CABÒRIES D’UN CONFINAT PEL COVID-19.DIA 67.

Finiquitant la passejada d’aquest matí, em trobe a l’amic Serge amb moltes ganes de reprendre el teatre.Jo crec que encara resta temps per poder representar-lo, que no veig les coses clares. Tant de bo les circumstàncies fossin favorables.Li he comentat que encara som a la fase quart creixent i que en queden algunes fases per a arribar a la plenitud per aconseguir la lluna plena.Veig serioses dificultats per a assumir la normalitat.La posta a punt de tota la maquinària estructural no s’ha resolt ni crec que es resolga a curt termini.Les escoles, el sitema educatiu en general, les empreses, els transports civils…tindran grans dificultats i serà impossible no assumir incerteses i riscos. I tots estos temes em preocupen molt.La burra haurà d’esperar a la quadra fins que la lluna plena ens anuncie que podem entrar a la «normalitat».

El turisme, imant de riquesa, s’ha quedat en estat catatònic i una mica des-imantat.I enfí, una boira espesa no deixa veure encara els negres efectes a llarg termini d’aquest bitxo cruel i roïn.A la fi les mascaretes s’han fet obligatòries quan ja han passat 67 dies del confinament per la gran pandèmia.I per què no abans? Supose que és perque aquí no hi havia ni una. Estem al que ens puga oferir el mercat estranger.Tantmateix, els bars i les terrasses de platja,segons hem vist per les teles, estan plenes i exhultants.La gent té ganes d’eixir com siga, malgrat els riscos!