A NOSTRA SANTA MADRASTRA ESGLÉSIA CATÒLICA APOSTÒLICA…CASTELLANA.

A nostra Santa Madrastra Església Catòlica Apostòlica …Castellana.

Viure des de l’Esperit derramat per Jesús, no és el mateix que “viure amb esperit de ramat”. -Permeteu-me el joc de paraules com introducció.

És evident que aquesta església Nacional Catòlica entre nosaltres, ha apostat històricament, “religiosament”, per un posicionament polític-ideològic en tant que ens incorpora amb total normalitat i desacomplexament, a l’anormalitat injustificable d’una llengua que no és la nostra. Ens exclou inculturitzant-nos, alienant-nos en favor de tot el que amb ella s’inculca i s’enderiva. Que no és poc. I va molt més enllà del que cada ciutadà “d’a peu” percebem.

En aquest sentit, i no només, mai ha estat amb el poble, mai ha sigut poble. La qual cosa, per experiència, hauria de saber de les males conseqüències que comporta a la llarga i a totes bandes. És una actitud que, m’atrevesc a considerar, Jesús va denunciar i el va portar a enfrontar-se amb els poders fàctics del seu moment.

Madrastra? Doncs, sí. Sense ofendre. Com tampoc seria cap ofensa dir-li lladre a qui et pren la cartera. Posant blanc sobre negre. O s’integra o ens desintegra. No de bades els creients valencians hem d’aparcar nostra llengua a l’entrada del temple. Com si fóra un barret. Com gens balder és, tampoc, les empaties que desperta i subjauen en diferit, per connivència, identificant-se amb segons quines forces polítiques, com més o menys “de Déu”, resultant o en funció d’aquest Nacional Catolicisme: el dels “Gloriosos Caidos por Dios i por España…” esculpit amb la creu incorporada, fins fa poc, a totes les façanes dels temples. Amb menció dels propis màrtirs i obviant els dels “altres”. Menció que, havent estat borrada a l’exterior, l’han “reeditat” en una placa a l’interior. No sé si a tots els pobles. Al meu, sí: Sensibilitat i empatia vers els “allunyats”, als peus.

Tanmateix, amb la seua aposta i actitud ha contribuït, i continua fent-ho com ningú, a nostra desvertebració. Per la seua ascendència social i sociològica. Dinamita nostra autoestima en la part de flotació més important i sensible com a poble amb capacitat d’enriquir i d’enriquir-nos en peu d’igualtat. Amb reciprocitat. La que reclama i denuncia la trampa i el fals concepte del bilingüisme que s’ens imposa, unilateralment, per part de qui, a la vegada, s’autoexclou, prepotent, de l’obligació d’aprendre’n i d’exercir-lo entre nosaltres allí on va, tractant-nos com una colònia.

Arran del Concili Vaticà II, es promulgà el decret i llibertat d’emprar la llengua vernacla de cada lloc en substitució del llatí. No sé què els significà ni els significa encara a les nostres eminències. Vista la pràctica,consideren la nostra parla com un dialecte, tronc del qual no és altre, per a ells, que l’”espanyol”, per la qual cosa la tenen ben guardada al calaix de les sagristies… i del Palau Arquebisbal.

No fa molt temps encara, repartien a les parròquies el fullet dominical, PARAULA. No sé si comarcal, diocesà o interdiocesà. Per cert: era la única paraula que contenia escrita en valencià. Vaig fer un escrit titlant-ho d’atrevit desvergonyiment. No sé si els arribà. Poc després li canviaren el nom. Naturalment, el lèxic continua sent del mateix idioma. Juntament amb aquell escrit, qüalificava de folclore el fet de que una volta a l’any, el dia de Sant Vicent Ferrer, com per reial decret, celebraren la missa en valencià arreu del país. Es continua fent: Una autèntica almoina que val per mil paraules! No sé com ho hem de considerar, si com una burla o una “condescendència”. Ni què és pitjor.

Dit alegòricament crec que, conforme a la mateixa doctrina de l’església, el missatger, al posar els peus sobre aquesta parcel·la de terra, com en qualsevol altra del planeta, deuria fer-ho descalç, desproveït de sandàlies i adherències alienes que puguen contaminar i enterbolir la transparència del contingut esencial del Missatge: només Crist per Fonament i objecte de nostra Fe i Sentit de la vida. Altrament, predicar-se o fonamentar-se a sí mateix amb les “servituts adquirides”, ni que siga en part, és distraure l’atenció i marejar la perdiu.

Potser cal un gest tan desmesurat com incruent. Esperant contra tota desesperança que un dia, un bisbe, un capellà d’entre nosaltres, per honestetat i coherència, amb tota fermesa, dignitat i convicció ens “escandalitze” a propis i estranys assumint, incorporant totalment, permanentment nostra llengua a la litúrgia. Això sí, disposat al martiri. Però a un martiri sense dret a ser ecolpit “intramurs”. I a omplir de titulars la premsa espanyola sense pietat ni concessions.

Pel que fa als fidels, o al poble en general, pense si, possiblement, ja han assolit aquest gest des del subconscient col·lectiu, abandonant el temple -més sobredimensionat cada dia-, les seues pràctiques i els serveis que ofereix, llençant malauradament per la finestra, continent i contingut tot junt. La palla, però també el gra.

