CABÒRIES D’UN CONFINAT PEL COVID-19.DIA 26

Dimecres Sant, 8 d’ abril de l’any del Senyor de 2020.Vint-i-sisé dia de confinament.La rutina del cada dia emmascara la infra-realitat.Tostades de pa d’aquest poble amb oli de la cooperativa: sense sal per la hipertensió.El café de les 11 del matí.La sèrie televisiva «La casa de papel» que ja comença a fer-se-me llarga i tediosa.Cansina.A les 14:00 h. dinar.Y així..així…tots els dies.Sense oblidar la baixada i pujada de les escales cada dues hores.A les 20:00 h. com sempre, sortim al balcó a aplaudir. Aplaudir ens llibera.Ens solidaritza.Són molts aquells que aplaudeixen.També són molts aquells que no ixen i s’amaguen darrere les cortines de les finestres.Visca la llibertat!

LLig per alguna xarxa social que és imminent per part de l’Ajuntament el repart de mascaretes protectores als majors de seixanta anys.Jo entre ja dins del grup.Falta saber la quantitat.En una o dues no fem res.Ara que més val alguna que cap.La primera rosa de la temporada.Són d’eixes que mantenen l’olor a rosa.Roig intens.Olor intens.Una esperança entre tanta tragèdia.

La qüestió encara no està clara.Ja voldríem!.Els morts vant sumant cada dia.El pico està ahí.La pala també.Els discursos cansinos i avorrits també.Cadascú arrima al seu costat.LLei de vida.Però si arrimes amb desmesura pots cremar-te.La parauleta que estan posant de moda és la desescalada.La desescalada és el procés de la tornada a la normalidat quan tot açò passe.«Niño no tenemos i nombre le ponemos».

versos solts,
desordenats
sense rima ni mètrica
xops de dolor
plens de cansament.

versos sense bellesa
un espectacle sòrdid
Un escenari buit
per uns actors
absents

versos pandèmics
patològics,infectats
domiciliats al carrer
de les ucis 13 d'una
anònima ciutat