TINDREM ALGUN DIA UNA EDUCACIÓ ESTABLE,DE QUALITAT,PROGRESSISTA,REAL I AUTÈNTICA ?…
Mal està l’assumpte.He conegut diferents «arreglos» al llarg del temps i sempre hem anat de mal a pitjor.Sóc pessimista al respecte. I el problema va agrandint-se,agreujant-se… el forat es fa cada vegada més gran i les solucions aportades s’allunyen cada dia més de la realitat. Cap govern, cap, ha resolt la qüestió educativa de una forma mínimament honesta,progressista, amb sentit comú, amb valentia i nomenant cada cosa pel seu nom.
Des dels primers estadis educatius fins les últimes etapes de la universitat el panorama que se’ns presenta és catastròfic i poc esperançador. Quan vegem i escoltem als mandataris als quals se’ls ompli la boca de l’escola pública,laica,progressista,universal…i per la rebotiga porten als seus dofins a les institucions més elitistes, més privades, més confessionals i més adoctrinants del món mondial, la cosa no pot pintar pitjor.
Aquestos mandataris que tenen el poder de fer lleis…com pot eixir d’ells cosa bona, si a l’hora d’actuar fan el que fan?
Com es pot predicar una cosa i fer la contrària?
I d’aquesta forma tan boja i absurda allò que uns fan, els altres desfan quan arriben al poder. Mentrestant, els que estem a la part més baixa de la piràmide sofrim les ocurrències dels mandataris de torn. I van passant els anys. I ens fem vells envellint junt a uns equips directius que s’eternitzen als seus càrrecs i cadirots.
Mentrestant, l’educació va desfent-se. Els vertaders professionals van cremant-se als primers estadis i veuen les barbaritats que van fent amb el fet educatiu.
I la democràcia als centres, altretemps fa ja molts anys «nasciturus»,a hores d’ara, ja morta i ben morta. Això sí, el teatre,la pantomima i l’obra escènica és l’unic que funciona una mica a l’escenari educatiu.
Ens fa falta mandataris valents i conseqüents que de una vegada per totes, deixen l’odi i les rampleries a un costat i per favor, lluiten pel trellat, pel consens i pel bé de les societats i dels ciutadans. Que s’estimen totes les llengües.Tots els sabers. Totes les formes de progrés i avanç cap a la justícia i la igualtat.
Desgraciadament sóc pessimista. «Tropecé mil veces con la misma piedra».
Mentre no s’allunye la filosofia del matalafer, sempre estarem fent i desfent.I no arribarem mai a cap lloc. Mentrestant, els mangantes continuaran fent el seu agost particular.
El professor jubilat Pepe Romero-Nieva comparteix la seua filosofia i la seua poesia des d’ aquestes pàgines. Escriu, pensa i opina del món que li ha tocat viure i interpreta els fets els quals observa des de perspectives crítiques-constructives.
Si, sí, caldria posar-se d’acord tots els implicats en l’assumpte i fer una llei que no canvie amb el govern de torn, però és tan difícil.
És tan difícil deixar idearis, adoctrinaments, polítiqueos i tantes mangoneries, que és difícil posar-se d’acord.
És tan difícil no clavar la mà per portar l’educació a la brasa de cadascú, que crec que és una cosa impossible.
Durant els anys que porte treballant, he vist moltes coses : PEC, PGA, Programacions per unitats didàctiques, programacions per competències, programacions per objectius actitudinals, procedimentals, cognitius…i ahí ens tenen fent paperoris, i cada vegada el fracàs escolar en augment: ara és bo que repetisquen curs, ara ja no és bo, ara es pot passar amb dues assignatures suspeses però que no siguen les procedimentals, ara ja es pot passar sense haver aprovat res…ara tenim la EGB dividida en primera etapa i segona etapa, ara ja no; ara és en cicle inicial, mitjà i superior, ara ja no és EGB i és primària i secundària (obligatòries, això sí) en cicles: primer cicle, segon cicle, tercer cicle. Ara ja no tenim cicles…
Total, un gran marejol de noms i organitzacions i la cosa va de mal en pitjor.
I si parlem de disciplina i respecte als professors i mestres…
Vostè és pessimista diu, jo no sé què sóc. Estic ratllant els huitanta i no puc comprendre moltes de les coses d’aquest país de «charanga y pandereta», i això que he intentat sempre entendre «el perquè».
L’Educació i la Sanitat són bàsiques i aquests xics que haurien de ficar-se d’acord sembla que els agrada tindre acòlits i corifeus maleducats que aplaudeixen fervorosament la paraula del redemptor.
No espere res de gent que si dius que «el personatge de torn» ha fet mal en l’assumpte de… Si açò dit no està dins del que pensa l’oient, ja eres un dimoni emplomat al que hi ha que matxucar. He ficat pensar, que no opinar, perquè la diferència és gran. Per poder opinar s’ha de reflexionar sobre unes idees i traure una conclusió personal, per contra el pensar ix sempre de les reacciones més viscerals d’aquesta màquina química que és l’humà (i la humana també, no siga cosa…).
No, amics Pepe i Rosa:
―Mentre no deixem de ser deixebles avantatjats de Torquemada (se sol dir que el convers és més fanàtic i integrista que el creient vell).
―Mentre no deixem de veure en el veí a l’enemic a abatre, per si de cas.
―Mentre aplaudim fins amb les orelles el «pati de Monipodio» en el que la televisió s’ha convertit maleducant-nos des de l’altar major de casa.
―Mentre seguim pacientment al bestiar sense saber on va.
―Mentre els drets estiguen per davant de les obligacions.
―Mentre una dona ―una només s’hi val ja― no visca en sa casa perquè el que li la va llogar no li paga…
―Mentre ens passem segles desenterrant morts i reballar-nos-els a la cara des de Viriato i Guzmán el Bueno.
―Mentre continuem sent actors reals del comportament de “La Vaquilla berlanguiana”.
―Mentre el mortal de a peu no s’adone que la Cultura no és el Museu del Prado; aprendre de memòria la llista de reis Gots; la taula de multiplicar; els rius d’Espanya i un fum més de “Maries escolanes”, sinó saber reflexionar i raonar sobre el que veu al seu entorn sense postures preestablides i així decidir lliurement…
―Mentre l’educació dels xiquets i joves siga adoctrinament i menyspreu de l’altre.
―Mentre…, i jo què sé…
Crega vostè que el que açò escriu opina que: «la CHARANGA Y PANDERETA» no deixarà de sonar.
CARPE DIEM