PER SANT VICENT a Xinxes i caparres.

PER SANT VICENT a Xinxes i caparres.

Un joc infantil i popular, bastant pasqüer però no necessàriament de Pasqua, era jugar a “Xinxes i caparres”, denominació que no feia presagiar res de bo, però divertit sí que ho era, sobretot sinó “pagaves, entre els xiconots, que aleshores eren més xiquets que no altra cosa.

Consistia a passar per una espècie d’”horcas Caudinas”, és a dir per un estret corredor al marge del qual se situaven “els amics”, o resta de jugadors que escalfaven de valent l’esquena del xiquet que pagava el qual, exclamant “xinxes i caparres”, passava tan rabent com podia per entremig d’aquella doble filera que si bé i en principi se suposava que havien de soltar només palmades, no faltaven bescollades i algun puny tancat que doldre, dolia.

Se’n podia deslliurar d’aquella cardada si en lloc de “xinxes i caparres”, el xiquet que travessava eixa espècie de corredor de la mort exclamava: “Sant Vicent”, i aleshores hi passava com un senyor, amb parsimònia, ja que si algú s’atrevia a pegar-li havent proclamat el nom del sant, aquell pagaria rellevant-lo en el corredor. També n’hi havia una mitja trampa com era la de dir: “S’han… cagat en l’ascaleta” de manera que aquella espècie de botxins pensant-se que pronunciaria “Vicent”, entretenien de moment els braços armats de punys i palmes, estalviant-se d’una més que segura espolsada, almenys durant uns metres decisius.

benavent