DELS MEUS DIR PERÒ NO SENTIR. Lletgisme

Dels meus dir però no sentir, frase capçal amb què vull justificar-me perquè jurídicament i emocionalment em considere dels vostres, tot i que un poc apartat, de manera que la meua crítica, assenyada o no, que això és una altra cosa, ha de ser tinguda en compte com de part, vostra dic.

I tot este embroll ve a tomb perquè quan en algunes converses sent dir allò de: “és que en este poble sou així o allí!”, siga el poble que siga, val a dir, aleshores o bé dic que no em crec res, o simplement desconnecte, no m’interessa, perquè la veritat és que no n’hi ha diferències, tret això sí que les circumstàncies personals i/o socials, econòmiques o geogràfiques, siguen molt diferents de manera que poden conformar alguna resposta o manera de ser diferent.

No obstant això dit, i de fa temps ja, considere que a Qda n’hi ha com una tendència major a practicar un cert “lletgisme” pel que fa a algunes manifestacions, això sí fent una prevenció en el sentit que la meua opinió no es basa en cap estudi ni observació metòdica o estadística, ni molt menys he fet un treball de camp comparatiu, però és una impressió que amb el temps, i ni que siga de manera subjectiva, vaig assumint.

I el fonament d’aquest lletgisme que apunte en l’haver dels quartondins es basa en certes tendències constructives basades sobretot en l’ús o abús, en determinats contextos i acabaments, de materials com la rajola, el bloc, el “porlam” o la tela gallinera, posem per cas. Així per exemple parlem d’aquella vella pràctica, em sembla que ja en bastant desús, d’edificar la casa i posar-se a viure, deixant la façana de rajola de manera que el seu acabament quedava per una millor ocasió que de vegades tardava dècades, un costum que també he practicat, cal dir-ho tot. O obres dites menors fetes amb blocs deixats a la vista, acompanyats de les inefables teles gallineres, o de vegades simplement recoberts amb ciment.

Però allà on ens graduem i potser arribem a l’excel.lència en la tècnica de deixar les coses “asseaetes” és en el tancament provisional (que dura dècades ja) d’uns espais oberts que trobem al cementeri (part nova), per tal de sostraure de la vista els materials allí depositats (que potser no siga el lloc més adient, però això és una altra cosa). Cobrir i dissimular aquelles obertures d’una manera transitòria i amb allò que tenim a l’abast, és a dir, amb teles o “toldos” de diferent material o color, també amb plaques de fusta que per les inclemències i el pas del temps acaben esbullant-se, rosegades o apedaçades, jo diria que no fa de bon vore.

Cosa un poc diferent però en la mateixa línia dels “arreglets”, a la part vella del fossar pots topar-te amb unes tanques metàl.liques d’aquelles usades en obres de carrer que estaran allí per algun motiu, de seguretat presumiblement, però massa mesos ja, des de la festa de tots els sants almenys. I això no obstant hem de reconéixer que el cementeri ha anat guanyant pel que fa a la seua presentació, manteniment o neteja. Com també hem vist millorar i fer acabats més curiosos i “llepats” en algunes obres de la Serra, pense ara en el Badall (la Vinyavella), que no sembla una obra tradicional nostra, que va!

Ací, i en definitiva sense saber si he aconseguit explicar-ho, parle d’una tendència, d’un costum, de la pràctica d’un “això ja està bé com està”, “de fer una arreglet”, un “asseaet i prou”, que tampoc podria assegurar que siga més practicat ací que en altres lloc, però que ens pot portar en alguna ocasió a conrear un cert “lletgisme” que potser és exageració meua, no ho sé. A més que també podem dir allò de «a tot arreu se’n fan de bolets», quan plou, és clar.

rbenavent