POBLE MEU DE JOVENTUT
POBLE MEU DE JOVENTUT Aquests dies de tristesa on la necessitat imperiosa ens obliga tancats a casa estar sens veure a persones amades, amics i a la resta de mortals, és quan enyores els temps que de problemes n’havien però tu no n’eres conscient, només jugar i jugar era l’obligació més important que tenies al davant, les altres, imposades t’eren, amb autoritàries decisions, pels grans. **** Poble meu de joventut: què sabran aquests majors de com he de divertir-me, de com passar-ho bé sens que les seus manies, d’antics éssers severs, m’impedisquen gaudir del plaer que dóna córrer pels carrers del poble, les eres i camí la Serra buscant nius de pardalets, descobrint un cau de serp o d’agarrar granotes al barranc? **** Poble meu de joventut: amb tu he pensat nit i dia. En la pensa renaixia l’esperança de tornar a hi quedar-me, si bé, mentrestant la realitat s’acomplia, almenys, els meus dolors s’alleujaven i amb força les ganes de veure’t menys penosa l’espera feien. **** Poble meu de joventut: quan et contemple de nou amb la imaginació de senectut madura o somniant que torne a tu realment, després de creuar el mar de la vida amb tempestes i avatars, la provecta ànima es recrea. **** Poble meu de joventut: no importa tot el que de tu he perdut, el que importa de deveres és que tinc la voluntat ferma d’algun dia, amb tu..., ahí quedar! Salva Octubre, 2020
Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Ai, els nostres pobles d’infantesa!
tresors perduts als racons de la memòria…
records emboirats en l’eterna melangia
arrells que van podrint-se
entre la pena i el plor…i l’oblit inexorable!
Ai, els nostres pobles
estan
però no nosaltres
petjades esborrades
per la pols del temps
i del devenir.
Mentre quede alè
quedarà testimoni
d’infinit amor.
Un amor que morirà
amb nosaltres
per sempre!
La fotografia que s’acompanya està feta el 30 de gener de 1950, no tenia encara 8 anys.
Sí, sí, pot ser que muira amb nosaltres per a sempre, o no!
Vostè i jo saben que si s’escriu sobre aquest sentiment algú després de nosaltres, si té la voluntat de llegir-ho s’adone que eixe record
d’estima al terreny, de persones n’han hagut abans que ell que sentien el Nóstos tan difícil de definir i li servisca d’exemple a seguir.
Demane fermament al futur que procure que “els paradisos perduts de nostra infància” no s’esvaïsquen mai…
Que no queden sepultats pel progrés i acaben sent més oblidats que les roines de Troia.
Senyor Benavent:
per a cadascú els tresors d’aquests indrets són molt personals i més s’enyoren encara si estàs lluny, que és el cas del que escriu.
He de dir-li ―i vostè ho sap― que el temps i la distancia poden transformar els records magnificant-los i prou sovint acabar el de la nostàlgia patint la patètica i cruel malaltia de “el indiano”, on l’escenari i els protagonistes d’aquelles histories te’ls han canviat “la vida i el temps punyeter”. Encara que reconeixerà amb mi que tindre huit anys i córrer sense por alguna pel poble i els voltants no és d’envejar i, magnificant-los i tot a la vellesa, no deixen de ser reals.
Li desitge que passe un bon dia.
Amic Pepe:
No saps tu com enyore el córrer pels carrers sense asfaltar; pujar als nouers del barranc, sí, eixe abans de tapar; anar a la Font Vella; no saber que es tindre ni calor ni fred; veure arribar el Lluxentino; sentir l’olor d’un cotxe quan en passava algun per la carretera; oir els tocs de les hores i els quarts del Campanar; els “cuentos” de ma uela Maiteresa la Redonda asseguts a la vora del carrer o junt al foc de l’hivern; les Festes del Cristo; Sant Pere; jugar i jugar, i només jugar amb els amics sens que haja altre problema…
Pararé amic, aquests temps que ara enyore no saps com els tinc allà a lo més fons de mi…
Poble meu de joventut…, eixos moments inigualables són difícils d’oblidar…