LA GEPERUDETA

LA GEPERUDETA

No sé el temps que fa que no escric en quatretondadigital alguna de les histories que ma uela Maiteresa la Redonda em contava quan jo era un infant i vivíem junts els dos ahí al poble. No sé si les noves generacions sabran què representa per a un xiquet, que comença a traure el cap a la finestra del món, asseure’s cada nit a la vora del foc i oir-li relats a sa uela que no sé d’on se’ls treia.

Era una dona que no anà mai a escola i que va aprendre a llegir sent ja casada. Tenia una voluntat de ferro i, a poc a poc, a boca del forn i alternant-ho palejant pa, agarrava un llibre i intentava lligar les lletres per conèixer que deien aquells papers.

Sí, potser que no s’ho cregueu, però acabà sabent llegir “la mar de bé”. No debades dien a casa que tingué un bon professor que la va ajudar…, i molt!

Recorde que en passar per una plaça del poble em deia: «mira, Salvadorín, eixe lletrero que ahí veus posa el nom de l’home que em va animar a què aprenguera a llegir. Em demostrà que si ú vol i té interés les coses més difícils del món es poden aconseguir».

Sé que molts sabeu com aparegué a València la Mare de Deu dels Desemparats, ja ho sé, però per si algú no ho oït contar mai ací us deixe el que ella em va ensenyar, ma uela clar. Com comprovareu la manera de parlar seua no era la que apareix tot seguit, però he de confessar que m’he copiat a mi mateix i l’he tret del llibre GERMANIES que estic escrivint, però el fons de com contava la historia és el mateix.

Allà va:

«Aquella nit que plovia a doll i els dos estàvem arrupits asseguts a la vora del foc després de sopar un plat d’herbes que pel matí havia arreplegat al barranc que està pujant la costera de la casella dels peons caminers i on tenia uns bancals… Deixem-ho estar, la casella ja l’han derrocà crec i a vosaltres poc us importa si tenia un bancal de roseti o de garnatxa.

Començà ma uela parlant-me del Capitulet, nom que li donen a una antiga ermita ―la que està al costat d’on s’alçava l’hospital provincial― que servia d’oratori i on també hi es reunien en capítol els membres de la Confraria de La Nostra Senyora dels Innocents, Màrtirs i Desemparats des de les primeries de l’any 1400 quan es fundà l’associació.

Tenia aquesta associació com objectius primordials: costejar el manteniment de l’hospital; fer-se càrrec dels folls; enterrar els cadàvers dels condemnats per la justícia; també dels morts que no tenen qui els soterre; d’escortar als sentenciats a mort fins que arriben al patíbul; protegir i ocupar-se dels desemparats, dels nadons abandonats, dels presoners, de dotar a xiques joves sense diners i d’emparar a les dones de la Pobla de Fembres Pecadrius.

Abans de la creació de l’Hospital que coneixem a València n’havia per hi repartits bastant d’aquest tipus de fundacions, si bé modests i amb escassos recursos. Eren de tamany menut i insuficients de places per poder acollir la nombrosa quantitat de pobres i malalts necessitats d’ajuda que hi ha sempre pul·lulant per una ciutat tan gran i important com la nostra. Generalment foren obres piadoses sustentades i costejades amb l’ajuda d’almoines de la gent benestant, altres ho eren perquè pertanyien a ordres hospitalàries i algunes, poques, perquè foren de creació reial.

El poble valencià sempre s’ha destacat per ser un autèntic i prominent devot de la Mare de Déu, ço ja ve des que el rei Conqueridor ens va rescatar de la mà dels infidels. El rei En Jaume, el primer, era tant el zel que sentia per la Verge que no passava dia que no s’encomanara a Ella pregant perquè li ajudara amb l’empresa de portar la fe cristiana a les terres que estaven en mans dels moros. Eixa fe i devoció sembla que ha quedat incrustada en la gent que som valencians.

Passats uns dies de la constitució del nou Hospital els components de la Confraria es varen dirigir a Fra Joan Gilabert Jofre, el que ho inicià tot, i li comentaren que tant l’hospital com la Confraria encara no estaven davall l’advocació de cap sant protector. El mercedari fra Joan se n’anà a veure al rei Ferran I a demanar-li que concedira permís perquè es poguera esculpir una imatge de la Verge Maria que duguera per companya figures dels Sants Innocents Màrtirs. Com era d’esperar el monarca acceptà el que li demanava i va expedir un Privilegi Reial concedint el permís, cosa que també feu Benet XIII estenent el corresponent beneplàcit papal.

Se’n tornà a València Fra Joan i comunicà als confrares que duia dos permisos: el reial i el papal. Els ordenà que començaren a buscar qui poguera esculpir les imatges.

Conten les cròniques que pocs dies després van arribar a València tres homes joves que demanaren allotjament a l’albergue que la Confraria tenia destinat perquè pogueren pernoctar els pelegrins que venien a nostra ciutat. L’hostaler encarregat de dur el control d’aquell indret, per poder saber qui eren, els preguntà de què treballaven. «Som escultors», li contestaren, «sabem que van buscant qui pot esculpir una imatge de la Verge, si accepten vostès en tres dies nosaltres la tindríem acabada, això sí, amb la condició de què tenen que deixar-nos un local tranquil per poder treballar i que ningú vinga a destorbar-nos durant el temps que hi dins estem tancats».

Ràpidament l’hostaler li ho comunicà a Fra Joan i aquest donà el vist i plau. Prepararen menjar suficient per a tres dies a més de ferramentes i tot tipus de materials que els varen demanar els joves pelegrins. Després els dugueren a l’ermita de la que t’he parlat adés, la que està en un terreny enfront del portal de Torrent. Calla, calla!, que a la muralla enfront mateix d’aquest portal hi està l’ermita de Santa Llúcia, el local que s’havia destinat fou el Capitulet.

Passaren els tres dies acordats i el que feia quatre la porta de l’ermita continuava tancada. Tampoc s’oia cap soroll que indicara que allí dins s’estiguera treballant. La persona encarregada del conreu de l’hort que envoltava els dos edificis, l’hospital i l’ermita, va colpejar a la porta i com no contestava ningú avisaren al mercedari que junt altres confrares forçaren el forrellat i l’obriren. Quina sorpresa s’endugueren, Senyor! Allí dins no hi havia ni rastre dels escultors i el menjar estava intacte, si bé damunt de l’altar veren una imatge encisadora de la Mare de Déu.

Corrent i donant crits entrà l’hostaler dient: «miracle, miracle, la meu esposa que estava cega i tolida torna a veure i pot caminar com una jove».

Agenollant-se tots els presents començaren a entonar un Tedèum donant gràcies a la Divina Providència pel prodigi que s’havia produït a l’ermita. La ràpida i sorprenent desaparició dels joves i la curació de la dona foren senyals inequívoques de què aquells falsos escultors eren àngels que Nostre Senyor havia enviat perquè nostra València tinguera una copia exacta de l’original de la Verge tal com viu al Cel».

Com crec que m’he passat i ho he fet massa llarg, si ho teniu a bé i us plau, seguiré escrivint i vos diré què li passà a Fra Joan Gilabert Jofré amb el foll que estaven lapidant i què fou el que va demanar en el sermó perquè els pròcers…, ara no, ho deixarem per a l’altra…

També si voleu podem seguir els canvis d’imatge de la marededeu “Dels Desmamparats” fins arribar a veure-la com està a hores d’ara. Ah! I per què l’anomenen la Geperudeta.

I dins de quatre dies ja estem en el mes de maig!

Continuarà.

                                         Salva