GERMANIES IV

GERMANIES IV

GERMANIES (IV)

Com s’està veient són múltiples els factors pels quals apareix la Germania a la ciutat de València. A més dels que ja hem enumerat anteriorment, la corrupció en la manera d’administrar la justícia, la no participació dels menestrals en la gestió de la cosa pública, uns impostos arbitraris i la mort del rei Ferran a la que seguí una absència de poder reial, hi ha que afegir que venia sobrevenint feia temps una crisi en el producte del treball dels gremis perquè la intrusió d’elements aliens a aquests, i no qualificats, en la fabricació fora del control dels gèneres de baixa qualitat estava fent malbé al prestigi adquirit pels elaborats davall les directrius establides pel monopoli del sector tèxtil.

Els principals responsables del detriment del producte que estava en el mercat foren els italians establits en la ciutat de València a les darreries del segle XV perquè, al competir els forasters en preu amb matèries foranes, els paraires i teixidors començaren a fabricar-ne d’altres del mateix nivell que els que s’importaven per defendre la seua economia, tot i que, per mantindre el prestigi dels autòctons, els gremis intentaren controlar novament la producció emetent unes ordenances per les que solament els mestres pogueren elaborar teixits. El carnissers proposaren una norma que establia el numero d’animals a sacrificar. També els matalafers, calceters, velluters…, cadascun dels gremis intentà controlar que el gènere que eixira de les seues mans mantinguera la qualitat determinada amb unes regles estrictes. Entre altres normes prescrites per aconseguir aquest objectiu cap destacar la prohibició de què ningun estranger poguera exercir d’oficial d’un ofici sense el certificat emet pel mestre d’on haguera sigut aprenent.

El frau de productes fou altra de les pràctiques que sorgien de continu i el segell per autentificar el seu origen valencià no sempre era el correcte perquè la falsificació d’aquest imperava en el mercat. Els castics que imposaven les autoritats municipals als infractors no eren acceptades majoritàriament pels gremis car les consideraven massa benévoles. Tanmateix d’excepcions n’hagueren; és conegut el cas d’un estafador que el condemnaren a tallar-li les orelles i, com els agremiats no estigueren d’acord amb la sentencia, el paraire Joan Llorenç la va recórrer davant del Governador i el culpable fou penjat en una forca que es va plantar al davant de la casa on el delicte s’havia perpetrar.

La “quema”, una taxa que gravava productes que s’importaven o exportaven a les Castelles, també va ser element de controvèrsia. Foren els paraires els més perjudicats perquè la llana era la mercaderia principal per al seu treball, si bé en ser l’impost de normativa reial només el monarca podia abolir-lo. Novament el Llorenç tercerejà i envià al rei una ambaixada demanant que suprimira la “quema” a més de fer-li conèixer una altra vegada la mala administració de la Justícia, la falta de representació de la classe mitjana en la gestió del municipi i l’abús dels senyors sobre la població amb tant de privilegi com tenien,.

Per millor conèixer la situació social del Regne a l’època tractada no s’ha de perdre de vista als mudèjars (moros) ―protegits dels terratinents―, que n’havia al món rural i que eren una competència laboral important a la mà d’obra cristiana posat que, per a l’aristocràcia els moros no representaven despesa alguna pel treball que efectuaven en les seues possessions, sí per contra, el contractar serveis cristians implicava el pagament de sous. La malvolença vers als sarraïns estava abocada a l’enfrontament i a l’odi de la societat plebea vers aquests antics habitants de les terres valencianes.

A l’any 1519: aparegué la pesta; hi hagué falta de productes bàsics; atacs a les zones costeres per part dels pirates africans sense que les autoritats posaren cap remei per defendre a la població; posterior abandó de la ciutat de la classe dirigent per por a l’epidèmia…, i la ignorància del rei Carles I del sistema legislatiu valencià desentenent-se del govern del Regne delegant el poder en Adrià d’Utrecht ―futur Papa Adrià VI― perquè vinguera a tractar els problemes que estaven sorgint.

El 19 de febrer, durant una gran tempesta, caigué un llamp en la campana anomenada Micalet del campanar de la Catedral de València. Es cremà el cadafal que la sostenia i asseguren les cròniques que tothom creia que s’estendria el foc per tota la Seu.

La dita campana era la que “donava les hores”.

Dos anys abans, el 28 de setembre de 1517, el cel s’obrí de bat a bat i deixà caure l’aigua a cànters. El riu Túria inundà la capital producte d’una de les tantes catastròfiques riuades a les que periòdicament té per costum fer. Els ponts de la Trinitat i el del Reial quedaren destruïts. Es contaven per milers les víctimes.

Des del 27 setembre del mateix any, el pànic s’apoderà de la ciutat: un lleó anava solt pels carrers sense saber qui era l’amo de l’animal. Per la nit oien com rugia, i contaven els més atrevits que s’atrevien a anar de nit fosc, que l’ombra que percebien no deixava cap de dubte: era aterridora! Tanmateix ningú l’havia vist directament. Una cosa s’estava segur: els cadàvers que apareixien abandonats entre els enderrocs de la desfeta que feu la riuada, les senyals que presentaven, no havien sigut produïdes per urpes d’animal, eren tots ofegats per l’arrossegament de la força de l’aigua.

Desastres un darrere l’altre s’anaven amuntegant. El clero avivava el malestar assegurant que, com les plagues d’Egipte, Déu Nostre Senyor les enviava per la degradació moral en què estava sumida la societat, tot era un escàndol públic consentit per les autoritats, les principals culpables perquè participaven, ells els que més, sense posar-li fre.

Amb aquests fets anà gestant-se un caldo de cultiu al que només li faltava afegir un altre tipus d’adob perquè esclatara el reivindicatiu moviment de protesta agermanat.

“El 22 de Juliol de 1519, predicant en la Seu el mestre Castanyolí, frare de predicadors, dix que per los pecats dels hòmens, Déus invia pestilències, guerres i fam, i que a ses orelles era enviat un pecat moltinfandíssim…, certes persones usaven el pecat de sodomia…, i els Officials, sent avisats no els castigaven… ”

Continuarà…

Salva

INCARDINATS

AVUÍ

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

ARA MATEIX

Users: 2 visitants, 2 cercadors

CONTACTA AMB NOSALTRES

unaveudequatretonda@gmail.com

LA CAPELLA RESTAURADA

IN MEMORIAM VICTIMES DEL COVID-19 A QUATRETONDA

VIDEOCARATULA QD

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

ROSELLES QUARTONDINES