el boson de higgs i l’educació dels nadons

Si no tenim prou forces per canviar l’actualitat, sí que podem influir sobre el futur dels nostres descendents. Amb la mateixa o més intensitat que es divulga això del Higgs haurien de aplicar-se els mitjans de comunicació amb les noves tècniques sobre l’educació dels «cagons». 

No hi ha dia que ací a les pàgines de QD i més encara, clar, als periòdics, les notícies més destacades estiguen dedicades als polítics i a la seua manera d’entendre l’assumpte aquest de la crisi econòmica i com solucionar-la segons els punts de vista que les regles de la seua corda els marca. No sé qui té la formula magistral per eixir el menys tocats possible, perquè eixir, eixirem, no us capia dubte. Quant? Deixem-ho per al futur.

Un dels altres esdeveniments que omplin la premsa a Internet, l’escrita sobre paper i no tant la televisió, ha sigut el familiar BOSON DE HIGGS, tan familiar quasi com la PRIMA DE RIESGO, que si molt m’apureu són semblants en la manera d’entendre allò què són, com funcionen i quines les forces que fan que tinguen tant de moviment que ens dóna més marejol que si anàrem sobre una barca de vetla llatina i dins d’una turmenta tropical.

 Una vegada ja vaig escriure per ací que amb açò de la Física no vaig traure mai bones notes, aprovava ben justet, i massa sovint després d’algun «suspenso» que altre. Sóc un negat i, si voleu, puc dir-vos que sé que hi ha cèl·lules, molècules, àtoms amb electrons i protons, i últimament també he oït parlar de neutrins, quarks,  gluons, fotons i com no…, de bosons. Alguna vegada li he preguntat a eixe amic meu, un dels que es meneja amb llibertat pel CERN,  i encara m’ho posa més difícil, vol explicar-me amb tota la bona voluntat del món l’estructura atòmica i què és la Física Quàntica, i rei: res de res! L’escolte amb serietat com ell s’ho mereix, però com no és gens «tonto» l’home, en acabar i anar-se’n, quan s’acomiada sempre em diu que un altre dia m’ho contarà de manera que ho entendré. Arrivederci ell, adéu jo! És que el xic és italià.

Després, en les nits  clares d’aquesta terra manxega alce el cap al cel i, això sí, sé mirar i trobar-hi bastants constel·lacions i conèixer el nom de les seues estreles principals; eixa mania l’heretí de mon pare, Salvauret Alberola, quan sent jo menut pujàvem a l’Atalaia i em feia saber les quatre coses que ell havia aprés —Ja ho he contat abans?— Intentava fer-me veure la immensitat  de  l’Univers i la poca importància que nosaltres tenim comparant-nos amb aquest, a més de dir-me com saber fer pronòstics del temps que, amb bon humor, a la fi em deia: «Salvadorín, al remat, igual pot ploure que no ploure. Demà t’ho diré». Jo l’escoltava i com qualsevol xiquet que veu en el seu progenitor la branca on agarrar-se si tens un perill, pensava: «quantes coses sap mon pare»! Amb això i tot, no volia que creguera que els homes no érem poqueta cosa; ell no sabia com explicar-ho, però deia que cadascú de nosaltres formava un altre univers tan important, o més, com aquell que hi veiem.

Les converses que varem mantindre al llarg del temps que ens deixava nostre treball i de manera especial en jubilar-se, em feren saber que l’escola del treballador de la terra pot donar-te una sèrie de lliçons que no s’ensenyen a la Universitat.

 Encara que els descobriments dels savis i els estudis que es fan i s’han fet des que els grecs desdeificaren els fenòmens de la naturalesa, l’home, aquest mamífer que en nàixer és el més indefens de tots, és l’única cosa que ens ha d’importar, qualsevol treball i descobriment que puguem aconseguir sempre ha d’estar encaminat a millorar el seu pas per aquest món.

No dubte que l’estudi del boson i tot allò que l’envolta ens durà beneficis als habitants del planeta Terra semblant com ho han fet els viatges a l’Espai amb tota eixa faramalla d’artefactes i instruments que s’han construït i que després han passat a ser d’ús comú. Potser que els coneixements del com està feta la matèria i aprofundir en el misteri que tan zelosament ens amaga, demà servisquen perquè ens facen avançar en trobar remeis a les infermetats i esmenar defectes que la madrastra natura no té en compte quan ens reballa sense mirament a la vida.

 Per a mi les divulgacions tan extenses dels progressos en l’estudi de la Física haurien de fer-se, sí, però no com una cortina de fum que amague altres realitats dramàtiques actuals. S’ha d’actuar sense exagerar massa perquè aquestes realitats quotidianes no ens passen desapercebudes fent-nos creuer que anem camí d’una nova existència que serà l’antesala del Paradís.

Hi ha altres aspectes de l’avanç de la CULTURA als que no li donem la importància que en té també i que representen aspectes fonamentals per al nostre futur com societat humana. Sabem que s’està progressant en el seu estudi, però no es transmet adequadament perquè puguen ser utilitzades pel gran públic. Potser que conscientment siguen ignorades en creure que la formació d’un xiquet des del primer dia que ve al món és una cosa que ja se’ns dóna debades als pares i està impresa en nostres gens i instintivament creiem saber què fer per modelar el projecte d’home que tenim al davant.

 Parlem molt d’EDUCACIÓ per canviar la societat. Creiem que aquesta només és la que es pot impartir a l’escola i a casa, sobre tot a l’infant i adolescent, si bé perdem de vista que ja des del primer dia el nadó en necessita si cal una particular i única perquè dependrà d’allò que hi fem que siga al futur un adult equilibrat.

 Jo no tinc solucions magistrals ni sé com eixir de la crisi on estem enfangats, lo que sí sé és que si els profans en la matèria ens ENTRETINGUEM MIRANT-NOS EL MELIC  per saber com solucionar la crisi actual i no atenem al canvi de sistema d’educació dels xiquets de bolquers poc estem fent. El futur que els espera no sé com serà, però podem profetitzar que el nombre d’alienats i éssers sense criteri augmentarà de manera exponencial si partim d’eixa mala educació que comença ja des del bressol.

La responsabilitat és nostra, de tots plegats els que formen una família i també de cadascú a nivell individual i de primer antuvi de la mare. Perquè un ésser adult siga independent hem de considerar que primer un bebé és completament dependent. I ací apareix el problema: ho deixem tot a l’experiència ancestral sense fer cas dels avanços que sobre l’assumpte s’estan fent posat els estudis que als últims temps els experts en dediquen. Amb tot crec que al gran públic no es transmés com caldria. Si volem adults que controlen les seus emocions correctament i d’aquesta manera aconseguir una millor societat, aquestes disciplines haurien de divulgar-se més. Hem direu que alguna cosa sí que es fa, però crec que a nivells reduïts i de manera selectiva només, perquè podem preguntar-nos: a hores d’ara que els iaios tant de temps dediquen als nets, per necessitat peremptòria s’entén, amb la seua experiència benintencionada sabran aplicar-la perquè els menuts afronten un  futur distint als que ells visqueren?

Com ho he fet massa llarg, us diré com en les series de televisió: CONTINUARÀ…, si voleu!

Salva

Salvador Alberola

Salvador Alberola és un lliurepensador que estima el seu poble.Des
de la llunyania difon el seu pensar i la seua concepció del món.És conscient de la realitat que l’envolta i amb el seu criteri i estil opina i desenvolupa el seu pensament. La poesia,l’assaig i «les coses del seu poble» es veuen reflectides en aquestes pàgines.