JO PENSE…JO OPINE

JO PENSE… JO OPINE…

Sovint s’utilitza el “JO PENSE” sense que ens adonem que el que acabem d’expressar és fruit, la majoria de vegades, de la situació anímica en la què es trobem en eixe moment i que mostra un impuls descontrolat produït per una reacció química del nostre organisme.

En dir “JO OPINE” sembla que anem a plantejar una conclusió resultat d’haver estudiat amb deteniment una serie d’avantatges i inconvenients sobre el tema que tractem, per tant dóna peu a què nostre interlocutor puga acceptar o rebatre amb arguments nostra exposició que, al meu parer, aquestes consideracions aliens sempre ens seran enriquidores.

D’aquells assumptes que ens envolten, vulguem o no reconèixer-ho ―i que han influït en la fábrica del món en el que ens ha tocat viure encara que siguen menuts i quasi intranscendents per a un mateix―, hem d’intentar tindre una pàtina del seu “perquè”, almenys per poder elaborar al nostre cervell una conclusió pròpia sobre aquests i també procurar fugir de seguir-ne d’altres de manera visceral o d’afició perquè, si així no ho fem, ens convertirem en “borregos” d’un ramat on, per mimetisme, botarem quan els companys del pecuari ho facen sense saber si estan esquivant un cudol o salten sobre un rierol.

El cristall de les ulleres amb què mirem el nostre entorn ha de ser el més transparent possible perquè, si emprem qualsevol dels colors de l’arc de sant Martí, aquest cristall no ens deixarà ser objectius com cal i a la més mínima podem acabar sent uns fonamentalistes i convertir-nos en “ultra” o “fidel fervent”, cosa sempre perillosa car: «el que no pensa com jo està contra mi» i, sincerament: d’enfrontaments ja en tenim massa…, no cregueu que n’estem ben farcits en aquest món on vivim?

Fa alguns anys vaig dir que no conèixer quatre idees bàsiques del què és i representa la Setmana Santa era una falta de Cultura. Si alguna persona se sentí al·ludida què poc coneiximent tenia del com sóc i quina és la meua manera de ser. Sense voler vaig armar la de “Troia” i, “palabrita del Niño Jesús de Praga”, que no era la meua intenció ofendre, sobretot a persones instruïdes i amb estudis i, menys encara, a qualsevol ésser que no va a quatre potes sinó tocant solament els dos peus en terra.

Tampoc sabia el probable al·ludit que procure utilitzar l’humor quan escric perquè, malgrat ser jo un “semat”, sé que qualsevol cosa que es diga utilitzant la sàtira, sarcasme o l’ingeni més o menys graciós, sempre serà millor acceptada que una exposició estricta que ratlle l’ex càtedra o el dogma permanent i inalterable.

El quefer diari ja és prou “seriós” per anar adobant les hores en les que estem desperts amb substancies amargues tant o més que un sèver.

Salva

PS ― De segur que més d’un i més de dos haurà pensat: “i este tio a quin sant ve ara donant lliçons”?

Mira… Són coses de l’edat!

Feu bondat!

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.