
CABÒRIES D’UN CONFINAT PEL COVID-19. DIA 17.

Dimarts, 31 de març de l’any del Senyor de 2020. Desseté dia de confinament.Últim dia del mes.El virus continua fent de les seues.Cada dia a poqueta nit,els voluntaris desinfecten el poble.El seu pas pels carrers descarregant el fluïd benefactor ens tranquilitza una mica als veïns.El soroll tan característic ja és un clàssic.I aquí estem. Poca variació. El pico i la pala. La pala i el pico. Jo crec que encara resta molt de camí per recórrer. Vull equivocar-me. Quin desmadre-desastre. Necessite ja eixir i recuperar la llibertat. Però no pot ser. Se que no pot ser. Estic avorrit de pujar i baixar les escales cada dues hores. I de la tele. I de la ràdio. I dels documentals. I d’aquest diari. Ja no se de qué escriure. i això va per a llarg. I tots parlen. I diuen. I pugen els serveis funeraris. I estem caient com a mosques. I al llarg de tot el procés han dit moltes coses que no són certes del tot. I ja no sap un per on tirar. I aplaudiments.I cassolades.I a les 8 pel personal sanitari.I a les 6 pels xiquets. I a les 9 pels nens. I a la 1 pels morts.Resiliència Pepe! Resiliència! em diu una i altra vegada una veu interior…fes-te cada dia una infusió calenteta de resiliència i ja voràs…mà de sant!
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
COMENTARIS