MÉS MISTERIS DEL CAMÍ DE SANTIAGO

MÉS MISTERIS DEL CAMÍ DE SANTIAGO

No sé si amb els problemes que hi ha que enfrontar ―dia sí i l’altre també―, el que he narrat aquests anys sobre el Camí de Santiago vos ajuda a suportar-los o més aïnes és que esteu perdent el temps volent saber tot el què hi conte perquè vos distrau en destinar esforços a assumptes que estan a la llunyania d’altres preocupacions més importants i quotidianes.

Tot i que estic totalment d’acord amb aquest pensament, just i lloable, i per si de cas algú vol enterar-se de com començà la vinguda del sant a terres gallegues, i també perquè ja fa temps vaig adquirir el compromís de contar-ho, ací teniu la versió que he compilat en arreplegar distintes visions durant el meu peregrinar pel Camí de les Estreles.

Si algú vol conèixer què senten aquells que per hi van caminant vos recorde que podeu entrar a:

Abans de seguir heu de saber que:

Peregrí és el que va a Santiago.

Romer el que va a Roma.

Palmer el que marxa a Jerusalem.

I ara us invite a llegir:

COM VINGUÉ LA MARE DE DEU A ESPANYA, EN PERSONA ,

A PARLAR AMB SANTIAGO EL MAJOR

Pues Senyor, açò era…, el dos de gener de l’any 40 DC.

Santiago dubtava de seguir amb la prèdica als “manyos” perquè ja portava un fum de dies i només uns pocs cesaraugustans creien amb allò que predicava ―sembla que el ser casporruts els d’Aragó ja ve d’antic―, i com tot en aquest món té un límit havia decidit l’home abandonar i tornar-se’n a casa.

Maria, la Mare de Jesús ―que encara vivia a Palestina―, un dia que l’apòstol estava a la vora del riu Ebre donant-li voltes al cervell va veure com, acompanyada d’una colla d’àngels, la Mare de Deu venia volant per l’aire i es detenia on ell es trobava assegut.

Raonaren els dos de calent sobre l’assumpte de la dimissió i, al remat, li digué la Verge que això d’abandonar res de res, que seguira amb la missió que tenia encomanada perquè encara li quedava faena per fer, si bé abans de d’anar-se’n li suggerí que, perquè tothom recordara el dia en què Ella vingué a Espanya, allí mateix on estaven es construïra un temple i com prova irrefutable del viatge li deixava el pilar de marbre en el que s’havia posat.

Amb la tasca evangelitzadora continuà Santiago cap a terres de ponent pel camí de les Estreles ―el que li anaren indicant els natius del nord Cantàbric―, fins que arribà on s’acaba la Terra, sí al “finis terrae” dels romans.

Predicava sense descans vora la mar Tenebrosa i un dia que estava saturat pel poc cas que li feien allà per la Costa da Morte, ―que de cabuts també sembla que anaven ben servits els rústics pobletans gallecs ― i veient que aquests continuaven rendint culte al Sol, desanimat demana a l’Altíssim que inundara la població anomenada Duio i que desaparega del tot submergint-la davall l’aigua amb habitants inclosos. Abatut per l’espectacle que acabava de promoure se n’anà d’aquell indret a corre cuita vers un pedregam d’un penya-segat vora la mar.

Assegut damunt les pedres que miren a l’oceà es ficà a resar demanant-li al Senyor que finalitzara l’hostilitat amb la que era tractat per aquella gent pagana de la Gallaecia.

A la fi del prec alçà el cap i al fons de la tenebrosa mar aparegué una forta llum d’on eixia una barca que majestuosament s’acostava mentre s’oien cants entonats per àngels que feien emmudir el remor de les ones i quasi en estar riba mar l’embarcació s’adonà Santiago que la que estava sobre coberta era la Verge Maria. En arribar on ell estava aquesta li donà ànim perquè, malgrat el que acabava d’ocórrer, el balanç del seu treball era positiu, però tenia que tornar-se’n a Jerusalem perquè els assumptes de la nova Comunitat de cristians no marxaven massa bé i el necessitaven allà, a més la seua missió pels mons hispànics s’havia acabat.

Abans d’abandonar la Mare de Deu nostres terres li deixà una imatge seua. L’apòstol va alçar un altar on la va depositar a Punta do Xaviña i després…, cap a Jerusalem s’encaminà.

L’embarcació amb què navegà la Verge, el timó i la vela EREN DE PEDRA. Si teniu curiositat encara podeu veure tots aquests utensilis mariners

“Pedra da Abalar” (la barca),

“Pedra dos Cadris” (és la vela de l’embarcació que té forma de renyó. Si passes nou vegades per davall se’t curen les malalties d’aquest òrgan),

“Pedra do Timón”,

al santuari de Nosa Señora da Barca de Muxia.

Hi també podreu contemplar, si voleu,

“La Pedra ou Furna dos Namorados” (pedra on s’acosten les parelles d’enamorats per declarar-se amor etern. Aquesta res té que veure amb el Sant, però està junt a les altres).

Si no es cregueu lo de la barca de pedra que navega per la mar i voleu tindre més elements de judici demà vos contaré com tornà el cos del Sant a terres gallegues després de travessar tota la Mediterrània des de Palestina.

Salva

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.