CABÒRIES D’UN CONFINAT PEL COVID-19. DIA 10.

Dimarts,24 de març de l’any del Senyor de 2020. Desé dia de confinament. De cautiveri.Molt mal la senyora consellera de sanitat Ana Barceló Chico per les imperdonables,ofensives i inacceptables declaracions referint-se als treballadors de la salut .No està la situació com per a que els responsables polítics vagen llençant més llenya al foc.Els sindicats mèdics ja li han demanat la dimissió.

Avuí m’he ficat mascareta i guants per anar a comprar. Les ulleres se m’entelaven pel baf. Una comèdia, I així n’ho he pres. Un dia plujós i gris, trist i anodí. Per animar cada dia, ens posen una cançoneta a les 12:00 h. No sé si la cançó ens animarà o ens augmentarà la pena o servirà per a minvar el contagi.Tota pedra fa paret. Pel carrer encara observo gent. Cap aquí, cap allà…em pregunte si a més de les instruccions hi ha alguna mena de control. Ja sé que la policia local és mínima. No sé si les forces de l’Estat fan o no controls al nostre poble. Com no isc no puc saber-ho.

Els discursos cansinos i avorrits dels responsables polítics continuen sense aportar molt més que paraules buides,repetitives i poc efectives. No sé si informen o desinformen. No ho sé.Tot són preguntes i dubtes en temps de tribulació.I el pico, o el bec…les estadístiques van de mal en pitjor. Estic començant a preocupar-me.Tinc dret a preocupar-me. El panorama cada dia va semblant-se més i acostant-se al «sálvese quien pueda»: ho dic perque tant a nivell dels diferents estats de la Europa, América…autonomies…..cadascú va a la seua i acudeixen als mercats internacionals per separat a nodrir-se dels materials mèdics neccessaris…