EIXIRÀ DEMÀ EL SOL?
EIXIRÀ DEMÀ EL SOL?
Eixirà demà el Sol?
Qui té la potestat?
Qui dóna l’ordre de partida?
Preguntes i més preguntes,
I de respostes cap en tinc.
***
L’astre rei,
orgullós com sempre,
repartirà llum pertot arreu.
***
No discriminarà ningú,
tothom rebrà el calor
sense mirar banderes,
ni de quin el color és la pell.
***
Els arbres,
l’herba dels bancals,
l’ocell que vola fugint del rapinyaire,
la mar que hi guarda al seu fons vida,
la terra i el cim de les muntanyes,
el nadó amb el primer plor,
tots, tots...,
gaudiran del seu regal a l’alba.
***
Tanmateix,
a l’indret més fosc de la Terra
hi haurà arrogants sapiens
que creient-se ser-ne amos,
i alçant les mans al cel,
intentaran impedir
que el desinteressat obsequi del rei solar
arribe a humans no fidels.
***
Eixirà demà el Sol?
Salva
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Clar que eixirà, home! Encara que si els il.luminats digueren que el Sol no eixirà, de segur que alguns o molts prosèlits s’ho creurien! De pena,penita,pena.
Héteme aquí que en viendo cómo los minúsculos copos de nieve vuelan cual mariposa que surca el aire intentando ir, no sabe a dónde, llegó a mi mente, como la luz de un rayo que emerge entre las nubes sin avisar, el nombre del famoso entremés intitulado EL RETABLO DE LAS MARAVILLAS ―obra de su hidalgo paisano Don Miguel de Cervantes Saavedra―, y mi celebro, reseco y agostado por el dictamen implacable del dios Chronos, recuerda que, si no le falsea la memoria, allí dejó escrito aquello que decidieron hacer creer que veían los regidores de un villorrio ante un huero retablo que les mostraban unos cómicos de la legua ―el cual retablo aparentemente era mágico― simulando ver ―por si la Santa Inquisición tomaba cartas en el asunto―, los servidores de la cosa pública lo que no avistaban, y dicensé aquellos insignes mandatarios que solamente lo hacían para demostrar que eran «gentes bien nacidas», no sucios de sangre mora o judía, ni tampoco unos bastardos hi de putas, palabra esta última, igual como la antedicha del celebro, que son utilizadas en repetidas ocasiones por Don Miguel sin ningún rubor, por lo que le ruego que tenga a bien aceptarlas.
Y después de tanto aporrear, es decir: dar golpes insistentemente sobre el maléfico teclado de la diabólica máquina a la que llaman ordenador, i algunos también la califican como una computadora, queda suyo afectísimo,
Salva