CAURE QUINTO,POCA BROMA!

CAURE QUINTO. Poca broma!

Quinto, ho sabem, és un adjectiu que bé indica la quantitat o part d’una cosa, o l’ordre de col.locació ara, les paraules de vegades mamprenen altres camins i acaben, com és el cas, sent una altra cosa, un substantiu per exemple, així el quinto és, era, el jove que entrava en quintes, aquella etapa de la vida en què havia de fer de soldat, una etapa tan marcada com que per als nostres pares, o avis “la quinta”, en femení, marcava l’edat, de manera que la manera més natural de referir-se als anys de persones contemporànies era dir si era de la quinta del 34, 37 o del 42, posem per cas… sempre parlant d’homes és clar.

I formant part de l’expressió lexicalitzada “caure quinto” encara tindria un altre significat, el de mala sort o enganyifa, molt més relacionat amb l’origen o motivació, perquè caure quinto, que et tocara “servir a la pàtria” quan no era un servei obligatori general, sinó que cada poble segons el nombre d’habitants i joves d’una determinada franja d’edat havien d’aportar un determinat nombre de soldats quan l’estat ho requeria, que per al segle XIX amb tot el d’allò de les guerres colonials de les Amèriques, del nord d’Africà o per les Filipines, sense oblidar-nos-en dels convulsos XIX en la Península, no era plat de bon gust.

Els soldats, i generalitzant, eixien d’un sorteig entre tots els mossos declarats útils del poble, un soldat de cada cinc joves, d’on el nom de quinto, això sí una vegada vistes o acceptades les exempcions que eren un problema per a la resta de joves que veien així com les paperetes perquè et tocara en sort ser quinto augmentaven, cosa que podia provocar conflictes. N’hi havia altres exempcions, molt impopulars i contestades però que es mantindran fins al segle XX, com era la del pagament, és a dir, aportant una quantitat entre 1500 i 2000 pts, només a l’abast de bones fortunes; per a una casa bé, mitjana, rescatar el fill podia significar la ruïna, vendre les propietats, hipotecar-se, i si les collites anaven mal dades perdre-ho tot.

També n’hi havia els que després del sorteig, si resultaven elegits, si podien, pagaven un substitut, jove que suposadament devia tindre una situació difícil o trobar-se en un destret. Este sistema de les quintes, un de cada cinc, era molt impopular perquè a les postres la sang que es vessava per la pàtria era la dels pobres i jornalers. Els rics, al seu torn, adduïen que amb els seus diners capitalitzaven l’estat i contribuïen a sufragar les despeses. Finalment, també, tenim aquells joves que tiraven pel camí del mig i es feien fonedissos, és a dir que fugien, bé no acudint al sorteig, bé no presentant-se al seu destí.

I és que “caure quinto”, no era el mateix que ser quinto, no, en aquell XIX atapeït de conflictes colonials, revolucions, sublevacions i guerres carlistes a la península, que et caiguera en sort era semblant al bes de la mort, amb serveis militars llarguíssims de tres a sis anys, molta probabilitat de morir en combat lluny de casa, més encara de morir a causa d’epidèmies i plagues enmig de condicions de vida molt precàries, per no parlar de tornar ferit, invàlid o esguerrat.

Després els quintos, eliminat que siga el sistema del sorteig o de quintes des de començament del segle XX, són tots els nascuts en un mateix any, significat que continua vigent encara que de vegades amb un sentit més ampli que abasta una generació, “la quinta del Buitre”, posem per cas, o tota una colla d’amics.

“Caure quinto” però, almenys a d’altres èpoques, poca broma, poca.

Rafael Benavent

El professor Rafael Benavent és un erudit i col·laborador de QD des dels inicis de la revista.Cronista Oficial de Quatretonda, amb el seu estil tan genuí,ple d’enginy i objectius didàctics ens delita a tots aquells que el llegim. Escriptor,assagista i un fum de coses més…ens enriqueix i il·lustra. L’ estima al seu poble és manifesta a cada lletra que escriu.