ser violentat pel fred, especialment intens en aquelles hores, tres sota zero marca l’ordinador del cotxe, armadura mecànica aquesta que segueix un rodar lent, com despereant-se, talment com fa el dia i, no obstant això, la topada entre tots dos sembla inevitable.
Es creuen i es miren de biaixet, s’examinen amb una mirada freda i poc amistosa que s’adiu a l’ambient el cavaller del cotxe i l’infant d’a peu que a la seua mà amanolla el que sembla una pica, tantost no busquen el cos a cos. Qui ets tu deuen preguntar-se tots dos alhora mentre, amansits, passen a frec l’un de l’altre. I en aquell instant el caminant alça aquella pica i fa un gest, amistós? Algú ha conegut algú.
Massa tard deu pensar el “chauffeur” que continua giravoltant ben assegut al seu aparell mecànic, això no obstant no pot deixar de mirar per l’espiell observant darrere seu aquella figura que adés semblava l’havia reconegut, d’on sinó aquella salutació? El qual, ara sí, i sense el destorb d’aquell fugisser cotxe es dirigeix de manera decidida mentre alça amb la mà una espècie de mecanisme indistingible envers la façana que té al davant. Ara la pica és a l’altre braç.
I com en un despertar brusc la memòria li mostra com aquell caminant, cada cop més llunyà i fora del seu abast visual, no pot ser altre que el cavaller director de QD el qual aprofitant un dels seus passejos, “quasibé” nocturns, en què va posant els camins del terme, aprofita per a percaçar amb una màquina de retratar (la pica més aïnes és un bastó pelegrí modern), aquelles peces que com renovellats escuts de carrer recullen la senyoria i el nom de cada una de les vies urbanes, les modernes plaques de carrer ara renovellades, les fotografies de les quals ens servirà ben amanides de mots i flors al seu camper anomenat Quatretonda Digital on tantes batalles literàries, líriques o dialèctiques ha breguejat.
I mentre pensava això el xòfer que seguia el seu camí, dit de la Serra, s’entretenia pensant en aquella oportunitat perduda en un temps passat i malauradament quasi que remot, l’oportunitat que el govern de la vila haguera anomenat el carrer de García Lorca, el d’aquesta fortuïta topada, amb un nom de major impregnació local, nom directament relacionat amb la cultura i l’activitat agrícola allí desenvolupada en altra època, mostra d’aquella trilogia bàsica de les nostres terres -oli, vi i blat- representada ací, si tal cosa s’haguera decidit, amb el nom de “carrer de la Trilladora”, versió moderna del carrer de les Eres.
benavent
El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.
A eixes hores i en plena tasca la trobada com un llamp.Magnífica descripció com sempre, senyor Benavent. M’ha arribat al cor.Ara m’ha pegat pels carrers…un projecte llarg i boig…de jubilat, camí ja de la meta.A corre-cuita, com tot el que faig.
Cert és que la peregrinació pels nostres carrers m’agrada…i mire i em pregunte. Jo de les coses del poble no en se. Tot el que trac, de la meua observació i imaginació…caminant somiador de carrers i camins. Més d’un pensarà : «i este, ara, que collons fa retratant els carrers?».I em fa una mica de vergonya.
D’això es tracta!
I diuen que “la vergonya cria ronya” però després cadascú és com és, a mi sempre m’ha passat semblant, més amb una càmera que si vols que algun altre mire una cosa apunta tu amb la teua màquina, és inevitable.
Un treball gràfic, espècie de dietari amb imatges que adquireix més valor encara pel conjunt i pel procés d’envelliment que s’inicia immediatament, no debades i des d’un punt de vista “alces acta”, com un notari gràfic, de l’estat d’unes coses que “ja vorem” com són passats uns anys… I treballs gràfics n’hi ha també on s’hi mostren l’abans i el després d’edificis o de carrers retratats des de la mateixa perspectiva, o semblant, per posar algun exemple.
Bon dia
Pues a mi m’ agradaria que R. Benavent, per alló d’ haver sigut veins de vacances i altres festes explicara, ja que mai ho havia sentit dir, ni tan sols als meus avis, els noms antics del carrer Sants de la Pedra.
Qüestió de mitges, de parets mitgeres sembla, almenys del que recorde haver sentit dir, fins i tot m’atreviria a comentar que l’he conegut, el badall dic, tot i que ha passat tant de temps que dubte de la meua memòria però, crec recordar que es tractava del corral de casa Perfecto que no lligava amb la paret de la casa del costat,(cosa d’un pam més o menys,
el motiu no el sé, ni vaig tindre mai la curiositat de preguntar-ho. El que se situara en aquell espai propiciava que alguns concretaren que el carrer Badall feia referència a la part de dalt, o nova del carrer que aleshores deien Pelaio, doncs no oblidem que en principi la Carretera formava una unitat de manera que el carrer Pelayo acabava en casa la tia Glòria.
Bon, i estiuenc, veïnat!
(A vore si sabem deixar la contestació)
Sempre he sentir dir carrer Badall però d’alguna manera especificant que es relacionava amb la part nova del carrer, és a dir, a partir del creuament amb rei en Jaume, potser també perquè l’aleshores carrer de Pelayo, s’allargava fins la casa de la tia Glòria (carrer Pelayo i rei en Jaume, per tant).
El nom de Badall li venia d’alguna qüestió de parets mitgeres, fins i tot diria que he vist encara el referit badall, cosa d’un buit d’un pam entre el corral del tio Perfecto i la casa del costat. Això si la memòria no em falla.
Jo sí recorde aquell badall que, efectivament, estava entre casa el tio Perfecto i la casa que hui és de Gloria.
Recorde perfectament eixe lloc misteriós que ens despertava la curiositat per saber, per vore, que hi havia darrere d’eixe forat.
Anava moltes vegades a eixa casa perquè la néta de l’amo de la casa és una de les meues millors amigues i allí hem jugat molt.
I alguna vegada ens van contar que el badall estava ahí perquè els veïns no es posaren d’acord en pagar la paret «mitgera».