En la mesura que dia a dia van desapareixent pors i tabús coaccionadors, va guanyant espai la llibertat en busca d’autentiticitat personal. Conseqüentment, gent que es declara públicament apòstata, agnòstica, atea… I els que no ho fan per comoditat pràctica, mental o sociològica, però també hi compten. Són una interpel·lació que, en el fons, hem d’agrair perquè, en general, des d’una actitud inconformista en busca de la veritat i autenticitat, qüestionen l’existència de Déu; d’un déu en el que jo tampoc crec, que els arriba distorsionat per manca de testimonis i per una imatge predicada que no els convenç i se senten en condicions de millorar. La realitat és davant dels nostres ulls. No es pot defugir. Cadascú, tant els que deserten com els que no, amb l’Església motiu d’aquestes reflexions, per
indefugible corresponsabilitat estem cridats a exercir una autocrítica justa i assenyada. Al final, propis i estranys, res ni ningú podem el·ludir la pregunta que va fer Jesús intentant sostraure’ns del “soroll” popular : “…Sí, pero…i tu? Quí penses, tu, que soc Jo?”.

És pel que, malgrat tot, per tal de no abstraure’ns ni confondre’ns, en versió d’un amic meu, cal pensar que tant la religió com l’Església Institució, “només són el forro del cable de llum que transporta l’Energia”.

EL NUS GORDIÀ.
Per a acabar: Els valencians som un poble diferenciat. Nostra llengua és nostre D.N.I., configurant-nos amb caràcter i personalitat propis. Amb ella, si desapareix, desapareixem nosaltres com a tal. Cal preservar-la utilitzant-la sense concesions entre nosaltres. -notaries, jutjats, sanitat, docència, administració i ents públics …- Inclús radicalment, si cal, front a tot aquell que, sent valenciá o sense ser-ho de naixement, és i viu entre nosaltres, menystenint-la o no havent-la assolit mai com a pròpia. “Cedir” el pas és disfressar de cortesia nostra capitulació. Nostra actitud determinant l’hem de convertir en denúncia, en una interpel·lació vers la dignitat i
respete autèntic. En nostres pobles, des dels més grans, sobretot, als més menuts, s’està apoderant un ús progresiu del castellà. El “Tio Canya” no té les claus de sa casa. Li ha de canviar el pany i posar un forrellat nou amb urgència si no vol continuar encollint els muscles. No podem permetre’ns “promocionar” mercenaris, madrastres i padrastres, espanyols o espanyolitzats, de dretes o d’esquerres, que ens comanden i administren en contra dels nostres interessos. No podem admetre la falàcia del bilingüisme aparellat i encimbellat a la cooficialitat. Ho tenen tot previst i no ve d’ara: De quan ens implantaren organs aliens (inclús d’abans): Les terres històricament de parla castellana. Refús?: El cos estrany estem cridats a serho nosaltres sent desplaçats o assimil·lats progresivament, autoconstituint-se ella en l’ample de via per excel·lència en nostra comunicació. No és menester ser molt desperts per veure en la jugada un “escac i mat”, lent en el temps però efectiu, per tal d’afeblirnos conduint-nos a una creixent despersonalització i invisibilització. En la mesura que deixem de ser-ne conscients haurem perdut la partida.
Realitat a considerar més enllà del tema tractat, perquè tenim molts més fronts oberts i importants que reclamen cada dia més nostra atenció en la mateixa línea.

Rafael B.B.

APÈNDIX.

Quan ja fa uns dies que està publicat el present article, en data del 2 d’Octubre apareix als diaris una notícia segons la qual, l’”Advocat de l’Estat demana desestimar el recurs del Concell contra l’anul.lació del Decret d’Usos de Llengües Oficials perquè el català i el valencià “no comparteixen àmbit lingüistic”. — O, dicho en cristiano: “No són la misma lengua” (ni pot ser oficial)—. Estalvie al lector fer la menció allí detallada de les conseqüències (per imposició) que tal disposició comportaria. Però no em contindré a dir allò que se m’acut:

– Qui són i què volen aquesta gent per conculcar nostres drets, nostres llibertats, contradir l’autoritat científica, filològica i acadèmica del món sencer?

• ¿Quines intencions i quin interés els mou i amaguen amb tal procedir? Es pot dir que encara tenen vergonya per amagar-se’n de res? Els importem un rave que no siga per a dominar-nos, excloure’ns, assimilar-nos en favor dels seus interessos i de transferir-los la nostra identitat?.

• Conforme a les seues elucubracions, en quin idioma s’expressen els andalusos, els aragonesos, els…?

• Quan deixaran d’humiliar despòticament, prepotents, perseguint les minories lingüistiques diferenciades (de la seua Pàtria!!) que no se li sotmeten acríticament, tractant-les com enemics potencials, desestabilitzadors i trencadors d’unitat (uniformitat) i convivència?

• Tots espanyols! Per imperatiu legal? Naturalment!

• Per acabar-ho d’adobar: El PP de Madrid dient huí mateix que no toleraran el retorn al 36 cremant esglésies. Però en quin món viu aquesta gent? Anuncien un perill o un desig? El mal no és el cinisme i la diarrea mental que pateixen, sinó el fet que, per tots els mitjans de que disposen, tracten d’encomanar-la contaminant als seus súbdits i, sent botxins, els facen sentir-se víctimes. ¿“No habrá un espíritu valiente”…? (intramurs, espanyol, clar, polítc o religiós)

• Tots aquests postulats, són privatius ideològics? De dretes? D’esquerres? Religiosos…? On són el seny, els valors, la dignitat?

– Per tot el qual, m’ajuden a reafirmar-me en l’escrit publicat.