Seleccionar página

LA VEÏNA DEL TIO BENIGNO

LA VEÏNA DEL TIO BENIGNO

   Rellegint LA NIT DE LES ÀNIMES,  que vaig publicar al 13 d’octubre de 2015 he vist un comentari de Rosa Mahiques que dei així: «si celebrem ací el Halloween, és com si a Wisconsin baixaren en romeria pel Mississipi al Cristo de los faroles…», i jo, que de histories de ma uela Maiteresa encara en recorde bastants, volguera contar-vos una de tantes de les que aquella dona tan especial me’n va contar una nit de difunts quan els dos vivíem a soles al poble.

   Si bé, en una casa d’Herrerias, un poble que està abans de pujar O Cebreiro, on em vaig quedar a dormir perquè l’albergue estava ple, la jove que em va antendre, i després del sopar, durant la conversa que vàrem tindre els dos fins a ben entrada la nit, me’n va contar una que, si no era la mateixa, s’havia cuit al mateix perol. O igual, com per aquelles terres galegues abunden “las meigas”, la jove ―que tot siga dit no estava gens “mal”― m’ho va fer veure.

   Sí que he de dir que l’endemà, en despertar i estant encara a dos claroretes, a la casa no hi havia cap persona, encara que jo tenia al costat del capsal del llit un café amb llet, calentet, i una magdalena de les fetes en casa.

   Bé, deixem-ho estar, i sobretot no sigau mal pensants, ja duia més de sis-cents quilòmetres a l’esquena i la pujada al Cebreiro és de lo més costós i pesat del Camí…

  • Facebook

   ―Salvadorín esta nit la uela va a contar-te lo que passà a casa del tio…, té igual, no t’ho dic perquè después aniràs xarrant-ho per ahí i no tinc ganes…

   ―Té igual uela, vostè seguisca que jo no contaré res…

   ―Val.

   »Pues senyor, el tio Benigno tenia una dona que estava molt malalteta i l’home li feia cada nit un tassó de caldo de gallina perquè de tan malalteta com estava no podia tragar res dur.

   »Cada dia que passava anava donant-se conter que el trossos de carn desapareixien de la cuina sense haver-se’ls menjat ell…, i el caldo tenia menos substancia.

   »Una nit de difunts va sentir roidos dalt a l’andana. Se’n va pujar aspaiet, aspaiet, i va vore un gat negre que el mirava en un ullots grans que asustaven al més pintat. Però com ell era molt bragat va agarrar un sac i li’l va tirar damunt al gat. Después de un revolcó que altre, al final el va poder posar dins i perquè no se n’enfugira el va lligar.

   »El gat maullava no saps tu com. Va agarrar el tio Beningo una branca, o un bastó, no sé ara…, i a bastonaes el va unflar hasta que deixà de xillar l’animal.

   »De repent, quan ja estava tot en silenci i creia que l’havia mort, de dins del sac va eixir una veu llastimosa que li deia: «tio Benigno, pare de pergar-me, per favor, que no heu tornaré a fer més mai!».

   »Va obrir el sac i a que no saps a qui es va trobar dins?

   ―Jo què sé.

   ―A una veïna seua que anava nueta com Déu la va dur al món i que estava plena d’arraps i blaures per tot el cos. Plorant com una xiqueta de bolquers li ho demanava ajuntant les mans.

   »I tu saps qui era?

   ―No uela, no ho sé.

   ―Pues el quedaràs amb les ganes perquè era una bruixa que tot el món li tenia por al poble i no vull que tu li’n tingues. Demà, en anar al forn el diré en la casa on vivia. Ara conten els més majors que después de morir està vivint allà al Pla dels Arenals en una cova. Espere que no vos ocurrisca a tu i els treus amics anar a vore si allí està. Val? Que vos conec!!

   ―No uela.

   L’endemà li ho vaig comentar a dos dels amics i quedarem en no dir res a ningú i el diumenge, de bon matí, agarraríem un saquet amb l’esmorzar i cap allà ens aniríem a veure.

   Aquell diumenge va vindre mon pare des de València i em digué que tenia que anar a ajudar-li a veremar i…, què li anem a fer!

   Però la bruixa continuà fent de les seues segons em contà la uela.

   Quan vaig anar a València el següent any, els retors del col·lege em digueren que les bruixes no existien, però de segur que era el dimoni!

   I jo mira, ací estic contant-ho i no vull que em pregunteu pel nom de la bruixa, no vos el diré, jo el sé, però quasi és secret de confessió tal i com m’ho va dir molt després la tia Maiteresa.

                                                                                                                                               Salva

PS ― Això sí, quan em faça més major, i si Pepe vol, el ficaré ací en QD.

 254 total views,  8 views today

The following two tabs change content below.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l'envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l'assaig i "les coses del seu poble" es veuen reflectides en aquestes pàgines.
Salvador Alberola
  • Facebook
  • Facebook

Latest posts by Salvador Alberola (see all)

1 comentario

  1. Avatar

    Aquesta bruixa res té que veure a la del GAT NEGRE, ho dic per si algú ho pensa. De bruixes encara en tinc dues més en el tinter. Quan s’acabe la passia ja, si voleu, vos les contaré… Eixes altres sí que feien «feredat»!

ISSN QD/CODI DE BARRES

QuatretondaDigital és un lloc lliure per a gent lliure.

VIDEOCARATULA QD

ENQUESTA

¿Quin nom t'agrada més?

Veure resultats

Cargando ... Cargando ...

AL MEU POBLE

HISTÒRIC DE PUBLICACIONS

QUARTONDINA PRIMAVERA

LAS CINCO CARTAS

CLIKA SI T’INTERESSA

GUIRIGALL.POEMES.

NO DEIXEM QUE VAJA A MÉS!

ROSELLES QUARTONDINES

Share This

Comparteix-ho

Dis-ho als teus amics