POT L’ESTAT O QUALSEVOL PODER PÚBLIC SUPLANTAR ALS PARES EN L’ORIENTACIÓ IDEOLÒGICA I EDUCACIÓ EN VALORS?

Evidentment , l’Estat i els seus tentacles no són propietaris dels xiquets per a modelar-los al gust del polític de torn en qüestions ideològiques i ens els valors ètics que en eixe moment estiguen de moda per les circumstàncies que siguen.Els pares no són propietaris com si d’un fardell de billets es tractara, però si que són responsables de la seua orientació en valors conforme al seus principis. Un pare normal sempre,sempre,sempre voldrà el millor per als seus fills i sempre que no concorrin excepcions extraordinàries, serà l’encarregat i és la seua responsabilitat de la cura,alimentació i guia en un món dèspota i boig. Els pares són la garantia dels fills fins la majoria d’edat d’aquests últims. L’ Estat s’ha d’ocupar i preocupar pel benestar dels ciutadans. No estem en aquella Esparta on l’Estat arrebatava als fills per a consolidar-se i perpetuar-se. No estem en aquells imperis nazis els Estats dels quals només els interesava orientar als xiquets i manipular els seus esperits per a servir-se d’ells. Jo no vull criar un fill en lo millor del món que jo se, per a que en l’escola el fiquen en contra meua. La qüestió és molt delicada.Molt seriosa.Jo vull educar els meu fills. No vull que cap polític de torn em diga com ho he de fer.I si ha der ser així, perquè el món està cada dia més boig, preferiria no tindre fills.Els pares no som propietaris dels nostre fills.L’Estat, molt menys. Els responsables d’estimar-los, curar-los, defensar-los, protegir-los, tutelar-los, orientar-los, educar-los… no és precisament el poder d’aquells que no destaquen per ser honrats, nets, transparents, conseqüents ni honests. De tots ells, allibera-nos Senyor!

L’escola està cada dia més, allunyant-se perillosament de l’essència del seu existir i està convertint-se en un mecanisme, un braç més del poder polític-mediàtic. En realitat, desgraciadament, sempre ha sigut així en major o menor grau. La temperatura està pujant ara, per això els polítics de torn, per alimentar a les seues masses, la utilitzen una i altra vegada en benefici dels seus interessos particulars. Cada dia s’ensenyen menys continguts del saber i més de tot : un guirigall de ximpleries. I parle amb coneixement de causa. I en tot aquest maremagnum, la majoria dels mestres som ninots en mans de quatre espavilats sense escrúpols que cerquen el seu protagonisme i obliden allò que és essencial.

La tragèdia de tot això és que aquells que prenen la decissió del rumb de l’educació estan a anys-llum de les escoles. Conec a destacats teòrics que si en un principi començaren de docents, prompte alçaren el vol a institucions de tot tipus, allunyades de les escoles i a més, donant lliçons a un món al qual renunciaren a canvi del trepar.

De les reformes educatives que m’han imposat al llarg del temps, no vull ni parlar. Una estafa darrere d’una altra estafa: cada reforma era pitjor que l’anterior i no es reformava res del que veritablement caldria reformar.Cada vegada més deteriorament. I aixì estem, dins d’un bucle infernal. Difícil de trencar-lo. De traspassar-lo. Els interessos són tants!